«Aquí passarà una cosa terrible», tem la població de l’est d’Ucraïna

A les zones del Donbass encara controlades per Ucraïna, la població fuig d’aquesta regió de l’est del país tement l’arribada de l’Exèrcit rus. Centenars de dones, nens, persones grans esperaven aquest cap de setmana un tren a l’estació de Kramatorsk. «Des d’aquest cap de setmana, prop de 2.000 persones embarquen diàriament cap a l’oest, cap a Lviv o una altra ciutat», relata Nasir, voluntari humanitari.

A la petita i pulcra estació de trens, la façana de la qual acaba de ser pintada de vermell i blanc, habitualment hi havia dos o tres trens per dia, però ara n’hi ha quatre. «Els homes ens quedem, les nostres famílies se’n van» diu Andrei, la dona i dos fills del qual esperen, pacients, amb les maletes.

Des que Rússia va anunciar que vol «concentrar els seus esforços en l’alliberament del Donbass», aquesta regió de l’est, la històrica conca minera d’Ucraïna, viu amb l’angoixa que hi hagi una gran ofensiva russa. Kíiv tem que la situació empitjori a mesura que les forces russes intentin envoltar l’Exèrcit ucraïnès.

Les tropes ucraïneses estan desplegades des del 2014 al llarg del front que voreja Donetsk, al sud, i Lugansk, a l’est –capitals de les dues «repúbliques» separatistes prorusses autoproclamades–, i que va fins a Izíum, al nord-oest.

Perillosa zona

Kramatorsk, capital regional de facto des d’octubre del 2014 del territori encara sota control de Kíiv, està ubicada al centre d’aquesta perillosa zona, i es podria veure assetjada per les tropes de Moscou. «Segons les últimes informacions, Rússia està portant les tropes a l’est, i aviat estarem envoltats», diu angoixada Viktoria, metge d’«assistència humanitària». Ella espera que l’Exèrcit ucraïnès es replegui. «Aquí es podria produir el pròxim Mariúpol», adverteix, al·ludint al port assetjat i bombardejat davant el mar d’Azov.

Kramatorsk, situada a la conca del Don, abans de la guerra estava poblada per més de 150.000 habitants. La guerra encara no ha arribat aquí, la situació és de tranquil·litat però els carrers estan deserts, massa silenciosos, potser tement l’arribada d’una tempesta. «Els bombardejos poden començar en qualsevol moment», assegura Andrei. Per la seva banda, Svetlana afirma en murmuris: «Els rumors diuen que aquí passarà una cosa terrible».

A l’andana, a la dreta, les famílies amb els nens petits. A l’altre costat, les persones de més edat, dones soles. Una d’elles és Svetlana, que carrega amb una bossa plena a vessar en una mà i amb l’altra sosté la seva gossa fox-terrier. A Mika li tremolen les potetes, «s’adona que alguna cosa està passant», diu la seva propietària, que viatja a Rivne, 300 km a l’oest de Kíiv, on uns amics li han aconseguit un apartament. «Realment, tenim por. He esperat fins a l’últim moment, però ja és hora d’anar-nos-en», afegeix.

Trenes rosses i vestit rosa

Una mica més lluny, un militar abraça la seva filla, amb trenes rosses i vestit rosa. «Els nostres fills són els nostres tresors», xiuxiueja un pare. La família Ribalko, amb les seves dues àvies abrigades amb gorros de llana, conversa en un banc amb les mans posades sobre les seves bosses. Un nen petit es menja una xocolata, la més gran ronda entre els adults. Un gat siamès dorm al paquet d’un robot Smart Dog, reconvertit en cistella per a gats.

«Fins a l’últim moment volíem quedar-nos, però amb els nens, és molt perillós», diu Tamara. «Es diu que el front arribarà fins aquí. No vull creure-ho. El meu marit es queda, li agrada massa la seva casa, els seus gossos, el seu jardí».

Notícies relacionades

Els EUA planegen per a Gaza un govern tecnòcrata amb palestins de la diàspora

Grècia aprova la jornada de 13 hores malgrat l’oposició política i sindical

Arriba el tren, 10 vagons blaus en direcció a Khmelnitski, 800 km a l’oest, 14 hores de viatge. La multitud es mou, canalitzada pels voluntaris. «En temps normal, són quatre persones per compartiment, però ara hi van vuit, és a dir uns 700 viatgers», detalla el cap del tren, Serguei Popatienko

En pocs minuts, tots són a bord. Una abraçada, un petó fugaç, la mà d’un nen enganxada al vidre a manera d’adeu. «¿Per què em quedo?», reflexiona Ivan, el marit de Tamara, amb les mans encallides d’agricultor, les poblades celles. «La meva ciutat em necessitarà, sens dubte. Jo vaig néixer aquí, he viscut aquí. Esperarem que aquests mals temps passin».