Rússia, marca tòxica

Les sancions han sigut més dures, profundes i unànimes del que el Kremlin podia anticipar. Putin és un home cada vegada més aïllat de la realitat, com ho estava Joseph Stalin. Dir la veritat a un sàtrapa costa la vida. El seu cercle més estret s’ha reduït a mitja dotzena de consellers que militen en un nacionalisme suïcida i li diuen el que vol escoltar.

En el front diplomàtic, les coses tampoc van bé. L’Assemblea General de l’ONU va condemnar aquesta setmana la invasió d’Ucraïna per 145 vots a favor, cinc en contra i 35 abstencions, inclosa la de la Xina. Putin té com a aliats infrangibles Bielorússia, Corea del Nord, Eritrea i Síria. El Kremlin està sol, però amb caps nuclears.

La caiguda del ruble, que va cotitzar en mínims històrics, la inflació i l’augment dels tipus d’interès portarà el preu de la guerra a les butxaques de tots els russos. L’expulsió de la xarxa bancària d’intercanvi Swift afecta la xarxa d’oligarques que recolzen el president. Són mesures que no aturaran la invasió, però elevaran el cost de la guerra, única manera de forçar una negociació real, si és que encara és possible.

Hi ha sancions que no tindran un impacte econòmic significatiu, com l’exclusió de Rússia de les competicions esportives internacionals, inclosos el Mundial de Qatar i l’expulsió del Festival d’Eurovisió, però que ajuden a reforçar la sensació d’aïllament total.

Informar els russos

La gran batalla és aconseguir que la informació del que està passant a Ucraïna arribi a la població russa. La majoria s’alimenta de la propaganda dominant en tots els mitjans. Sortir del guió escrit pel Kremlin es paga amb el tancament o la presó. El relat oficial no esmenta la guerra, reduïda a una «operació especial». No existeix la resistència ucraïnesa, ni els bombardejos de zones civils, ni quasi baixes pròpies. Només nazis i drogoaddictes al Govern de Kíev. Així és difícil que es preguntin com és possible que la protecció dels russoparlants impliqui el bombardeig de Khàrkiv i Mariúpol, dues ciutats amb majoria de població russòfona.

Putin manté un ferri control dels seus mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Els manifestants que surten als carrers de Sant Petersburg i Moscou són minoria. Darrere del blackout informatiu s’està produint una ruptura entre els joves que aconsegueixen informar-se i els seus pares i avis, que creuen en el règim, perquè creure en el poder és una tradició de les Rússies tsarista i soviètica. Aquest degoteig informatiu tardarà diversos mesos a calar.

Les sancions de la UE i els EUA als oligarques russos que sostenen Putin són de complicada aplicació. Més de la meitat de les fortunes del 0.01% més ric de Rússia són a l’estranger, sobretot al Regne Unit i Xipre, i en paradisos fiscals on comparteixen amagatall i negoci amb els megarrics occidentals. ¿Anirem a pels dos? Amagar els diners en una xarxa d’empreses opaques en les quals no queda rastre del milionari, dificulta la seva confiscació. Com a molt es podrà actuar contra els seus luxes més ostentosos: les propietats immobiliàries i els iots. I vendre la imatge que estem sent implacables.

La UE i els EUA confien que aquest cèrcol econòmic torni els oligarques contra Putin i obri la possibilitat de la revolució d’una bala, que no requereix l’assassinat, sinó que n’hi hauria prou amb substituir-lo per algú capaç de frenar la guerra i negociar una solució que respecti la integritat d’Ucraïna i reculli les inquietuds de seguretat de Rússia. Aquesta via és la més improbable de totes.

 Fèrria resistència

A les sancions i l’aïllament internacional cal afegir la realitat en el terreny. No hi ha hagut passeig militar, ni el poble ucraïnès, tan eslau com el rus, els ha rebut com a llibertadors. Hi ha una fèrria resistència a les ciutats, l’avenç és lent i hi ha molts problemes de subministrament. Però no s’ha d’oblidar un fet: Rússia encara no ha utilitzat tot el seu poder militar. Amb prou feines va mobilitzar l’aviació.

¿Què pretén Putin? ¿Arrasarà Kíev com va arrasar Grozni en la segona guerra txetxena? ¿Es limitarà a assetjar la capital sense arriscar-se a una costosa operació de conquesta carrer a carrer? ¿Quin és el seu model? ¿Sarajevo 1992-1995 o Stalingrad, un dels mites soviètics contra Hitler? ¿Pretén regalar un símbol a la resistència ucraïnesa?

Notícies relacionades

Hamàs estudia la nova oferta de treva d’Israel a Gaza

Una empresa israeliana fabricarà "aviat" drons al Marroc

Existeix un escenari catastròfic que no hauríem de descartar: el llançament d’una bomba nuclear tàctica sobre territori ucraïnès. Poden triar una ciutat petita o un camp obert. L’objectiu seria crear un mini Txernòbil a prop de la frontera polonesa, per exemple, un dia en què la previsió dels vents protegeixi Moscou dels efectes radioactius. Rendiria Ucraïna com els EUA van rendir el Japó amb Hiroshima; també seria un escac i mat a un Occident que no està disposat a desencadenar la Primer Guerra Mundial nuclear.

L’impensable ja és possible. Estem entre la revolució d’una sola bala i l’holocaust atòmic. No està malament com a sortida d’una pandèmia que ha matat gairebé sis milions de persones en tot el món i que ens ha tingut amb la vida en pausa des de febrer de 2020. ¿Alguna esperança? Sí, que la Xina, la gran beneficiada de la crisi, digui que el joc ja s’ha acabat.