Els militars brasilers copen el Govern

La presència de militars en altres estructures executives ha crescut un 33% des de principis del 2019.  El Tribunal Federal de Comptes ha xifrat en 6.100 els militars que donen servei en diferents agències governamentals. Entre el 1990 i el 2016, any del cop parlamentari contra la presidenta Dilma Rousseff, la participació castrense es limitava al Ministeri de Defensa –tot i que sempre sota el comandament d’un civil–, a sectors de la vicepresidència i a l’oficina de Seguretat Institucional de l’Executiu.

En l’actualitat, fins i tot el Ministeri de la Dona, la Família i els Drets Humans, que encapçala la pastora evangelista Damares Alves, té empleats 440 membres de l’Exèrcit. «Els militars van decidir abandonar les casernes per colonitzar el Govern», assenyala l’analista polític Reinaldo Azevedo. El resultat, afegeix, «és un desastre de proporcions». La tragèdia de la Covid-19 i la crisi ambiental, amb l’Amazònia com a epicentre «són, abans que res, desastres de la gestió militar».

Celso Amorim va ser ministre de Defensa i també d’Exteriors durant la presidència de Luiz Inácio Lula da Silva i observa amb perplexitat la incursió castrense. «Han anat massa lluny», va dir a la revista ‘Carta Capital’. Durant un temps, va assenyalar al seu torn Flavia Lima, columnista de ‘Folha de São Paulo’, els mitjans de premsa van considerar que els uniformats representaven una «ala racional», en oposició al corrent «ideològic» que expressa les posicions més recalcitrants del bolsonarisme. Als uniformats se’ls va veure llavors com a guardians de cert «sentit comú», capaços de «contenir els excessos del president». Lima reconeix que aquesta interpretació ja no es correspon amb la realitat.

Àngels tutelars

Daniel Aarão Reis, un dels autors de «La dictadura que cambió a Brasil, 50 años del golpe de 1964», no sembla sorprès pel que passa. Segons la seva opinió, el gegant sud-americà va perdre durant el seu procés de redemocratització, el 1985, l’oportunitat de discutir el paper dels militars sota un estat de dret. Les Forces Armades es van mantenir sense canvis, «cosa que els va permetre continuar veient-se a si mateixos com a àngels tutelars».  En lloc de portar-los al debat, els líders civils van preferir deixar-los als seus nínxols, «cultivant amargor i ressentiment», afegeix Aarão Reis.

El Brasil gasta al voltant de l’1,3% del PIB en defensa. La gran novetat no és pressupostària, sinó de l’ordre ideològic. De la mà de Bolsonaro, el país s’ha convertit en l’aliat militar preferit dels Estats Units fora de l’OTAN. I com a part d’aquestes noves relacions amb el Comandament Sud de l’Exèrcit nord-americà, les Forces Armades van passar a considerar com una hipòtesi de conflicte la presència xinesa a la regió.

Fa uns mesos es va saber que fins i tot França és vista com una amenaça estratègica per al país. París s’ha posat al capdavant de les crítiques contra la política ambiental de Bolsonaro i s’han registrat situacions d’inèdita tensió bilateral durant el 2019 a causa dels incendis a l’Amazònia.

«Genocidi»

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La defensa deTrump i Stormy Daniels s’embranquen en un combat ferotge

El debat sobre el paper castrense s’ha intensificat al compàs del recompte de morts per coronavirus. Gilmar Mendes, un dels integrants del Tribunal Federal Suprem (STF), ha arribat a qualificar d’intolerable la gestió del general Pazuello al capdavant del Ministeri de Salut. «Això és dolent per a la imatge de les Forces Armades. Hem de dir això molt clarament: l’Exèrcit s’està associant amb aquest genocidi».  

Bolsonaro no només ha defensat el seu qüestionat ministre. L’ha defensat com un «predestinat», i aquesta manera d’anomenar un militar ha provocat certes esgarrifances. No és la primera amenaça del capità retirat. Tampoc serà l’última.  De la seva pròpia boca ha sortit l’advertència que les institucions armades «no accepten judicis polítics», en al·lusió a les més de 30 peticions de destitució que acumula en el Congrés el mandatari per la seva actuació durant la crisi sanitària.