Trump redueix l'aïllament d'Israel amb els acords amb Emirats i Bahrain

La tortuosa història del Pròxim Orient ha escrit aquest dimarts una nova pàgina amb la firma dels anomenats acords d’Abraham per normalitzar les relacions entre Israel i les monarquies sunnites dels Emirats Àrabs Units i Bahrain, dues fites diplomàtiques que obren per primera vegada les portes del Golf Pèrsic a l’Estat jueu i formalitzen el realineament de forces a la regió per fer front a l’Iran. Donald Trump va presidir la cerimònia als jardins de la cara sud de la Casa Blanca, després d’afirmar que hi ha negociacions en curs amb uns altres cinc països àrabs perquè segueixin l’estela dels seus semblants. «Després de dècades de divisió i conflicte, marquem el començament d’un nou Pròxim Orient», va dir el líder nord-americà per segellar l’assoliment diplomàtic més gran de la seva presidència. 

Molt pocs esperaven que Trump prosperés en una missió que va ser un fracàs per la majoria dels seus predecessors. Però el republicà ha canviat la manera d’acostar-se al conflicte. Enlloc de prioritzar la solució del problema palestí, on es van encallar altres presidents, ha optat per ignorar-lo, per construir la casa per la teulada, recolzant-se en els interessos comuns entre Israel i els països del Golf. Principalment l’hostilitat que comparteixen cap al règim xiïta de Teheran i els seus satèl·lits a la regió, reflectida en la discreta cooperació entre els dos bàndols dels últims anys, però també la delicada legitimitat dels seus governants o el potencial econòmic i militar dels acords. I tots ells li han tornat el favor amb aquesta victòria diplomàtica que arriba a menys de dos mesos de les presidencials als EUA. 

«Aquesta és una pau sense sang a la sorra», va dir el líder nord-americà abans de proclamar triomfalment que «establiran els fonaments per a una pau integral a tota la regió». Ho va fer des del mateix lloc on Bill Clinton va establir, fa 25 anys, al costat de Rabin i del rei Hussein, les bases per a l’acord de pau entre Israel i Jordània. Més de 700 convidats van assistir a la cerimònia, però no el cap d’estat d’Emirats ni el de Bahrain hi van assistir, sinó que van serrepresentats pels seus ministres d’Exteriors. El perfil baix de les dues delegacions testifica que, si bé s’ha trencat el tabú de la normalització amb Tel Aviv, continua sent un exercici d’alt risc de cara a l’opinió pública àrab. 

Els seus cancellers es van encarregar de recordar que la reconciliació ambicionada a la regió passa per posar en pràctica la solució dels dos estats, una solució que Trump ha acabat d’enterrar amb el reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel o la seva carta blanca perquè s’annexioni la Cisjordània palestina. Aquests plans estan de moment parats, després que Emirats els posés com a condició per segellar l’acord. L’altra sembla haver sigut la compra de caça bombarders nord-americans F-35, una operació que Trump veu amb bons ulls malgrat els recels inicials del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. 

«Avui assistim a un canvi al cor del Pròxim Orient, un canvi que portarà l’esperança arreu del món», va dir el canceller emiratià, Abullah al Nayhan. Tot van ser somriures i gestos de complicitat durant la firma a quatre dels acords, que serviran per a l’intercanvi d’ambaixades, l’establiment de vols directes amb Tel Aviv i la cooperació en àmbits com la seguretat, el turisme i la tecnologia. Més que a ningú, l’entesa serveix a Netanyahu per reivindicar que ha aconseguit trencar l’aïllament que es pressuposava des de feia anys sobre Israel sense fer una sola concessió als palestins. «Aquest és un punt d’inflexió en la història», va afirmar l’israelià després de recalcar que els acords demostren que «al final és la força que porta la pau». 

Consens àrab

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Els que queden ara més aïllats que mai són els palestins, que se senten una vegada més traïts pels seus germans àrabs. La seva estratègia per buscar la sobirania recorrent a les institucions i tribunals internacionals ha quedat bloquejada per una ferma oposició nord-americana a recolzar les seves demandes. I ara veuen com s’esvaeix una de les seves últimes cartes, el consens àrab que havia previngut fins ara la normalització amb Israel fins que no cessés l’ocupació. Res s’hauria fet en aquest sentit sense l’aquiescència saudita, que sembla estar dictant a l’ombra els passos d’aquest realineament. 

Malgrat el pretès horitzó de pau que obren els acords, és molt probable que acabin accelerant la militarització de la regió i enquistant una mica més el conflicte amb l’Iran, mentre devaluen la poca credibilitat que els queda als dirigents moderats al capdavant del Govern de Ramal·lah.