De Gaulle, la veu d'un general desconegut

«Passi el que passi, la flama de la Resistència francesa no s’ha d’apagar i no s’apagarà mai», va dir amb veu ferma i solemne. De Gaulle havia arribat a la capital britànica un dia abans, quan el mariscal Philippe Pétain, de 84 anys i heroi de la batalla de Verdun a la primera guerra mundial, ja havia abaixat els braços davant de la invasió de l’Alemanya nazi.

Les ofensives llampec del Reich van deixar derrotat l’Exèrcit francès i el Govern presidit per Paul Reynaud –en el qual De Gaulle va ser nomenat sotssecretari d’Estat de Defensa– va trobar refugi a Bordeus, ciutat des de la qual el general va viatjar a Londres en un avió enviat per Winston Churchill la nit del 17 de juny.

Uns dies abans, el general havia fracassat en el seu intent de convèncer els britànics perquè seguissin els combats en terra francès. El seu primer ministre estava convençut que la batalla de França estava perduda i que en aquestes condicions no tenia sentit una aliança.

Reconeixement de Churchill

El matí del 18 de juny, en un petit apartament a prop de Hyde Park, De Gaulle perfila el text de la crida a la resistència, tot i que es veurà obligat a introduir-hi alguns canvis per rebaixar el to bel·ligerant cap a Pétain a petició de Churchill, que tem que la flota francesa acabi sota control alemany i encara manté l’esperança de treballar amb el mariscal.

Amb el vistiplau del Departament de Guerra britànic, De Gaulle surt en un taxi cap a la BBC, on el discurs, gravat a les 18.00 hores, serà difós a les 22.00 hores. Diversos diaris del sud de França es fan ressò de les seves paraules i a Bordeus ‘La Petite Gironde’ reprodueix un comunicat del Ministeri de l’Interior que desautoritza el general rebel. Massa tard, el cap militar s’ha convertit en un líder polític. Quan França demana l’armistici, Churchill l’avala com a interlocutor amb la següent frase: «¿Està vostè sol? Doncs bé, només el reconec a vostè».

A França, mentrestant, la resistència als ocupants comença a prendre forma sense que molts sàpiguen ni tan sols qui és De Gaulle. Quan el 22 de juny França i Alemanya firmen l’armistici a Rethondes, Londres no té cap motiu per creure en Pétain, De Gaulle torna a la BBC i sis dies més tard els britànics el reconeixen com el líder de la França lliure.

«Sense De Gaulle, França hauria sigut de tota manera alliberada pels aliats. Però això no és l’important. El que De Gaulle va voler fer va ser reincorporar França al conflicte. Li va donar veu, va tornar a ficar-la en el joc. El futur del país no hauria sigut el mateix si ell no hagués sigut allà. De Gaulle, el juny de 1940, va ser la valentia moral aliada a una gran intel·ligència», assenyala l’historiador britànic Julian Jackson, autor d’una premiada biografia del general, en una entrevista a ‘Le Point’.

Tampoc va ser un aliat fàcil perquè «no va saber agrair l’ajuda que li van donar per demostrar que França tenia dents», segueix el biògraf, que el descriu com un home pragmàtic, insensible a les ideologies, que raonava a partir de la història amb l’únic objectiu de preservar l’interès de França.  Va abandonar el poder el 1969 pagant el preu d’alguns errors: no va veure venir la descolonització ni va entendre els canvis de la societat francesa que van aflorar el maig del 68.

Triple aniversari

Notícies relacionades

El 18 de juny del general De Gaulle

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

En aquest 2020 marcat per la pandèmia del coronavirus s’han hagut de posposar nombrosos actes programats coincidint amb un triple aniversari: el del seu naixement fa 130 anys, el seu principal acte polític (la crida a la resistència davant l’ocupació nazi) i la seva mort, de la qual es compleixen 50 anys.

El president francès, Emmanuel Macron, li retrà homenatge aquest dijous al matí a la Mont Valérian i a la tarda viatjarà a Londres per concedir a la ciutat la Creu de la Legió d’Honor en presència del príncep Carles i la duquessa de Cornualla. Macron aprofitarà la seva estada per reunir-se amb el primer ministre britànic, Boris Johnson, al 10 de Downing Street.