L’Argentina, auge i extinció de la classe mitjana

El 1934, Carlos Gardel va estrenar ‘Cuesta abajo’, un tango carregat de pessimisme en què es parlava de «la vergonya d’haver sigut» i «el dolor de ja no ser». Aquest lament té ara, 88 anys després, encara més sentit: segons el Banc Mundial, abans de la pandèmia, un 51% dels argentins formava part de la classe mitjana. Un any després, com a conseqüència de l’ensorrament econòmic, aquesta mitjana és del 44%, de manera que 1,7 milions de persones van passar a ser pobres.

El deteriorament ve de lluny en un país que ha viscut successives crisis i té una economia estancada des de fa una dècada. L’Argentina va construir al llarg del segle XX la idea d’un país essencialment de classe mitjana. Aquesta idea sempre va tenir unes arestes problemàtiques, com ha demostrat Ezequiel Adamovsky al llibre ‘Historia de la clase media argentina. Apogeo y decadencia de una ilusión, 1919-2003’.

Les primeres al·lusions a la classe mitjana són prèvies a l’esmentat tango de Gardel i les va propagar l’elit política i econòmica conservadora per diferenciar un sector social –treballadors públics, comerciants, estudiants i professionals– del creixent proletariat que es nodria de l’emigració, en especial espanyola i italiana, que havia arribat amb idees anarquistes i socialistes. La identitat de classe mitjana, assenyala Adamovsky, es va entrellaçar amb la narrativa de la nació segons la qual «el que era europeu» s’obria camí davant la «barbàrie» mestissa, criolla i, sobretot, els pobres.

Auge i caiguda

La classe mitjana va créixer de manera exponencial a partir dels anys quaranta i va ser, en bona mesura, antiperonista, malgrat beneficiar-se de les seves polítiques econòmiques. El seu moment de màxima expansió va transcórrer durant els anys 60. Mafalda, la tira còmica de Quino, posava en escena una part de les seves aspiracions: la compra d’una casa, un cotxe, tot i que sigui modest, i el consum cultural. «La decadència d’aquesta il·lusió», diu Adamovsky, comença a partir de 1975, després de la brutal devaluació del tercer Govern peronista.

L’última dictadura militar (1976-83) i els successius col·lapses econòmics van degradar de forma continuada la fortalesa d’aquest sector que, per les seves característiques, semblava diferenciar l’Argentina dels seus veïns. La caiguda de la classe mitjana va ser una manera de «llatinoamericanitzar-se» . Es va constituir el que els sociòlegs Alberto Minujín i Gabriel Kessler van retratar al seu llibre ‘La nueva pobreza’.

Als 90, la crida era neoliberal, set milions d’argentins van ser expulsats del seu anterior grup de pertinença social. A diferència dels «pobres estructurals», havien viscut un passat amb més recursos i altres horitzons. La caiguda del 2001 va agreujar la situació. Entre el 2004 i el 2011, el país va recuperar el seu camí de creixement econòmic i la classe mitjana es va tornar a estendre. La compra del cotxe, l’educació i la salut privada, el millor mòbil possible i, sobretot, els viatges a l’exterior, van ser els seus signes d’identitat.

Por de perdre un altre cop

La certesa de «ser» de classe mitjana en temps de millora econòmica va tornar a reactivar la creença d’un punt equidistant entre rics i pobres, tot i que uns només guanyessin una mica més que els altres. L’última dècada va posar en marxa un nou cicle d’erosió que es va agreujar especialment el 2018. En l’actualitat, gairebé un 44% dels argentins són pobres i perceben menys de 300 euros mensuals. Molts provenen de la classe mitjana i molts altres tenen por de seguir pel mateix camí. La Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib de les Nacions Unides (CEPAL) ha constatat que per ser considerat de classe mitjana, un argentí ha de percebre uns ingressos d’entre 1,8 i 10 vegades per sobre la línia de pobresa. Malgrat les ensopegades i fallides, gran part dels ciutadans no es reconeix en aquesta situació, segons una recent enquesta de l’Observatori de Psicologia Social Aplicada de la Universitat de Buenos Aires. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

En l’actualitat, un 40% dels argentins formen part de l’economia informal. El 62% de les persones que van recuperar la feina va ser en l’anomenat «mercat negre». Les autoritats econòmiques són conscients de l’impacte que això té per generar una reducció del dèficit fiscal, una de les exigències del Fons Monetari Internacional (FMI) en el marc de les complexes negociacions amb el Govern.

La caiguda dels ingressos fiscals afecta el sistema de pensions, que representen el 40% de la despesa pública, però també les polítiques estatals que es nodreixen de la recaptació impositiva, en els seus diferents àmbits, com ara el sistema de salut i l’educació. De fet, el projecte de Pressupostos 2022, que encara no s’ha pogut debatre al Parlament, conté un ajust del 6,2% en la inversió que la nació fa en el capítol educatiu. Es tracta de la inversió més baixa per a l’àrea des del 2015. Malgrat la pandèmia i els esforços estatals per enfrontar la covid-19, les despeses contemplades per a la salut també són menors aquest any.