Sotrac al Líban
Més de 130 morts, un centenar de desapareguts i 5.000 ferits és el balanç provisional del les explosions
El president del país denuncia una negligència i declara l'estat d'emergència durant dues setmanes
zentauroepp54364816 a general view shows the damage at the site of tuesday s bla200805185919 /
El gran desastre. El Líban, un país fràgil, inestable i habituat a la destrucció per guerra, viu immers en una gran incertesa i una profunda tristesa després de la gran devastació. L’ona expansiva de les explosions de la tarda de dimarts passat al port de Beirut, la capital, de dos milions d’habitants, s’ha carregat la vida de més de 130 persones, ha deixat milers de ferits, desenes de desapareguts, ha arrasat barris i ha destruït infinitat de vivendes. Més de 250.000 persones s’han quedat sense sostre. «Hi ha víctimes i més víctimes a tot arreu», ha resumit el cap de la Creu Roja, George Kettani, que ha advertit que el nombre de morts podria continuar augmentant.
Els hospitals de la ciutat no donen l’abast. Alguns, els més pròxims al lloc de les deflagracions, les més potents registrades mai a la ciutat, han quedat seriosament danyats. Quatre ni tan sols van poder acollir els ferits dimarts a la nit. Al Sant George, de nou plantes, un dels més grans i importants de la ciutat, va regnar el caos. «Els pacients baixaven les escales perquè els ascensors no funcionaven. No hi havia electricitat», va explicar a ‘The New York Times’ el doctor Haddad, director de la Unitat de Cures Intensives del centre hospitalari. «Va ser l’infern, l’apocalipsi. La gent plorava al carrer», va afegir.
«Va ser el més semblant a un escorxador, la sang cobria els passadissos i els ascensors», va explicar, per la seva banda, a l’agència Reuters, la Sara, infermera del Centre Mèdic Clemenceau. Alguns hospitals han donat compte de la mort de personal sanitari. Les explosions també han destruït un magatzem que administrava el Ministeri de Salut que guardava medicaments i vacunes.
Avui els equips de rescat i els veïns continuen buscant entre la runa de molts edificis possibles sobrevivents. Com sol succeir en aquests casos la solidaritat s’ha estès entre la població i, a través de les xarxes socials, famílies ofereixen les seves llars a altres que s’han quedat sense casa, mentre que hotels, residències i escoles s’han transformat en refugi per als damnificats. Les xarxes socials també s’han omplert de fotografies de persones desaparegudes. Els familiars s’han acostat a les immediacions del port a la recerca d’informació.
«Lladres i saquejadors»
El president del país, Michel Aoun, ha atribuït les explosions, originades en un magatzem que guardava 2.750 tones de nitrat d’amoni i que es van escoltar fins a l’illa de Xipre, a 250 quilòmetres de distància, a una negligència i ha promès sancionar amb «el càstig més sever» els reponsables, mentre que el primer ministre, Hassan Diab, ha demanat a la comunitat internacional que enviï com més ràpid millor ajuda per atenuar el «desastre». Els primers enviaments han començat a arribar de nombrosos països. La Unió Europea ha enviat un centenar de bombers especialistes. El president francès, Emmanuel Macron, ha anunciat que demà viatjarà al Líban.
La tragèdia ha arribat en un dels pitjors moments en la història d’aquest petit país mediterrani, fronterer amb Israel i Síria, que acull centenars de milers de refugiats sirians i palestins. El Líban està sumit en una crisi econòmica profunda –la pitjor des de la guerra civil que va devastar el país entre el 1975 i el 1990– amb una hiperinflació que ha consumit els estalvis i empobrit la població, a la qual s’ha unit la pandèmia del coronavirus i una classe política corrupta, incompetent, dividida i molt qüestionada, blanc de multitudinàries protestes als carrers durant els últims mesos.
La fragilitat de la política libanesa, amb fortes pressions i influències externes, queda reflectida en la divisió de poders. El president del país és un cristià, el primer ministre un musulmà sunnita (aliat de l’Aràbia Saudita) i el president del Parlament un musulmà xiïta (lligat a la milícia Hezbol·là i l’Iran).
Diferents mitjans han recollit la indignació de la població cap a la classe política: «Aquest és un cop mortal per a Beirut, som una zona de desastre», afirma Bilal, un home d’uns 60 anys, que no dubta a qualificar els polítics del país de «lladres i saquejadors». Un altre habitant de Beirut, Abu Jaled, acusa la classe dirigent d’haver «comès un delicte contra la gent d’aquest país. «El que ha explotat a Beirut no és només nitrat d’amoni», ha exclamat, per la seva banda, Dyab Abou Jahjah, sinó sobre tota la corrupció, la mala gestió, la incompetència i el menyspreu cínic per la seguretat i la vida de les persones».
«¡Marxin tots! Sou uns corruptes, uns negligents i uns immorals. Ha sigut la vostra covardia i la vostra negligència el que ha matat la gent», ha dit el periodista libanès, Marcel Ghanem, que dirigeix i presenta un conegut programa de televisió de gran audiència.
Les explosions han acabat també amb la principal sitja de grans del país i es tem que la inactivitat del port impacti directament en la importació d’aliments i altres productes per cobrir les necessitats dels set milions de libanesos. Segons el ministre d’Economia i Comerç, Raul Nehme, les explosions han contaminat el 85% del gra que havia emmagatzemat. Nehme ha advertit que les reserves de gra amb prou feines arriben per a un mes.
El Govern ha decretat l’estat d’emergència que estarà en vigor durant dues setmanes. Un gran desastre per a un país amb una història tempestuosa.
