L’elecció de la reformista Sandu obre un tens pols a Moldàvia

En aquesta ocasió, a diferència del succeït a Minsk durant l’estiu, el perdedor en la contesa ha acceptat els resultats electorals, i Sandu va ser investida el 24 de desembre passat. La cerimònia, no obstant, lluny de concloure la lluita pel poder de cara al pròxim mandat presidencial moldau, més aviat constitueix la baixada de bandera de sortida d’un pols polític de resultat incert que tindrà lloc a Moldàvia en els mesos que vindran entre forces reformistes que busquen impulsar les relacions amb la UE, i els partidaris de mantenir l’actual statu quo i la dependència econòmica i política respecte al Kremlin.

«Ha sigut una victòria simbòlica, però el més complicat ve ara; Moldàvia és una república parlamentària i el president té escasses atribucions», recorda la periodista local Natalia Morari, fundadora de la televisió local TV-8.

La primera prioritat de la presidenta moldava és «aconseguir una nova majoria parlamentària» que pugui investir un Govern de diferent color polític disposat a col·laborar amb ella «en la lluita contra la corrupció», apunta telefònicament Mihail Popsoi, diputat moldau i un dels més pròxims consellers de Sandu. A Moldàvia, segons valora Gina Lentine, oficial de programes per a Europa i Euràsia a l’oenagé Freedom House, hi ha una «enorme frustració davant els nivells de corrupció i la impunitat» de què disfruten els seus responsables.

Traves de les forces prorusses

Malgrat la seva derrota a les urnes, Igor Dodón, el president sortint, i la seva formació política, el Partit dels Socialistes de la República de Moldàvia, que controla 35 dels 101 escons de què es compon el Parlament unicameral, tenen encara un ampli marge de maniobra, i a jutjar per les iniciatives, s’ha proposat «fer la vida impossible» a Sandu, valora la periodista Morari. El 3 de desembre passat, la Cambra va aprovar un projecte de llei, suspès de forma cautelar per Tribunal Constitucional, que privava la figura presidencial del control sobre els serveis secrets, una de les seves escasses prerrogatives.

Fa uns dies, segons critica l’analista moldau Nicolae Reutoi, soci sènior a Alaco, una consultoria londinenca de negocis, «es va celebrar l’últim ple parlamentària de l’any; fixi’s, la sessió va començar a 2/4 d’11 de la nit i es van aprovar una gran bateria de lleis, inclòs el pressupost». L’últim pas en aquesta cursa d’obstacles ha sigut la dimissió del Govern encapçalat pel prorús Ion Chicu dimecres passat, un dia abans de la investidura de Sandu. Si fracassen dues temptatives d’investir un nou primer ministre nomenat per Sandu, la presidenta podrà convocar eleccions, tot i que això sí, després d’un llarg període transitori en què serà obligada a assumir «el desgast de la crisi econòmica» per la pandèmia, valora la periodista Morari.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El Regne Unit rep una xifra rècord d’immigrants en un dia electoral clau

El «principal interrogant» que s’observa sobre el futur immediat del país, admet el conseller presidencial Popsoi, és l’actitud que adoptarà el Kremlin, una vegada que el seu candidat Dodon ha sigut apartat del poder. Algunes investigacions afirmen que Rússia ha finançat la fracassada campanya electoral del socialista amb més d’11 milions d’euros, desplaçant fins i tot a Chisinau, ja al setembre, vuit assessors polítics que van aconsellar Dodon en el període preelectoral.

«Rússia té nombroses eines per desestabilitzar Moldàvia: els vincles (empresarials) entre membres del partit socialista i Moscou, el preu del gas, com a Ucraïna, les emissions de televisió russa», molt vista entre la minoria russoparlant, enumera Reutoi. Això sí, una intervenció descarnada com porta a terme el Kremlin a Bielorússia en aquests moments és descartada pels experts. «Moldàvia no és Bielorússia, a Freedom House, el país fa una dècada que està qualificada com a ‘estat parcialment lliure’, mentre que Bielorússia no ho és des de la independència; a Moldàvia la societat civil i les oenagés treballen amb autonomia, i l’Estat no ha sigut patrimonialitzat pels seus dirigents», enumera Lentine.