28 set 2020

Anar al contingut

CITA ELECTORAL

El Regne Unit acudeix a les urnes més pobre i partit pel 'brexit'

Les polítiques 'tories' deixen 14 milions de britànics en la pobresa

Un estudi de l'ONU adverteix que el 'brexit' s'encebarà amb els més vulnerables

Kim Amor

El Regne Unit acudeix a les urnes més pobre i partit pel 'brexit'

TOBY MELVILLE (AFP)

Allà fora plou i bufa un vent gelat, així que la tassa de te fumejant que serveix la senyora Jean Armstrong sap a glòria. Poc després deixa caure sobre la taula un plat de plàstic amb diverses galetes de xocolata. «S’han d’agafar forces i energies», diu somrient. Fa tot just uns minuts que ha acabat el servei religiós a l’església Parkhead de Calton, un dels barris més pobres de Glasgow, situat a l’est de la ciutat. En una petita habitació contigua a la nau principal del temple, mitja dotzena de feligresos s’han reunit per xerrar i beure una cosa calenta. Tots són jubilats que es dediquen a tasques d’ajuda humanitària.

Aquesta església de maó vermell ennegrit, típic de les façanes en aquesta part del món, presta part de les seves instal·lacions a l’organització Trussell Trust, el banc d’aliments més gran (Food Aid) del Regne Unit. El primer centre es va crear el 2000 i en l’actualitat n’hi ha més de 1.200 distribuïts per tot el Regne Unit, que reparteixen més d’un milió de racions a l’any. El centre que acull l’església Parkhead, un dels cinc que hi ha a Glasgow, obre les portes tres vegades a la setmana per repartir paquets de menjar. Els aliments procedeixen de particulars o de donacions d’institucions privades. Avui, el rebost n’és ple.

Trussell Trust no és l’única organització caritativa d’aquesta mena. La seva contribució representa tan sols una quarta part de tota l’ajuda alimentària que institucions privades distribueixen al país. «La pobresa ha crescut molt en aquests últims anys», diu amb amargor la senyora Armstrong, de 80 anys ben portats. «Faci un volt pel centre de Glasgow i compti els homeless [sensesostres] que veu als carrers», convida a experimentar.

Crisi financera

La Nacions Unides han xifrat en més de 14 milions els britànics que viuen en condicions de pobresa, una cinquena part de la població del Regne Unit. D’ells, 4,5 milions són menors. Unes xifres difícils d’entendre en un país com el Regne Unit, la cinquena potència econòmica del món. La precarietat s’ha estès per tot el territori des que el 2010, el Govern del llavors primer ministre, David Cameron, va optar per l’austeritat  com a fórmula per fer front a la crisi financera del 2008.

Les xifres de l’ONU formen part de l’informe elaborat per Philip Alston, relator especial sobre l’extrema pobresa i els drets humans de les Nacions Unides. El novembre de l’any passat i durant dotze dies, Alston es va passejar per les zones més deprimides del Regne Unit. Mai abans un funcionari de l’ONU dedicat a l’estudi de la pobresa havia rastrejat un país de l’Europa occidental, excepte Irlanda el 2011.

A l’informe, que el Govern de Londres es va afanyar a qualificar de «no creïble» i de «completament inexacte», Alston qualifica la política de retallades d’«ètica dura i indiferent». N’hi ha més: l’estudi preveu que a prop del 40% dels nens britànics viuran en la pobresa el 2021. «Si el brexit tira endavant, l’impacte econòmic serà encara més gran per als més vulnerables», va sentenciar el funcionari de l’ONU quan va presentar el document a mitjans d’aquest any.

Conseqüències devastadores

A la campanya electoral per a aquestes eleccions, els principals líders dels partits polítics han passat de puntetes sobre aquesta realitat, sobretot els tories. La batalla s’ha centrat bàsicament en el brexit. Quan els rivals han obligat Boris Johnson a donar resposta a les conseqüències devastadores que han tingut les retallades per a milions de britànics, el primer ministre s’ha dedicat a exposar xifres macroeconòmiques per demostrar que l’economia britànica no va tan malament com l’oposició assegura i que anirà molt millor quan el país s’alliberi de Brussel·les.

La dada estrella dels conservadors  és la taxa d’atur de només el 3,5%, una xifra històrica. «L’ocupació continua sent el millor camí per sortir de la pobresa», repeteixen fins a la sacietat els conservadors. Però la realitat s’entossudeix a demostrar el contrari. El 50% dels britànics que viuen en condicions de pobresa tenen una feina.

«Els sous no arriben per fer front a les despeses mínimes de cada mes», diu Graham Goin, un dels jubilats voluntaris d’església de Parkhead. «Un dels principals problemes són els contractes de zero hores, que no han fet més que créixer». Així es coneixen aquí els llocs de treball esporàdics, molt inestables i precaris.

Alan, un jove escocès de 34 anys, els coneix bé i n’està pagant ara les conseqüències. És pintor de parets i des que va arribar a Glasgow, després de sortir del seu poble natal, al nord d’Escòcia, fa tres anys, no ha fet cap altra cosa que trucar a portes sense massa èxit. «Això s’ha posat molt difícil», diu mentre espera al costat d’una dotzena més de homeless que obrin la porta de l’alberg d’una societat caritativa on dormirà aquesta nit freda i plujosa.

Grans fortunes

Des del 2010, el Govern tory ha deixat d’invertir en ajuts socials més de 35 milions d’euros i, segons dades de l’oenagé Human Right Wacht (HWR), l’assistència pública per a nens i famílies s’ha reduït en un 48%. Retallades en les prestacions socials, estancament dels salaris, llocs de treball escombraries i augment del preu de la vivenda i de l’energia, un còctel realment explosiu. HRW ha arribat a denunciar que hi ha mares que eviten acudir als bancs d’aliments per por que les autoritats els treguin la custòdia dels seus fills per no poder alimentar-los.

Però mentre els pobres són més pobres i creixen en nombre, les grans fortunes no deixen d’engreixar-se. Segons el prestigiós i independent Institut britànic d’Estudis Fiscals, en aquesta última dècada la desigualtat en els ingressos al Regne Unit és la més elevada dels països rics, a excepció dels Estats Units. Les cinc famílies britàniques més adinerades del país concentren més riquesa que una cinquena part de la població, sosté l’oenagé Oxfam.

MORIR ESPERANT LLIT

Un estudi dut a terme pel servei nacional de salut britànic reflecteix que prop de 5.500 pacients van morir durant els passats tres anys a causa d’una espera massa prolongada fins a tenir adjudicat un llit en hospitals sobresaturats.

Concretament, 5.449 pacients han perdut la vida des del 2016 com a resultat directe d’esperar entre 6 i 11 hores en passadissos dels centres hospitalaris esperant llit, una «mortalitat estimada», segons l’estudi.

L’Associació de Pacients ha qualificat aquestes dades de «profundament impactants i deplorables» i atribueix la culpa de la situació a la falta de recursos de la sanitat pública britànica.