«Deu anys són pocs per valorar el resultat de la Primavera Àrab. Això no s’ha acabat»

Els països àrabs es troben immersos en una espiral de crisis econòmiques i inestabilitat política fruit, segons Hisham A. Hellyer, d’afers pendents en els processos de descolonització. Hellyer és un acadèmic i analista del món àrab, membre del think tank Carnegie Endowment for International Peace i del Royal United Services Institute, i professor de la Universitat de Cambridge. Recentment ha ofert una conferència sobre la dinàmica de «guerra freda» a la regió a l’Institut Europeu del Mediterrani de Barcelona (IEMed) i en aquesta entrevista parla amb EL PERIÓDICO d’aquests conflictes, així com dels països de la zona amb Israel i Occident.

L’any passat va fer 10 anys de la Primavera Àrab. ¿Què queda avui dia d’aquelles revolucions?

Les revolucions àrabs van ser inevitables i resultat d’afers pendents de l’època colonial i postcolonial. Aquelles poblacions van ser colonitzades, van ser explotades, i després els seus colonitzadors van ser forçats a marxar. Les estructures que van deixar els colonitzadors van ser preses per líders postcolonials, però van continuar sent sistemes de govern no representatius, antidemocràtics, que no van permetre que aquestes poblacions s’empoderessin o almenys sentir que tenien vies cap a l’empoderament. Jo soc anglès i puc dir que molts al Regne Units ens sentim poc empoderats com a resultat del clima polític, però ningú imagina que sigui impossible fer canvis. Però crec que d’aquestes revolucions ha quedat el sentiment d’una feina inacabada. La gent recorda que va ser possible que es produís el canvi. També recorden l’enorme cost que un pot haver de suportar perquè es produeixi aquest canvi. Molta gent va decidir que no era el moment de pagar aquest preu perquè podria ser molt elevat per francament no aconseguir gaire res a curt termini, però certes barreres es van trencar en aquest sentit. I tot i que els problemes subjacents es mantenen, 10 anys són pocs per valorar-ne el resultat. Això no s’ha acabat.

¿Creu que la pandèmia ha fet mal o ha interromput el camí de la democràcia d’aquests països?

No sé si diria que li ha fet mal, ja que és obvi que durant la pandèmia la gent s’enfoca en altres coses, però sí que ha suposat un altre estrès per al sistema. Tot i que fer mal implica que si la pandèmia no hagués tingut lloc potser les coses estarien molt millor i no n’estic segur. Crec que la pandèmia només ha sigut un patró d’espera.

Vostè considera que hi ha dos pols a les «guerres fredes» geopolítiques del món àrab. ¿Quins són aquests pols?

En les últimes tres dècades s’ha parlat de saudites versus iranians, o de sunnites versus xiïtes, però jo crec que la qüestió és molt més complexa. Segons la meva opinió hi ha dos pols molt més grans: un està integrat per Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Egipte, i l’altre pol el formen Turquia, Qatar i les xarxes dels Germans Musulmans. I tot i que diguin que estan competint per diferents visions sobre les revolucions o sobre el pes de la religió, en realitat busquen ampliar la seva influència en la regió. Han recolzat les revoltes o no en funció de si s’ajustaven als seus interessos.

¿Hi podria haver una escalada de tensió els pròxims anys entre aquests dos pols?

-No, al contrari. Crec que estem veient molta desescalada. Els turcs estan tenint més relacions amb els Emirats i els saudites. Els egipcis també estan intentant relacionar-se més amb els turcs..., tot i que la pugna existeix.

¿La normalització de relacions entre alguns països àrabs i Israel ha canviat res a la regió?

Segons la meva opinió, el món àrab no ha normalitzat relacions amb Israel. Hi ha 22 països a la regió, dos o tres dels quals han normalitzat parcialment les seves relacions, a excepció dels Emirats, que busquen una normalització total. Però aquests representen un percentatge molt petit del món àrab. D’altra banda, hi pot haver normalització de relacions governamentals, però això no vol dir que es normalitzin les relacions, perquè la normalitat és entre persones. I això no passarà, segons la meva opinió, fins que no hi hagi una resolució justa de la qüestió palestina.

¿L’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca ajudarà a trobar una solució?

No, crec que els líders polítics d’Occident no tenen suficients ganes de trobar-hi una solució justa. Els israelians, tampoc. I en són completament conscients. No obstant, com a col·laborador del think tank Carnegie Endowment for International Peace, he observat com han canviat les discussions sobre la qüestió palestina als EUA els últims anys. Ara és més comú sentir matisos i que es faci molt més èmfasi en la simple realitat que els palestins són éssers humans. Això no passava abans. La discussió està canviant. Però no crec que això vulgui dir que canviïn les coses en termes de polítiques durant l’Administració de Biden i probablement tampoc a la pròxima Casa Blanca, però podria ser en la següent o l’altra. Són tendències que crec que estan molt clares.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

¿Quin rol han de tenir els EUA i la UE en la democratització dels països àrabs?

Crec que s’haurien de centrar a minimitzar danys. És més realista. M’agradaria que fessin més en termes d’enfortiment, no en un sentit imperialista, sinó recordant a aquests països que han firmat tractats internacionals que els impedeixen fer determinades coses a la seva gent. Però no ho veig, no veig un interès real a defensar prou les llibertats i drets fonamentals, sinó més aviat estan centrats a definir d’una manera molt precisa els seus interessos comercials. Sento ser tan cínic, però crec que si hi ha un canvi no serà com a resultat de forces exteriors, però és que no estem fent un bon treball a Europa amb els nostres propis companys europeus per assegurar que tots ens adherim a certs tractats o convencions. Veig l’espiral descendent d’un país com Hongria o la deriva a la dreta de gent com Emmanuel Macron a França. No tinc expectatives que Occident faci una bona feina en les relacions internacionals.