França s’enfronta a la seva responsabilitat en el genocidi de Rwanda

 

Després de dos anys investigant i analitzant més de 8.000 arxius sobre el conflicte, l’historiador Vincent Duclert i el seu equip reconstrueixen en més de 1.000 pàgines la responsabilitat francesa en el conflicte. A aquest exercici de memòria històrica, s’hi suma una iniciativa de transparència: aquest 7 d’abril, tots els arxius relatius al succés han sigut desclassificats.

«Cega» davant un règim «racista, corrupte i violent» 

«Cega» davant un règim «racista, corrupte i violent» França «es va mantenir cega a la preparació de la matança», segons estima la comissió d’historiadors independents a l’analitzar la política de les autoritats franceses a Rwanda després de la seva independència de Bèlgica el 1962. En concret, assenyala el suport del Govern de François Miterrand al règim «racista, corrupte i violent» de l’hutu Juvénal Habyarimana durant la guerra civil de 1990-1993 que va enfrontar el Front Patriòtic Ruandès (FPR), format per rebels tutsis exiliats, i l’Estat de Rwanda.  

El final de la guerra no va acabar amb les tensions interètniques que van desembocar en la matança dels tutsis un any després. El 6 d’abril de 1991, abans d’aterrar a Kigali, un míssil va fer caure l’avió on viatjaven el president Habyarimana i el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira. Hores més tard, la primera ministra, Agathe Uwiligiyimana, i deu soldats belgues encarregats de protegir-la van ser assassinats. Els extremistes hutus van llançar llavors una campanya per acabar amb els tutsis i amb qualsevol que mirés de protegir-los. El genocidi acabava de començar.

  

«François Mitterrand va decidir aquesta política» 

«François Mitterrand va decidir aquesta política» «França [va rebutjar] qualsevol diàleg amb els tutsis exiliats a Uganda, així com amb tota l’oposició hutu i el Front Patriòtic Ruandès [...] I, per tant, la seva política [va revifar] les tensions interètniques i, en certa manera, [va reforçar] les possibilitats de genocidi», explica l’historiador Vincent Duclert a l’antena de France Info.  

La direcció d’Estat hauria ignorat «la inquietud de ministres, parlamentaris, alts funcionaris i intel·lectuals» davant la militarització de Rwanda i el progrés de les milícies, optant per «alinear-se» amb el Govern rwandès, una decisió d’acord amb «una voluntat del cap d’Estat i de la presidència de la República», estima l’informe. «François Mitterrand va decidir aquesta política –conclou Duclert–. [L’expresident socialista] volia absolutament garantir la seguretat del president rwandès [Juvénal Habyarimana], amb qui mantenia una relació pròxima».  

Entre la incomprensió i el desconeixement 

Entre la incomprensió i el desconeixement Evitar l’avenç dels Estats Units a l’Àfrica francòfona i promoure la democràcia a través de la cooperació militar, política i econòmica, justificaria el suport de París al règim de Habyarimana. No obstant, l’Hexàgon, segons l’expert, va cometre un error garrafal: confondre la «democràcia» amb el «domini d’una ètnia majoritària».  

Tal error hauria justificat «l’entrega d’armes en quantitats considerables i de municions al règim de Habyarimana, així com la implicació de militars francesos en la formació [del seu Exèrcit]». Malgrat la duresa del document, els historiadors eximeixen França de tota «complicitat intencional» en el conflicte. La política francesa –segons l’informe– hauria pecat d’incomprensió davant «les matances d’alta intensitat comeses contra els tutsis rwandesos entre 1990 i 1993» i d’ignorància al no tenir «un enfocament històric i sociològic de Rwanda» el coneixement del qual «permetria articular un altre tipus de polítiques». Així, si bé França no va participar de manera activa en la matança dels tutsis, sí que «es va implicar durant un temps amb un règim que fomentava les matances racistes», estima el document. 

«No vam fer prou» 

«No vam fer prou» Rwanda acusa França de no haver vist venir el conflicte, o més aviat de no haver volgut veure’l, d’haver reaccionat massa tard i d’haver facilitat la fuga de còmplices en el genocidi. Serveixi com a exemple de la tensió latent entre els dos països que Kigali, la capital rwandesa, prescindeix d’ambaixador francès des del 2015.  

Notícies relacionades

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

El Govern britànic accelera el pla per deportar immigrants a Ruanda

Malgrat la fràgil relació entre els dos països, el Govern rwandès considera l’informe de Duclert com «un pas important cap a una entesa comuna del paper de França [en la matança]», però lluny de conformar-se amb les anàlisis i arguments de la comissió gal·la, el seu Ministeri d’Afers Estrangers va anunciar, el 26 de març, la pròxima publicació d’un altre document que «enriquirà i completarà» les conclusions franceses.  

Encara queden ferides per cicatritzar, com ho demostra la tribuna d’Alain Juppé, ministre d’Afers Exteriors durant el genocidi, publicada aquest dimecres al diari Le Monde. «L’informe [Duclert] posa de manifest nombroses fallades, errors i equivocacions de les autoritats franceses des de 1990. Al llegir-lo m’adono que, tot i que hi vam actuar, no hi vam fer prou. Sobretot, no vam entendre que el genocidi no es pot tractar amb mitges tintes. Davant l’horror del genocidi, de l’extermini de nens, dones i homes per l’única raó d’haver nascut tutsis, s’hauria d’haver fet tot el possible per salvar-los. Durant gairebé 30 anys, hem carregat, jo he carregat, amb la ferida de no haver aconseguit evitar aquest terror».