31 maig 2020

Anar al contingut

PROTESTES AL MÓN

I amb el virus germina la ràbia

La contestació creix a França i Alemanya, és residual al Regne Unit i inexistent a Itàlia

Trump s'ha dedicat a arengar a grups armats per avivar les queixes contra els governadors demòcrates

El Periódico

I amb el virus germina la ràbia

JIM LO SCALZO

Les protestes contra les mesures excepcionals adoptades pels diferents governs per lluitar contra l’expansió del coronavirus no són una exclusiva espanyola. És un moviment que des de fa setmanes va creixent a diferents parts del món.

ALEMANYA

Manifestacions creixents que aglutinen diversos col·lectius

A Alemanya, les restriccions de la vida social i econòmica van generar pràcticament des de l’inici de la crisi sanitària protestes a diferents capitals del país. Al principi minoritàries, les concentracions han anat guanyant participació així que passaven les setmanes i el Govern federal prorrogava les restriccions de les llibertats fonamentals recollides per la constitució.

El que a primera vista sembla una protesta legítima, es complica quan s’analitza qui hi participa i qui hi ha darrere de les concentracions, que han deixat imatges de detencions i tensió, per exemple, al centre de Berlín. Darrere de lemes a favor la recuperació de l’essència liberal de l’ordenament jurídic de la República Federal es reuneixen els grups més diversos: des de militants de la ultradreta extraparlamentària fins a defensors de les més diverses teories de la conspiració –amb Bill Gates com a principal enemic–, passant per votants d’Alternativa per a Alemanya (AfD, partit ultradretà, el tercer més votat en les últimes eleccions federals), integrants del moviment antivacunes, esotèrics i fins i tot ciutadans que se situen a l’esquerra alternativa dins de l’espectre ideològic.

El creixement gradual de les protestes ha generat comparacions amb l’onada de descontentament generada el 2015 per la decisió de la cancellera Angela Merkel d’obrir les fronteres al més d’un milió de refugiats arribats a Alemanya. Malgrat que la crisi actual ha aixecat la CDU de Merkel fins a gairebé el 40% a les enquestes d’intenció de vot, és evident que a Alemanya hi continua havent un malestar en importants sectors de la població. Després de 15 anys de merkelisme, i després de l’anomenada ‘crisi dels refugiats’, les mesures per frenar la pandèmia podrien convertir-se en el fenomen que canalitzi novament aquest mar de fons.

Si en les últimes eleccions federals del 2017 va ser AfD que va aconseguir capitalitzar aquest descontentament, cal veure com podria projectar-se electoralment la crisi actual en els pròxims comicis generals, previstos per a la tardor de l’any que ve. De moment, al caliu del coronavirus ha aparegut un nou partit, liderat pel polèmic metge Bodo Schifmann. La formació, anomenada Widerstand 2020 (‘Resistència 2020’), rebutja les mesures antipandèmia, que considera una excusa per retallar llibertats. ANDREU JEREZ

Manifestació a Stuttgart contra les mesures del Govern per la pandèmia / rONALD WITTEK (EFE)

REGNE UNIT

Protestes irrellevants contra les mesures del Govern de Johnson

Al Regne Unit les protestes ciutadanes contra el confinament decretat pel Govern han sigut pràcticament inexistents. La convocada dissabte passat, en el tradicional Speakers’ Corner de Hyde Park, amb prou feines va atraure 50 persones. Amb més policies que manifestants, l’esdeveniment va tenir eco en la premsa perquè entre els 19 detinguts per violar les normes del confinament i no voler-se identificar hi havia Piers Corbyn, germà de l’exlíder del Partit Laborista, Jeremy Corbyn. 

Els participants denunciaven les mesures de confinament per suprimir els drets civils dels ciutadans, van clamar contra la necessitat de les vacunes i van al·ludir a la pandèmia com «un grapat de mentides per rentar el cervell i controlar la gent», segons les paraules de Corbyn, amb un megàfon a la mà. Aquell mateix dia, un altre acte similar a la localitat anglesa de Southampton amb prou feines va comptar amb una dotzena de persones. A l’Ormeau Park de Belfast n’hi va haver 20; a Glasgow, entre 40 i 50 participants.

La falta d’una seriosa oposició a la decisió del Govern s’explica en part pel confinament que s’està vivint al Regne Unit, molt més suau que a Espanya, França o Itàlia. Fins i tot en les primeres setmanes es va permetre sortir una hora al dia a fer exercici, amb els nens, si es volia, a més de poder anar a comprar al supermercat o a la farmàcia. Des de fa més d’una setmana a Anglaterra s’ha animat la gent a tornar a la feina tot i que sense utilitzar els transports públics; s’ha suprimit el límit de les sortides i s’han permès esports com el golf o la pesca.

Els desacords més grans quant al confinament s’han produït entre l’Executiu central i els regionals. Les autoritats d’Escòcia, Gal·les, i Irlanda del Nord han criticat l’obertura ordenada pel poder central i no han seguit la desescalada d’Anglaterra per considerar que era prematura i perillosa. La ministra principal escocesa, Nicola Sturgeon, ha sigut especialment crítica amb Johnson i li ha demanat que quan parli de les normes de confinament aclareixi que es refereix exclusivament a Anglaterra. BEGOÑA ARCE

Homes armats davant del Capitoli de Michigan protesten per les mesures de confinament / SETH HERALD (REUTERS)

ESTATS UNITS

Concentracions de gent armada arengades per Trump

Les protestes als Estats Units per reobrir l’economia van començar a mitjans de març, a mesura que es generalitzaven les instruccions de confinament imposades pels estats i tancaven els negocis no essencials. Molt àmplies en el seu espectre geogràfic, les manifestacions s’han escenificat principalment davant els parlaments estatals i, tot i que han sigut profusament cobertes per la premsa per la nombrosa presència de manifestants armats, mai han sigut multitudinàries. Des del primer moment han disfrutat del recolzament del president Donald Trump i dels pesos pesants de l’univers mediàtic conservador, com Fox News. 

Com va passar amb el Tea Party, aquest també és un moviment menys espontani del que semblava. Compta amb patrons financers com el multimilionari Robert Mercer, un dels principals mecenes de Trump i el populisme de dretes, o activistes de l’entorn dels germans Koch i la secretària d’Educació, Betsy DeVos, també multimilionària.

En moltes protestes han participat grupuscles racistes, com els Proud Boys, milícies antigovernamentals, defensors de les armes o activistes antivacunes. I tots ells han comptat sovint amb el recolzament dels legisladors republicans i alguns jutges. El Tribunal Suprem de Wisconsin va obligar recentment a aixecar les mesures de confinament decretades pel seu governador. 

Les protestes han deixat imatges sorprenents, com l’entrada de manifestants armats al Parlament de Michigan. I tot i que han anat perdent força a mesura que tots els estats començaven a reobrir les seves economies, han aconseguit incrementar la desconfiança cap a les mesures oficials i envalentir els partidaris de la desobediència. Alguns petits negocis han rebut amenaces després d’instar els seus clients a posar-se la mascareta per accedir als seus negocis i governadors com el d’Ohio van haver de revertir les seves ordres per fer obligatori l’ús de la mascareta després de reconèixer que s’ignorarien. RICARDO MIR DE FRANCIA

ITÀLIA

El temor del virus venç les consignes de la ultradreta

En temps de quarantena pel coronavirus, la dreta i l’extrema dreta pràcticament no han existit. Totes dues han intentat cavalcar sobre el descontentament econòmic, principalment de les perifèries, però amb un èxit molt escàs. Una altra cosa, segons els experts, serà a la tardor, quan les conseqüències de la pandèmia siguin més dures. La por del contagi ha pogut més que les consignes transmeses per la ultradreta.

 La Lliga de Matteo Salvini ha baixat un 2,8% en la intenció de vot. Al principi de la pandèmia, Salvini tuitejava diàriament en contra de les mesures governatives, dient que calia obrir-ho tot per demanar un tancament total l’endemà. Ara calla des de fa setmanes, després que els seus mateixos seguidors li aconsellessin moderació.

El 25 d’abril a Itàlia es commemorava l’aniversari de l’alliberament nazifascista del país, una festa nacional, amb el ‘Bella ciao’ cantada des dels balcons. Els ultres van convocar una contramanifestació, que, a més de virtual, va tenir nul·les repercussions. Poc abans, a la festa de Pasqua, amb les esglésies tancades i el papa Francesc celebrant la resurrecció de Crist en una plaça i basílica de Sant Pere solitàries, es van abalançar per demanar l’obertura dels temples cristians, com havia ordenat la conferència episcopal italiana, després contradit pel Papa mateix. La crida tampoc es va escampar.

A l’abril, els serveis secrets del país van alertar sobre grups que, a Itàlia i Espanya, divulgaven notícies falses, que s’amagaven darrere de perfils també falsos. Concretament van indicar 152 informacions divulgades per la ultradreta a través de canals russos. El 3 de maig a Florència hi va haver 40 persones que van respondre a una «seguda» en una de les places.

La «construcció d’un enemic», estratègia típica dels ultres de tot el món, sigui els immigrants, els bancs o els qui contaminen, no ha funcionat en aquesta circumstància, ja que els italians, tendencialment indisciplinats, han entès que, més enllà d’errors de comunicació i altres errors, el Govern ha acumulat gairebé 200 decrets amb l’objectiu de salvar vides. De fet, el primer ministre, Giuseppe Conte, continua sent el polític més popular, amb més del 66% de recolzament, segons els sondejos. ROSSEND DOMÈNECH

Armilles grogues protesten davant de l’Arc del Triomf de París, l’any passat / greoffroy van der hasselt(afp)

FRANÇA

El risc d’un nou polvorí social

Amb l’inici de la desescalada, els francesos han volgut exercitar de nou el múscul de la contestació social, anquilosat durant setmanes de confinament, i, tot i que de moment els focus de protesta són pocs i heterogenis, el Govern segueix amb atenció no només les xifres de la pandèmia sinó les de manifestants. L’11 de maig, data en què es va iniciar la fase de desconfinament, es van registrar 26 concentracions, i dissabte 16 van sortir al carrer desafiant la prohibició de manifestar-se els més aguerrits del moviment dels armilles grogues. Van ser pocs, però suficients per recordar que segueixen allà.

Malgrat l’enorme despesa pública de l’Estat per pal·liar la crisi econòmica, els experts adverteixen que la desfeta que porta la pandèmia és un polvorí que pot reactivar els conflictes socials viscuts el 2019 i a principis del 2020. Als barris perifèrics l’espurna s’encén amb cada episodi de violència policial i davant els hospitals abunden les protestes del personal sanitari, que espera alguna cosa més que aplaudiments i exigeix millores laborals i salarials i més recursos humans i materials.

Mentrestant, els errors en la gestió de l’epidèmia estan passant una factura moderada al president Macron sense que l’oposició en surti reforçada. Com era previsible, els electors més crítics són els de la França Insubmisa de Jean Luc Mélenchon i els de Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que no obstant no capitalitza políticament el desgast de Macron. Bona part dels simpatitzants de la líder ultradretana creuen que ella no ho hauria fet millor si hagués estat a l’Elisi. D’altra banda, els francesos cada vegada accepten pitjor les restriccions a la llibertat de moviments imposades pel Govern per limitar els contagis, segons un sondeig d’Odoxa per a ‘Le Figaro’. EVA CANTÓN