La vida banal dels gihadistes del Bataclan

Infància feliç, joventut com petits delinqüents i la seva posterior conversió al gihadisme. Sorprèn la similitud dels perfils dels autors i presumptes còmplices dels atemptats del 13 de novembre del 2015 a París. Després d’unes primeres setmanes marcades pels testimonis de les víctimes, el judici, que va començar al setembre, va abordar al llarg d’aquesta setmana els primers interrogatoris dels acusats. Aquests van quedar limitats a la seva infància i joventut abans de la seva immersió en la nebulosa gihadista. La seva implicació en els atacs contra la sala Bataclan, l’Estadi de França i les terrasses parisenques no s’examinarà fins al gener.

«Vaig anar a l’escola pública a Bèlgica, em vaig impregnar dels valors occidentals i vivia com em vau ensenyar a viure a Occident», va assegurar Salah Abdeslam, l’únic integrant amb vida d’aquest comando islamista, que va assassinar 131 persones i en va deixar ferides 413 en la matança més gran de l’autoproclamat Estat Islàmic (EI) a Europa. Les frases provocatives d’Abdeslam ja van marcar l’inici del judici i aquesta vegada també li va tocar obrir aquesta ronda d’interrogatoris. Va tenir una «infància feliç», va destacar el gihadista, que va aparèixer amb el cap rapat i una llarga barba negra. «Era un bon alumne (...). Els meus professors m’estimaven», va afegir aquest francès d’origen marroquí, que va residir gairebé tota la seva vida al districte brussel·lès de Molenbeek.

Poc li va faltar a Abdeslam, de 32 anys, per presentar-se com el gendre perfecte, més enllà de reconèixer que «li agradava la velocitat» i per això el van multar en múltiples ocasions per delictes de trànsit viari. Com molts joves belgues, va alternar en els seus anys de joventut els llocs de treball temporals amb nits regades per l’alcohol en bars i discoteques. «Portava una vida de llibertí», va assegurar el terrorista, que en la primera audiència es va presentar com un «servidor de l’EI». «No em preocupava per Déu. Feia el que volia, menjava el que volia, bevia el que volia».

No els va faltar de res

No els va faltar de resLa seva trajectòria va començar a truncar-se el 2011, quan va ser condemnat a una pena d’un any de presó després d’haver intentat robar en un domicili juntament amb alguns amics, entre els quals hi havia Abdelhaamid Abaaoud, el cap del comando del Bataclan, abatut per la policia francesa pocs dies després dels atemptats. Lluny del tòpic que la marginalització social els va abocar al fonamentalisme islamista, molts dels acusats van reivindicar la seva infància feliç, en la qual no els va faltar de res. Són fills d’una primera o segona generació de migrants ben adaptats al Vell Continent.

«No vam sortir del ventre de les nostres mares amb un kalaixnikov. Vam ser nens, anàvem a l’escola, vam créixer a Europa», va declarar Mohamed Abrini, de 36 anys, jutjat per haver acompanyat la cèl·lula de l’EI a la capital francesa i haver finançat l’atac. Després d’una infància «normal», la vida d’aquest amic d’infància d’Abdeslam es va veure marcada pel «fracàs». «Vaig fracassar a l’escola, vaig fracassar en l’esport, fracàs i escac i mat».

Condemnat per primera vegada a una pena de presó quan tenia 18 anys pel robatori d’un vehicle, Abrini va alternar des d’aleshores els períodes de la seva vida entre reixes i els que era fora delinquint. La seva conversió a l’islamisme radical es va desencadenar a l’assabentar-se que un dels seus germans havia mort a Síria i això el va portar a unir-se a les files de l’EI. Mentre que Abrini es va especialitzar a rebentar caixes fortes, un altre dels acusats, Mohamed Bakkali es dedicava a comerciar amb productes falsos. «Vivia bé, no em privava de res», va afirmar aquest salafista, considerat un dels instigadors dels atemptats.

«El meu cor es va endurir»

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

«El meu cor es va endurir»Més de la meitat dels 20 acusats (14 d’ells presents en el tribunal) formaven part de l’ecosistema de Molenbeek, el multicultural districte brussel·lès que va quedar estigmatitzat després d’aquests atemptats. Però alguns d’ells no tenen la nacionalitat belga ni la francesa. És el cas del tunisià Sofien Ayari que es va unir el 2014 a les files de l’EI a Síria i l’Iraq després de la «decepció» amb les Primaveres Àrabs.

Un altre dels acusats amb una participació destacada en els atemptats és el suec Osama Krayem, de 29 anys, involucrat en els de París, però també en els de Brussel·les del març del 2016. Aquest gihadista, acusat al seu país d’un delicte contra la humanitat per participar en el mediàtic assassinat d’un pilot jordà cremat viu a Síria el 2015 per homes de l’EI, va sortir quan tenia 12 anys en una pel·lícula en què el presentaven com un exemple d’integració a Suècia. Després d’haver començat a dedicar-se a «coses il·legals» des dels 19 anys, el 2014 es va unir a les files de l’EI a Síria. «Abans no tenia problemes com ara. Però després de la guerra, el meu cor es va endurir», va assegurar dijous davant la cort.