Beirut crida de frustració i dolor un any després de l’explosió

La veu del Paul es talla al parlar de l’Alexandra. Sota l’escenari, a l’autopista que separa el port de la ciutat de Beirut, centenars de libanesos es desfan en aplaudiments per ocupar els seus silencis. «Tots som víctimes del sistema», afirma. L’Alexandra és una de les més de 200 víctimes que l’explosió al port de la capital del Líban va causar fa un any. «No pot ser una commemoració si el crim continua passant», diu la periodista Dalal Mawad.

«¿On era la humanitat quan vam haver de córrer amb els nostres fills a l’hospital, quan les nostres cases es van trencar a trossos?», afirma el Paul acompanyat de la seva dona, la Tracy. El seu crit insuflat de ràbia i dolor és el lament de Beirut un any després. Han passat 365 dies des que la capital libanesa va ser víctima d’una de les pitjors explosions no nuclears de la història. «365 dies i zero disculpes», es llegeix als aparadors dels comerços tancats en aquesta jornada de dol nacional. 

We are all victims of August 4th, we all lost something on August 4th. Please watch and spread this important video campaign which I was part of. #BeirutExplosion #BeirutBlast #August4 #Lebanon pic.twitter.com/TXE0jwUlB4

— Dalal Mawadدلال معوض (@dalalmawad) 3 de agosto de 2021

Però no només la frustració aviva els discursos contra la classe política libanesa, també els sustenten arguments. Un informe de Human Rights Watch (HRW) ha confirmat que els ministeris de Treballs Públics i Transport i de Finances, la Seguretat General, el president Michel Aoun i fins i tot primer ministre en funcions Hassan Diab tenien coneixement de la presència de les gairebé 3.000 tones de nitrat d’amoni al port i de la seva perillositat. Quan es va declarar l’incendi al magatzem 12, van tenir entre 25 i 45 minuts per evacuar la ciutat. No ho van fer.

«Ostatges d’un Estat assassí»

«Tots significa tots», repeteix la multitud com si la revolució d’octubre del 2019 tornés a prendre els carrers. La població «ostatge d’un Estat assassí», com diu un cartell davant el port, ha reocupat les places en una de les marxes més massives de l’últim any. Amb diversos actes en diferents punts de la capital, han volgut homenatjar les víctimes i exigir justícia en vista d’una investigació sense resultats. «I la culpa la tenen ells», afirma el Paul apuntant amb el dit cap al centre de la ciutat.

Mentrestant, a baix, al port, als peus de les sitges, el minut de silenci per a les víctimes ha durat molt més que un minut. Un minut transformat en tres. Tres minuts es necessiten per anomenar al voltant de 200 noms, tot i que es desconeix el nombre exacte de morts. Dins del recinte on es va incendiar tot, s’ha celebrat una missa amb un gran nombre de sacerdots i bisbes de diferents religions. Els ecos de la ràbia expressada en vista de l’escena del crim es colen entre els buits de l’oració en un escenari que un any després continua sent desolador.

Beirut amanece en silencio. Los recuerdos se acumulan, el trauma aflora, la tensión retorna callada. Hace exactamente un año, las beirutís despertaban sin saber que dormían junto a una bomba de relojería en el puerto de la capital del Líbano. Esa tarde a las 18:07h todo cambió. pic.twitter.com/peQ1U754o2

— andrea lópez-tomàs (@andrelopeztomas) 4 de agosto de 2021

310 milions per al Líban

«Pensava que estava bé, però avui m’han vingut moltes emocions que creia haver enterrat», afirma el Jeff. A aquest jove doctor li costa recordar les hores següents a l’explosió. «Hi ha parts de la memòria que crec que se m’han esborrat», explica sense voler donar detalls. L’Hospital Saint George, on treballa, a Gemmayze, al costat del port, va ser un dels centres sanitaris més afectats entre el centenar de clíniques i hospitals que van patir danys. Delmat per la pandèmia, els pacients de coronavirus connectats a un respirador van morir immediatament mentre els professionals de la salut intentaven tractar els 6.500 ferits. 

Unes 300.000 persones es van quedar sense llar com a resultat immediat de l’explosió. Però tot i que les finestres i les portes s’hagin reposat, molts dels libanesos es veuen incapaços de tornar al lloc de perill i terror en què van convertir casa seva. «La desesperança és present, això sempre», diu el Jeff. Durant la conferència internacional per al Líban d’aquest dimecres, els donants han recaptat, animats pel president francès Emmanuel Macron, uns 310 milions d’euros d’ajuda per al Líban. 

Revolució als carrerons

Notícies relacionades

Beirut recompon els seus trossos

«Tots vivim una depressió col·lectiva»

Amb els ulls vermells pel gas lacrimogen llançat per la policia, la joventut libanesa segueix dempeus. Es vesteixen amb màscares antigàs i ulleres de submarinistes, com expertes en l’art de la revolució. Congregades a la plaça dels Màrtirs on van tenir lloc les històriques protestes de tardor del 2019, han utilitzat les mans per expressar la seva ràbia també durant aquest tràgic dia. Centenars de joves han resistit durant hores les envestides de les forces de seguretat en el seu clamor per la justícia. 

Finalment, la plaça s’ha buidat. Els últims infatigables s’han posat a córrer contra el llançament continuat del gas lacrimogen que Macron ven als agents libanesos. A terra, queden les restes de les pancartes trepitjades a la carrera amb els rostres dels que ja no hi són. Però a la paret, segueixen les seves cares al costat dels seus noms. Darrere del fum dels pneumàtics cremats pels manifestants, el seu record persisteix, i la lluita perquè qui els van matar rendeixin comptes segueix als carrerons.