31 d’oct 2020

Anar al contingut

ALERTA SANITÀRIA INTERNACIONAL

El coronavirus des del filferro

Migrants, refugiats i desplaçats, que ja estaven en risc extrem abans de la pandèmia, veuen com es multiplica la seva vulnerabilitat

Països que encara no han registrat contagis del Covid-19 ja el pateixen amb la sortida de les oenagés i el bloqueig de les seves fronteres

Víctor Vargas Llamas

El coronavirus des del filferro

BORJA SUAREZ

És innegable que l’impacte biològic de les grans plagues no distingeix entre rics i pobres, però no és menys cert que sempre hi ha hagut classes i que això no havia de deixar de passar en temps del coronavirus. Segons les oenagés, més de 168 milions de persones ja estaven en una situació de risc extrem abans de la irrupció d’aquesta crisi sanitària, que ha multiplicat exponencialment la fragilitat de la seva existència. Ni tan sols un escenari tan excepcional serveix d’atenuant perquè «milions de persones sense sostre aconsegueixin empara o per ajornar els bombardejos» que continuen sent la realitat quotidiana a les zones més calentes del Planeta, com recorda María Jesús Vega, portaveu a Espanya de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

Passa a l’Amèrica Central, on «la violència i les amenaces de les maras continuen empenyent famílies senceres a creuar fronteres», i a Idlib, al nord-oest de Síria, «on hi ha gairebé un milió de persones atrapades en el foc creuat sense accés regular a l’ajuda humanitària», remarca Vega. Les conseqüències són tan assoladores que les comencen a patir països que ni tan sols han registrat contagis, com el Sudan del Sud, que assisteix impotent al tancament de fronteres, la cancel·lació de vols i la sortida del personal sanitari, impedint que entri l’ajuda que es necessita, destaca Paula San Pedro, responsable d’Incidència i continguts en canvi climàtic d’Oxfam Intermón. Nacions tan sumides en la misèria, orfes de respostes institucionals pròpies, que la seva preocupació més gran continua sent «sobreviure a molts altres reptes com la guerra, l’atur o les envestides del canvi climàtic», destaca.

Dones del camp de refugiats de Moria, a Lesbos (Grècia), cusen mascaretes contra la pandèmia. / M. LAGOUTARIS (AFP)

Administrar la precarietat

La plaga s’afegeix a una cadena de vulnerabilitat massa extensa. I quan la guerra ha deixat la meitat dels hospitals en ruïnes i «el 80% de la població depèn de l’ajuda de cooperants», com succeeix al Iemen, o tot just hi ha dos respiradors per a 12 milions de persones, com al Sudan del Sud, la potencial arribada del virus «pot ser demolidora», anticipa San Pedro. Entre les àrees marcades en vermell sobre el mapa, Vega destaca les condicions inhumanes en els camps de refugiats grecs; la inestabilitat que irradia la crisi de Síria; el «gairebé milió de refugiats i apàtrides rohingyes» que pateix el brutal flagell dels monsons a Bangladesh, la situació a països de Llatinoamèrica com Colòmbia, i els 4,8 milions de refugiats i migrants veneçolans obligats a fugir de la inestabilitat del seu país. També Mali, Burkina Fasso i el Sudan, així com Etiòpia i Uganda «que acullen gairebé un milió de refugiats als seus territoris amb uns recursos molt escassos».

Per sobre d’àrees geogràfiques, hi ha tres factors essencials per distingir els col·lectius més desprotegits davant del Covid-19: «Els que estan amuntegats, un fràgil sistema sanitari i la falta d’accés a l’aigua i el sabó», exposa San Pedro. Una situació més generalitzada al planeta del que podríem pensar. «Ens recomanen rentar-nos les mans constantment però ¿com poden fer-ho els refugiats a qui només podem subministrar 15 litres d’aigua per beure, cuinar, rentar-se i tot?», incideix Vega. A tot això s’hi ha de sumar «la salut precària de nens, embarassades, avis i refugiats amb discapacitat que han sobreviscut a les penúries d’una guerra, sense vacunes, medicines, desnodrits», destaca la portaveu d’ACNUR, per avançar que l’encara incipient irrupció del virus en aquests entorns pot tenir unes «conseqüències dramàtiques».

Un camió carregat de migrants, a la ciutat índia d’Ahmedabad, després d’anunciar-se el confinament.  / A. dave (REUTERS)

Efectes devastadors en l’àmbit de la salut, en primera instància, però que arribaran a moltes altres dimensions. Com els més de 25 milions de llocs de treball que es perdran, segons l’estimació de l’Organització Internacional del Treball quan la crisi encara no ha arribat al seu zenit. Per això l’ACNUR reclama als estats que «permetin accedir a la seguretat a les persones més vulnerables i demanar asil, amb independència que s’apliquin tots els protocols sanitaris i les quarantenes necessàries». Vega apel·la també a una xarxa de solidaritat internacional i a una implicació més gran dels estats més avançats al recordar que «el 85% dels refugiats estan acollits en països molt desfavorits o en via de desenvolupament».

Nens sense refugi

Fins i tot dins la misèria i la desesperació es pot distingir un grup que mereix una atenció especial: els nens. La Unesco calcula que el tancament massiu de centres educatius a causa de la pandèmia afecta ja més de 1.524 milions de menors, el 87% del total de matriculats, i és una dificultat insalvable per a moltes llars que no disposen dels mitjans tecnològics necessaris per mantenir la formació en format ‘online’. La contingència inclou, a més, altres desafiaments no menys importants que l’acadèmic. «L’escola és per a milions de nens un espai sa i segur i l’alimentació que reben allà és el principal aliment per a molts», revela Mary Guin Delaney, assessora regional de la Unesco per a l’Amèrica Llatina i el Carib.

Un immigrant observa un policia grec rere la tanca del campament de Kleidi, a prop de Promahonas. / S. MITROLIDIS (afp)

Preocupa el seu present i alarma el seu futur si es perpetua l’allunyament dels pupitres. «L’estrès, l’amuntegament i la gana porten perills com la violència a la llar i el deteriorament de la salut física i mental», recalca Guin Delaney. S’altera l’ordre de les prioritats, creixen la inseguretat i la precarietat i no pocs menors que ja viuen en la corda fluixa existencial es poden veure arrossegats definitivament a una vida lluny de les aules, sotmesos a l’explotació laboral i a un futur en què els seus somnis es dissipin, qui sap si per sempre.

No molt millor és la situació per a milions de dones, «doblement colpejades» en cada crisi humanitària, denuncia la representant d’Oxfam, que recorda que en aquestes situacions «els patrons masclistes s’accentuen amb terribles conseqüències per a les víctimes de la violència domèstica». Sense oblidar que «més del 70% del personal sanitari són dones», que ara mateix estan en l’avantguarda de la resposta d’emergència, amb l’agreujant en molts casos de no poder permetre’s desatendre les tasques domèstiques.

Una migrant, en una parada de busos de Bangkok, prova de protegir-se del Covid-19 amb una mascareta. / P. KITTIWONGSAKUL

Carpetada a l’austeritat

Davant el desafiament titànic que es presenta, Oxfam Intermón apel·la a la comunitat internacional per arxivar les mesures d’austeritat que deixarien «milions de persones atrapades en la pobresa», mentre propugna un nou «pacte verd que posi els més vulnerables en el centre de les iniciatives d’un creixement sostenible». Impulsos que s’haurien de finançar amb impostos a les grans empreses, eliminant els paradisos fiscals i augmentant la cooperació internacional per no «deixar ningú enrere», recalca San Pedro.

Entendre, també, que aquesta crisi s’hauria de convertir en un punt d’inflexió, el d’admetre l’error de creure’ns «invulnerables», diu Vega. «En un món globalitzat –afegeix la portaveu de l’ACNUR a Espanya–, el benestar de tothom, independentment de la seva raça, estatus migratori o credo, és el nostre propi benestar».