Testimoni

Lema Rashid: «Tornaré a l’Afganistan per lluitar per mi i per totes»

  • Va néixer en un camp de refugiats afganesos al Pakistan el 1994, on els seus pares es van conèixer després de fugir del país durant la guerra contra els soviètics

  • Viu a Catalunya des dels 15 anys, on va trobar refugi juntament amb la seva mare i les seves germanes i des d’on només pensa en com ajudar les dones del seu país

A1-122745710.jpg

A1-122745710.jpg / ANNA MAS TALENS (EPC)

4
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Recorda una cascada immensa; lluminosa. Ella cridant a sota, contenta; i una carretera de corbes impossibles que s’obre pas en una muntanya d’un verd intens, gairebé com en una escena d’una pel·lícula de Pixar. «Només recordo això, però sé que hi ha molt més que no he pogut veure; trobo a faltar una cosa que no he viscut», explica asseguda al sofà del seu petit apartament a ‘La Moreneta’, bloc de la Sareb abandonat des de feia 13 anys i ocupat per la PAH Baix Montseny a Sant Celoni, a Barcelona. Lema Rashid va néixer en un camp de refugiats afganesos al Pakistan el 1994, lloc on es van conèixer els seus pares, que havien hagut d’abandonar el seu país durant la guerra contra l’URSS. Després d’una infància entre les construccions de fang d’un campament amb latrines, allunyat de tot, va arribar juntament amb les seves dues germanes petites i els seus pares a Catalunya als 15 anys, des d’on ara només pensa en com ajudar les dones del seu país, un país en el qual mai ha viscut, però que tant li fa mal i al qual té clar que tornarà quan pugui per lluitar per ella i per totes les afganeses.

Al saló, sobre la tele, la bandera verda, vermella i negra que els talibans també els han arrabassat. «És la primera bandera que vinc, va voler venir a casa l’altre dia amb mi, quan vam tornar de la concentració», assenyala la jove, molt agraïda a Ca la Dona per organitzar la protesta feminista a Barcelona per recolzar les dones afganeses. «La meva mare va parlar i va cremar un burca. Al principi estàvem molt desubicades. Sí que hi ha una petita comunitat afganesa, aquí, però l’Afganistan és un país amb uns índexs altíssims d’analfabetització, i la diferència entre els home i les dones és bestial. Les dones no han estudiat. Era molt difícil organitzar alguna cosa», relata la Lema, que ara treballa per convocar una altra manifestació amb persones de la seva comunitat i càntics en la seva llengua que acabi «en algun lloc oficial per demanar explicacions».

«Tot el món mirant i ningú fa res»

Del còctel de sentiments que experimenta aquests dies en destaca el d’impotència. «Tot el món mirant i cap país fa res per aturar-ho. Cap. Si l’Afganistan ja era un país pobre, corrupte... que abandoni el president, hi entrin els talibans i tots els països ho vegin, però cap faci res...», es desespera la jove, que parla per ser la veu de totes la dones afganeses a qui els l’han robat.

Mentre parla amb orgull de la seva mare, creadora de la Comunitat Afganesa a Barcelona, i explica com porta una dècada acompanyant les dones afganeses que arriben a Catalunya, sona el seu mòbil. Es disculpa, l’ha d’agafar. És una fotògrafa italiana amb qui va contactar al cap de pocs dies de l’entrada dels talibans. Va agafar el telèfon, va escriure al cercador Afganistan i va començar a enviar correus amb un «La meva família està en perill, necessito ajuda». L’endemà, quan es va aixecar, aquesta noia li havia contestat. Li va dir que li enviés noms i passaports i que faria tot el possible; que estava entregant llistes de gent per als vols cap a Itàlia. «La meva tia vol sortir del país –diu–; la resta de la família no vol, prefereixen lluitar i amagar-se al Pakistan, però la meva tia sí que vol i jo la vull ajudar».

L’infern de l’aeroport

La veu que irromp al menjador a l’altre costat del telèfon li diu que hi hauria lloc en un avió cap a Itàlia per a la seva tia, però que ha d’estar disposada a arriscar la seva vida per arribar a l’aeroport. Que és molt dur; li insisteix. Molt. Que ha de ser conscient que al camí de l’aeroport s’arrisca que la violin o la matin. «Els talibans han donat permís perquè la gent de fora surti, però estan buscant la gent que ha treballat per a organitzacions de fora per matar-los; i el pervers és que la gent de fora només vol treure del país la gent que ha treballat per a ells. És horrible. Anar a l’aeroport és posar-se a la gola del llop, però d’altra banda ara hi ha avions que surten del país, en pocs dies no n’hi haurà», s’enfonsa al penjar.

«Ara entenc per què la meva mare té els problemes que té. Perquè tu estàs vivint i de cop i volta t’ho treuen tot. Tot. Et roben la identitat.... I això l’Afganistan ja ho ha viscut. La història es repeteix», prossegueix la jove, que quan els talibans van prendre de nou el país estava fent plans per viatjar al seu país, que només ha pogut visitar tres vegades en la seva vida, i molt poc temps cada una de les vegades perquè era perillós. Té tan clar que ara és impossible, com que estudiarà i tornarà.

Notícies relacionades

«Aprofitar el privilegi»

Aquest curs començarà Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Malgrat viure a Catalunya, al seu dia va haver d’abandonar els estudis per posar-se a treballar, una cosa que ja mai va poder deixar de fer. I treballant van passar els anys i va començar a preparar-se per a l’accés a la universitat per a majors de 25 fins que va aprovar. Estudiarà dret i no disseny de moda, la seva gran passió, perquè sent l’obligació d’aprofitar el privilegi que té de poder accedir a la universitat per estudiar una cosa amb què pugui ajudar les dones del seu país quan torni i recorri de nou aquella preciosa carretera de corbes envoltada de naturalesa i banyar-se a la cascada.