Mattarella, «el president pop»

El dia de Reis del 1980, Piersanti Mattarella, professor universitari i governador democristià de Sicília, va sortir de casa seva i es va encaminar cap a l’església a la qual solia anar a missa els dies de festa. Recorria amb el seu Fiat 132 els carrers de Palerm quan, a l’altura del carrer Libertà, va ser tirotejat per uns assassins vinculats a la Cosa Nostra, la màfia siciliana. Va morir entre els braços de Sergio Mattarella, el seu germà, l’avui president de la República.

Aquest assassinat, gairebé oblidat durant molt temps per l’opinió pública a Itàlia, ha sigut recuperat els últims anys per mirar d’entendre la figura de Sergio Mattarella (Palerm, 79 anys), que, per les seves maneres de fer sòbries i subtils, ha sigut difícil d’encaixar en definicions simplistes. Ho va ser, per esmentar un episodi, quan el 2015 Mattarella va ser elegit cap d’Estat durant el govern de Matteo Renzi. Itàlia tancava llavors l’època del president Giorgio Napolitano, un antic comunista que havia capejat energèticament les tempestes provocades per Silvio Berlusconi, i l’herència del qual molts consideraven difícil de superar. 

Exjutge constitucional, exvicepresident del Consell de Ministres, en tres ocasions ministre, advocat i professor universitari, Mattarella «és un nom prestigiós, però no incòmode, una persona no gaire carismàtica», s’escrivia en aquells dies a Itàlia, al recordar els seus orígens doroteus, un corrent conservador de l’avui extinta Democràcia Cristiana italiana (DC). No obstant, pitjor encara va ser quan un exministre democristià el va incloure com a testimoni en la ‘trattativa’, un cas judicial que després determinaria l’existència als noranta d’una negociació entre membres de l’Estat i la Cosa Nostra. Mattarella es deslliuraria finalment de testificar i no quedaria provada cap responsabilitat seva, però fins i tot així els seus adversaris no malgastarien l’ocasió per atacar-lo.

Ordre i disciplina

En una Itàlia on sovint la classe política no alimenta l’ordre i la disciplina, i la tecnologia fomenta els missatges ràpids, connectar amb la gent no va ser fàcil per al vell president. Però finalment va ocórrer quan no li va tremolar la mà al pronunciar el seu rotund ‘no’ a la proposta d’un euroescèptic com a candidat a ministre d’Economia, presentada el maig del 2018 per la llavors coalició de la Lliga de l’ultranacionalista Matteo Salvini i el Moviment 5 Estrelles (M5S). 

Et pot interesar

La tempestiva intervenció va donar els seus fruits i la coalició va presentar un altre ministre. «Itàlia ha descobert un president pop», va comentar llavors el setmanari ‘L’Espresso’, al remarcar que la popularitat de Mattarella s’havia disparat. A partir d’aquell moment, les polèmiques sobre ell es van esmorteir fins a gairebé desaparèixer. Però res comparable amb la que va aconseguir quan, l’agost del 2019, Salvini va plantar cara a l’Executiu del qual formava part, i Mattarella, avalat per Brussel·les i els mercats, va ser clau en la negociació perquè Itàlia virés cap a una coalició de centreesquerra, que va anul·lar el desafiament del líder de la ultradretana Lliga.

És amb aquesta cronologia que, en el setè any al càrrec, el president italià haurà d’afrontar en aquests dies el seu últim repte, excepte sorpreses, que no són mai descartables a Itàlia. Es tracta d’escoltar totes les forces polítiques italianes perquè es trobi un compromís que doni a Itàlia un govern i es limiti el mal fet pel primer govern que cau a causa de la pandèmia i enmig d’aquesta.