Una ministra que barreja espionatge amb periodisme decidirà si extradeix Assange als Estats Units

Durant el viatge, va visitar un hospital militar als alts del Golan, l’altiplà de 1.800 quilòmetres quadrats situat entre Israel, el Líban, Jordània i Síria ocupat per Israel (1.200 quilòmetres quadrats) durant la guerra dels Sis Dies de 1967, regió que el Regne Unit considera annexada il·legalment. Patel va reconèixer finalment que havia violat les «normes de transparència» en la seva carta de dimissió després d’una primera reacció en què s’havia justificat amb l’argument que el llavors secretari d’Estat del Foreign Office (Ministeri d’Afers Estrangers) coneixia les seves visites i trobades. El secretari d’aleshorest era Boris Johnson. Després es va veure obligada a aclarir que Johnson ho va saber després de fetes les reunions, no abans, com tocava. El juliol del 2019, el flamant primer ministre Boris Johnson va nomenar Patel secretària del Home Office al formar govern. 

Som a Londres. És l’11 d’abril del 2019. La policia britànica arresta Assange a l’ambaixada de l’Equador, on es refugia durant set anys. El ministre d’Afers Exteriors britànic, Boris Johnson, llança el següent missatge en el seu compte de Twitter: «És just que Julian Assange finalment s’enfronti a la justícia. Solvència dels funcionaris del Foreign Office que han treballat incansablement per assegurar aquest desenllaç».  

It’s only right that Julian Assange finally faces justice. Credit to @foreignoffice officials who have worked tirelessly to secure this outcome.

— Boris Johnson (@BorisJohnson) 11 de abril de 2019

Dimecres passat, 20 d’abril, doncs, va tenir lloc l’últim acte formal de la justícia britànica a la Westminster Magistrate’s Court després que el Tribunal Suprem va denegar, el 14 de març passat, l’autorització a la defensa d’Assange per recórrer la resolució del Tribunal Superior d’Anglaterra i Gal·les (High Court of Just of Justice) del desembre passat per la qual el periodista pot ser extradit als Estats Units.  

El magistrat en cap de l’esmentat tribunal londinenc, Paul Goldspring, en el clàssic procediment administratiu, va comunicar a Assange, detingut des del 2019 a la presó d’alta seguretat de Belmarsh, als afores de Londres, que donava curs al que serà l’últim acte de fons del procediment: la decisió de la ministra de l’Interior. 

Al·legacions de la defensa 

La defensa d’Assange pot presentar al·legacions a la ministra de l’Interior abans de la seva decisió i un cop anunciada aqiesta podrà ser apel·lada en revisió judicial (‘judicial review’), un recurs que, segons fonts jurídiques de Londres, no té gaire recorregut.  

Les expectatives en una decisió favorable a Assange, és a dir, contrària a l’extradició, són molt baixes, per no dir nul·les. Perquè Priti Patel, filla d’immigrants d’Uganda i l’Índia, inspirada en el lideratge de Margaret Thatcher a l’ingressar en el Partit Conservador, va representar la línia més dretana favorable al Brexit i ara exercita una filosofia antiimmigració des del Ministeri de l’Interior.  

Periodisme i espionatge

Però pel que fa a Assange, en particular, té rellevància l’impuls que Patel ha donat al projecte de llei de secrets oficials per endurir les penes per la filtració d’informacions considerades classificades. Si bé el text del seu projecte de llei, que proposa augmentar les penes per filtració de 2 a 14 anys, les paraules ‘periodista’ i ‘periodisme’ brillen per la seva absència i la paraula ‘premsa’ només s’esmenta dues vegades, es barreja o s’assimila periodisme amb espionatge, en un intent de frenar periodistes, denunciants (‘wistleblowers’) i fonts d’informació a l’hora de portar problemes als governs i serveis d’intel·ligència. 

Que és precisament l’activitat per la qual es vol jutjar Assange, a qui els fiscals nord-americans demanen una pena de fins a 175 anys de presó per 17 presumptes violacions de la llei d’espionatge nord-americana. 

Qualificat de «pirata informàtic»

Tot i que una bona part de la professió periodística i els mitjans de comunicació semblen mirar cap a un altra banda en aquest cas, després de nodrir les seves portades durant anys amb revelacions d’Assange sobre les guerres de l’Afganistan i l’Iraq, entre altres qüestions, i fins i tot no són pocs els que arriben a qualificar Assange de «pirata informàtic», la veritat és que en el cas Assange hi ha una batalla de certs estats per criminalitzar la informació mitjançant la posada en pràctica d’una jurisdicció extraterritorial de facto.

El Regne Unit té les seves pròpies raons per recolzar aquesta persecució. Perquè durant l’època de Tony Blair, un dels estrategs amb el president nord-americà George W. Bush de la guerra de l’Iraq, hi va haver múltiples filtracions de documents rellevants sobre la campanya d’intoxicació d’aquest conflicte sobre les inexistents armes de destrucció massiva de Saddam Hussein –filtracions en què Assange no va tenir res a veure– el 2003 i el 2004. 

Risc de suïcidi

Ara bé, ¿com s’ha passat d’un veredicte contrari a extradir Assange el desembre del 2021 per raons de salut a col·locar-lo a punt de ser entregat a les autoritats dels EUA? 

La magistrada Vanessa Baraitser, que no es va mossegar la seva afilada llengua contra Assange durant el judici, va sentenciar, en canvi, que no podia ser extradit als EUA perquè els seus problemes de salut suposaven, sota el sistema carcerari i penal a què seria sotmès, un risc seriós per a la seva supervivència, augmentant el risc de suïcidi.  

La magistrada va concloure, d’acord amb la llei vigent i els convenis entre el Regne Unit i els EUA, que l’extradició és un «acte opressiu». Però l’advocat que representa el Ministeri de Justícia nord-americà –James Lewis, el també lletrat de Corinna zu Sayn-Wittgenstein en la demanda civil contra Joan Carles I al Tribunal Superior de Justícia anglès– va sol·licitar permís per recórrer i, després d’obtenir l’autorització, va oferir totes les garanties per respectar la situació d’Assange a la presó nord-americana i, fins i tot, la possibilitat que complís part de la condemna al seu país natal, Austràlia. El tribunal va considerar suficient l’esmentat compromís i va donar llum verda a l’extradició. 

Promeses incomplertes

Problema: els EUA incompleixen els seus compromisos. El cas del ciutadà espanyol nascut a Los Angeles David Mendoza Herrarte n’és un exemple. Va ser entregat el 2009 per l’Audiència Nacional a les autoritats nord-americanes amb la condició –acceptada– que un cop condemnat a 14 anys –per importació de marihuana del Canadà als EUA– complís condemna a Espanya. Però la promesa se la va emportar el vent.

El març del 2000, Jack Straw, ministre de l’Interior del Govern de Tony Blair, després de ser aprovada l’extradició d’Augusto Pinochet a Espanya per la justícia britànica, va decidir partint d’informes mèdics confidencials que per raons de salut –demència senil sobrevinguda– l’exdictador xilè no podia ser sotmès a judici i va considerar un «acte opressiu» la seva entrega a les autoritats espanyoles. Pinochet va tornar a Xile. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

Els testimonis dels metges i especialistes sobre la mala salut i els riscos de suïcidi d’Assange s’han fet en públic, en sessió oral. S’hi afegeixen proves que els serveis d’intel·ligència han intentat assassinar, sense èxit, el periodista. 

Així doncs, s’hauria de considerar que el cas no està definitivament decidit.