Mubarak i el deteriorament egipci

Les característiques més notables de les gairebé tres dècades de mandat de Hosni Mubarak  van ser la corrupció, la generalització de la pobresa, l’atur i la repressió, tot i que aquests dies molts egipcis consideren que la repressió de Mubarak va ser molt menor que la de l’actual president Abdel Fattah al-Sisi.

El descontentament de la població va conduir a la coneguda com a primavera àrab que, el febrer del 2011, el va obligar a dimitir després de 18 dies de protestes, que van costar la vida a un elevat número de manifestants, principalment al Caire. Mubarak havia demanat suport al president Barack Obama, però aquest li va donar l’esquena en el moment més crític de les protestes.

Obama devia pensar que després de Mubarak s’obriria un procés de democratització a Egipte que arrossegaria altres països àrabs. La il·lusió de la democràcia amb prou feines va durar tres anys. El miratge va acabar per esfondrar-se el 2014, quan al-Sisi va fer un cop d’Estat.

Des que va assumir la presidència, Mubarak va mantenir unes bones relacions amb els Estats Units i Israel, cosa que li va permetre recuperar la sobirania de la península del Sinaí, que Israel va ocupar durant la guerra del 1967. Al principi va ser magnànim amb els presoners polítics –en va alliberar una gran part–, però alhora va actuar amb una energia vigorosa contra les organitzacions islamistes.

Descontentament en augment

La seva direcció política, econòmica i social no va comptar amb el recolzament de la majoria del poble, que va veure que les reformes eren incapaces de millorar les seves condicions de vida, i que, al contrari, aquestes condicions es deterioraven. Com a conseqüència, el descontentament dels treballadors i els grups islamistes va anar augmentant

Es van succeir vagues i disturbis a causa de l’increment del cost de la vida i Mubarak va actuar amb resolució contra els Germans Musulmans, a qui va fer responsables dels disturbis i del malestar general que regnava al país. Va acusar els islamistes de desestabilitzar el règim amb l’objectiu de provocar una revolució.

Un període especialment crític es va viure a partir del final de la dècada dels vuitanta, quan la debilitat econòmica es va accentuar i va ser necessari disminuir els subsidis als aliments i els combustibles. Aquestes mesures van provocar un notable malestar entre les classes més desfavorides.

Notícies relacionades

Mor l'expresident d'Egipte Hosni Mubarak

Escòcia nomena Swinney nou ministre principal

L’islamisme radical es va traduir en atemptats contra turistes estrangers, cosa que, al seu torn, va repercutir negativament en l’economia, ja que el turisme era el principal concepte d’ingressos de divises. També es van registrar atemptats contra polítics i figures socials no islamistes, a més de contra la minoria cristiana copta.

El balanç de les tres dècades que Mubarak va estar a la presidència ha sigut analitzat des de diferents punts de vista. Alguns historiadors consideren que van ser trenta anys de transició que posteriorment no van arrelar en el camí de la democràcia. D’altres creuen que va aplanar el camí per a la situació actual, en què la repressió s’ha incrementat i l’economia es deteriora dia a dia en un país que aquest mes de febrer va assolir una població de 100 milions d’habitants.