«Els insults contra L’Esquerra són més que benvinguts»

Bodo Ramelow és una figura política excepcional a Alemanya: aquest sindicalista germanooccidental es va convertir el 2014 en el primer ministre del partit L’Esquerra –coalició de postcomunistes i socialdemòcrates desencisats– en la història de la República Federal. Com a cap de govern de Turíngia, va veure com el seu petit estat germanooriental va copar els titulars de la premsa internacional el febrer del 2019: la CDU i la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) van votar llavors conjuntament per un candidat minoritari per evitar que Ramelow es mantingués en el lloc. La «crisi de Turíngia» va suposar una esquerda en l’anomenat cordó sanitari i va costar la carrera a Annegret Kramp-Karrenbauer, l’escollida per Merkel per succeir-la en la cancelleria. Ramelow va rebre recentment un grup de mitjans estrangers, entre els quals, EL PERIÓDICO. 

Senyor Ramelow, ¿quines conclusions treu de l’anomenada «crisi de Turíngia» a les portes de les eleccions federals?

Vam guanyar les eleccions regionals del 2019 i jo, en el meu districte electoral, vaig obtenir el segon millor resultat aconseguit per un candidat en la història de Turíngia. Això vol dir que els meus índexs de popularitat no són només alts a les enquestes, sinó també el dia de les eleccions. El meu partit, L’Esquerra, va superar en aquells comicis el llindar del 30%. A escala federal estem actualment en el 6% d’intenció de vot, tot i que personalment penso que hauríem d’obrir-nos i aspirar al 10%.

Però que obtinguem resultats de més del 30% a Turíngia també és un problema, perquè tot i que guanyem, és insuficient per construir una majoria parlamentària. Vaig interpretar que l’electorat havia decidit el 2019 que jo havia de marcar la política regional. Després de vorejar la catàstrofe, vam aconseguim tancar un acord d’estabilitat amb la CDU, una cosa inèdita fins aquell moment a Alemanya. 

La CDU ha protagonitzat des d’aleshores una oposició constructiva i ha prescindit de votar en el parlament regional, perquè només amb els vots d’AfD s’aconsegueix la majoria. D’aquesta forma, he aconseguit governar durant els últims 18 mesos. D’alguna manera, a Turíngia hem practicat el que molt probablement espera a la política federal alemanya d’aquí un parell de setmanes. Alguns ens miren ara i es pregunten: ¿com ho heu aconseguit?

¿Quines sensacions té sobre les eleccions de diumenge que ve?

Tinc 65 anys i no recordo uns preparatius tan emocionants per a una elecció federal. Recordo, per exemple, un assumpte emocionant com la moció de censura contra el canceller socialdemòcrata Willy Brandt el 1972. Llavors jo era un aprenent a la cadena comercial Karstadt. Tots vam seguir per la ràdio la votació al Bundestag, que llavors encara era a Bonn. Em vaig entusiasmar i vaig patir. 

L’anomenada Ostpolitik [política d’acostament al bloc socialista oriental] va començar aquí a Erfurt. Per a mi, el discurs que Brandt va oferir al recollir el premi Nobel de la pau continua tenint vigència. Per això repeteixo les seves tesis: després de l’ocorregut a l’Afganistan, és moment de repensar la política internacional i de reflexionar si la construcció d’enemics realment ens fa avançar. Els temps de la dualitat de la Guerra Freda són passat. Fa 30 anys que ho són.

En aquesta campanya, els conservadors presenten el seu partit com a obsolet i perillós per a l’estabilitat d’Alemanya. Alhora, les projeccions donen com a possible un tripartit entre la socialdemocràcia, Els Verds i L’Esquerra...

He sigut cap de campanya del meu partit i li puc assegurar que no hi ha res millor que quan el teu enemic comença a atacar-te d’aquesta manera. Quan Laschet, candidat a canceller de la CDU, pregunta als seus competidors si estan disposats a col·laborar amb nosaltres, llavors jo li recordo que a partir del pròxim 1 de novembre assumiré la presidència del Bundesrat [cambra territorial alemanya]. És a dir, jo representaré aquest estat durant un any. I quan calgui elegir de nou el president federal, llavors seré el més alt representant d’aquesta república. 

Per això, quan algú pregunta públicament si la resta està disposada a col·laborar amb mi o el meu partit, em fa gràcia, em sembla divertit. I com el meu partit té actualment un 6% d’intenció de vot, llavors només puc dir que els insults contra L’Esquerra són més que benvinguts.

¿Li va sorprendre que Angela Merkel agités la vella campanya anticomunista, de la por al «que venen els rojos», en la seva última intervenció com a cancellera davant el Bundestag?

Mai he amagat el meu respecte per la senyora Merkel. En les fases de crisi, l’he vist com un factor de tranquil·litat i com una dona intel·ligent. Evidentment, en ocasions tenim opinions diferents. Tampoc és cap secret que les nostres posicions polítiques són diferents. Però tinc un gran respecte per la seva manera d’entendre la responsabilitat i per la seva manera de comunicar.

Lamentablement, ha sigut incapaç d’establir una successió ordenada dins del seu partit. I aquesta desgràcia comença amb Annegret Kramp-Karrenbauer: com a primera ministra del Sarre, quan va ser elegida presidenta de la CDU ja tenia el meu número de telèfon. Però quan va venir per primera vegada a Turíngia com a líder democristiana, no va tenir res millor a fer que presentar-me com un llop amb pell de be. Per a algú que em coneix i que ha treballat amb mi, sap que aquesta estratègia et resta credibilitat. I finalment va acabar fracassant: jo soc la raó fonamental per la qual finalment va haver de dimitir com a presidenta de la CDU, perquè va ser incapaç de mantenir sota control el seu partit a Turíngia. 

¿Creu llavors que el discurs de Merkel respon a la desesperació?

La sensació que tinc és que ho va fer perquè ja no sabia com ajudar que el seu partit millori a les enquestes. Entenc que es deu a la pura desesperació, sí, perquè la seva experiència amb mi és absolutament diferent. En l’anomenada «crisi de Turíngia», Merkel i jo vam parlar sovint per telèfon, i ens hem escrit SMS constantment durant les conferències entre el govern federal i els estats federats. El problema aquí és que la CDU no aconsegueix mobilitzar el seu electorat, i no ho aconsegueix perquè no desperta credibilitat. 

¿Quina és la seva aposta sobre les negociacions per formar govern després de les eleccions federals?

Jo treballo obertament per un govern tripartit entre socialdemòcrates, Els Verds i L’Esquerra. Crec que una nova Gran Coalició sota el lideratge del socialdemòcrata Olaf Scholz suposaria un estancament. Seria com els anys del canceller Helmut Kohl abans de la caiguda del Mur. La història necessita canvis, nous camins. Però ja sabem que Scholz no és cap amic de L’Esquerra. 

La política exterior i la participació de l’exèrcit alemany en missions de l’OTAN podrien ser el gran obstacle per a aquesta coalició entre l’SPD, Els Verds i el seu partit...

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

No és casualitat que hagi citat Willy Brandt a l’inici d’aquesta entrevista. M’agradaria que l’SPD tornés a fer política socialdemòcrata. I en aquest debat, la qüestió és quin paper ha de jugar Europa. Jo aposto per una unió militar europea. Hauríem d’actuar com a mediadors entre Ucraïna, els països bàltics i Rússia, i no em refereixo militarment, sinó a vies diplomàtiques. Amb tot, personalment, no crec que aquesta qüestió hagués de ser un obstacle per a un govern de l’SPD, Els Verds i L’Esquerra. Per a això cal trobar una formulació intel·ligent sobre l’OTAN i finalment cal debatre-hi. Tots els partits han de debatre al respecte.

Jo em pregunto què és l’OTAN. Pel que sé, és una aliança militar defensiva basada en valors comuns. Si això és veritat, m’agradaria que algú em digués quins valors compartim amb el senyor Erdogan. Si mirem al conflicte de l’Alt Karabakh i la qüestió armènia, m’agradaria saber quin paper juga allà Turquia, estat membre de l’OTAN. Si és veritat que després de l’atac a les torres bessones de l’11-S hi havia islamistes, i si rere aquests islamistes estava el wahhabisme i l’Aràbia Saudita és el centre d’aquest wahhabisme, ¿llavors per què l’Aràbia Saudita és el nostre aliat militar i hi ha tropes nord-americanes allà estacionades? Totes aquestes són preguntes sobre l’OTAN que m’agradaria discutir.