L’Argentina aplica el control de preus i les empreses auguren el desproveïment

«No li comprin més al que augmenta [els preus]», demanava als argentins el seu extint president Néstor Kirchner. En l’onzè aniversari de la seva mort, l’actual vicepresidenta, Cristina Fernández, va recordar els consells del seu difunt marit, com si aquesta veu vingués del més enllà per establir un ordre que sembla impossible.

El Govern del president Alberto Fernández va posar en marxa un pla per controlar els preus de 1.432 productes de la cistella de consum massiu. La mesura regirà fins a principis de l’any vinent, però el peronisme pensa en els seus resultats més immediats: en un país amb un 40% de pobres, cada punt a l’alça de la inflació, que tancarà aquest any per sobre del 50%, margina milers i milers de famílies. Entre els sectors socialment més desfavorits es troben els votants naturals del partit que va tornar al poder el desembre del 2019 amb la promesa de curar les ferides, agreujades per la pandèmia.

El desencant amb el Govern va ser tan profund que en les primàries d’agost va tenir cinc milions de vots menys que en les presidencials del 2019. Aquests resultats auguren un desastre electoral en les legislatives del 14 de novembre. El peronisme mobilitza totes les seves forces per evitar-ho. Altrament, perdria el control del Senat i la seva condició de majoria a la Cambra de Diputats.

Enmig d’aquesta tempesta, Fernández va llançar una bateria de disposicions per millorar mínimament la condició dels milions d’argentins castigats. El control de preus és una d’aquestes disposicions. L’Associació Empresària Argentina (AEA) va augurar que l’eina per evitar l’alça dels preus està condemnada al fracàs. «És una mesura molt negativa», va assegurar. La Cambra Argentina de Comerç i Serveis (CAC) va pronosticar un imminent desproveïment dels productes essencials.

Una història d’ensopegades

La inflació és un trastorn cíclic. El 1973, el peronisme «va congelar» preus i salaris. La inflació va descendir del 80% al 27% en un any. Però el 1975, una devaluació de la moneda del 50% va obrir les comportes d’una altra espiral inflacionària. La dictadura militar (1976-83) també va voler aplicar el mateix remei: la inflació va passar del 444% el 1976 al 177% un any més tard. El 1981, una nova devaluació va tenir noves conseqüències brutals. El primer govern postdictadura, el del president radical Raúl Alfonsín (1983-89), va ensopegar amb la mateixa pedra i va acabar mig any abans de temps, devorat per una hiperinflació. El seu successor, Carlos Menem, va dolaritzar l’economia. Però abans va patir el mateix flagell del seu antecessor.

El kirchnerisme (2007-2015) va tirar endavant el programa Preus Cuidats. La seva proesa va ser finalitzar aquell cicle polític amb una inflació anual del 25%. Mauricio Macri va dir que era molt «fàcil» posar fi a aquest flagell. Va concloure la seva presidència amb els mateixos percentatges inflacionaris previstos per a aquest any.

L’augment del cost de la vida altera costums. Un quilogram de tomàquet pot costar fins un 40% en dues botigues de verdures separades per 200 metres de distància. El poder corrosiu de la capacitat de compra és tan gran que el bitllet més alt d’aquest país, de 1.000 pesos, és el que menys val a la regió: no arriba als set dòlars, segons el preu que fixa el mercat marginal.

«Cop tou»

La candidata a diputada oficialista per la província de Buenos Aires, Victoria Tolosa Pau, va denunciar un intent de fer fracassar el control de preus. Va arribar a parlar del perill d’un «cop tou» promogut per les grans cadenes alimentàries, la posició dominant de les quals al mercat deixa inermes els consumidors. Fernández va demanar als governadors provincials i els alcaldes municipals que donin batalla per l’estabilitat. Els seguidors de Cristina Kirchner es van afegir a les mesures d’inspecció als supermercats. «Ens preocupa que arribin militants als nostres negocis», es va queixar la CAC. «Estem espantats», va assegurar Yolanda Durán, de la cambra de supermercats xinesos.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

La disputa té un altre rerefons més gran: les negociacions entre el Govern i el Fons Monetari Internacional (FMI). L’Argentina ha de pagar 44.000 milions dòlars de deute extern contret per Macri. L’organisme reclama, una vegada més, que el país s’estrenyi el cinturó. Fernández va assegurar ahir, durant l’acte d’homenatge a Néstor Kirchner, i abans de la Cimera del G-20 a Roma, que no s’«agenollarà» davant aquestes exigències. Les promeses són de vegades a l’Argentina tan volàtils com els preus.