Hong Kong redobla la pressió sobre Pequín

Ni Hong Kong ni Pequín havien intuït el tsunami. Les forces pandemocràtiques van esborrar les oficialistes dels consells de districte en unes eleccions municipals enteses com un plebiscit a la gestió del govern de la crisi. El recompte va acabar a l’alba amb 388 seients per als primers i 59 per als segons en un tomb radical del tradicional equilibri de forces a l’excolònia. Suposa una victòria moral sense efectes polítics a curt termini, però marquen el camí cap a les legislatives de l’any que ve i els atorguen uns vots valuosos per a l’elecció del cap executiu.  

Les eleccions van col·locar Hong Kong davant del mirall després de mesos de conjectures. El vot popular, resolt amb un 57% davant el 41%, arruïna els relats dels dos bàndols: no existeix aquesta majoria silenciosa que esperava a les urnes per cridar el seu embafament contra el caos ni és Hong Kong «un sol poble» aixecat contra l’opressió. Aquesta bretxa social creixent, que ha trencat en els últims mesos en xocs virulents als carrers, amenaça la pau social més que les litúrgiques pallisses entre manifestants i policies.  

Estratègia fallida

Els resultats també certifiquen el fracàs de la serena estratègia de Pequín. S’ha carregat de paciència confuciana durant mesos en els pitjors disturbis socials que pateix el país des de Tiananmen, delegant la gestió del problema a l’inepte govern local i esperant que el cansament, la pèrdua del recolzament social o l’inici del curs escolar enviés a casa els manifestants. La recepta que va extingir cinc anys enrere amb la Revolta dels Paraigües està esgotada.

La seva reacció suggereix la sorpresa per la derrota. Des del Ministeri de l’Exterior s’ha remarcat que Hong Kong forma part de la Xina i altres obvietats. En la premsa oficial s’endevinen les cròniques precuinades que el recompte de vots va enviar a la paperera i avui s’ha esbombat el tràmit demanant una anàlisi racional dels resultats i recordant que en les eleccions no sempre es guanya.

Més delicada era la situació per a Carrie Lam, la cap executiva, hores després que les urnes desmentissin el seu discurs sobre la majoria silenciosa. Ha dit que el Govern escoltarà «amb humilitat» el poble i reflexionarà «amb serietat», però el que digui Lam és irrellevant. Els manifestants han menyspreat les seves disculpes i invitacions al diàleg mentre els seus la culpen d’incendiar l’excolònia amb aquella llei d’extradició. El missatge de les urnes va ser clar:  Hong Kong va considerar més urgent bufetejar-la que condemnar unes protestes instal·lades en la violència i el vandalisme, amb un inquietant element xenòfob i que han enfonsat l’economia en la recessió.  

Cinc demandes

El conflicte requereix diàleg, dicta el llibret. Els problemes creixen sempre pel diàleg i el tarannà de les dues parts. Els activistes s’han instal·lat en les «cinc demandes, ni una menys», que Lam ha repetit que no discutirà mentre no renunciïn a la violència. Els antigovernamentals només han aconseguit la suspensió de la llei d’extradició, però no és improbable que Pequín els concedeixi amb gust l’adeu de Lam i alguns capitostos ja es plantegen que un òrgan internacional examini l’actuació de la policia. No és una qüestió menor si atenem que no ha matat ningú en sis mesos de protestes quan en altres disturbis del món s’amunteguen els cadàvers i que la mesura seria interpretada com una traïció per un cos exhaust. Aquestes cessions són versemblants malgrat la comprensible reticència de Hong Kong i Pequín a premiar el vandalisme. Però la línia vermella comença allà: l’alliberament dels detinguts suposaria un agenollament que cap govern podria assumir i aconseguir el sufragi universal de Pequín és quimèric.

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

Així que no hi ha entesa ni se l’espera. El bàndol autoqualificat de democràtic no ha presentat reclamacions possibilistes i segueix abonat a l’estratègia de «com pitjor, millor», amb la irresponsable glorificació de la violència i el vandalisme i sense condemnar ni si més no les atroces i quotidianes agressions contra veïns que pensen diferent o contra xinesos de l’interior. I a l’altra cantonada, la solució de Pequín vol accentuar el patriotisme a les escoles i exigir als governs estrangers que treguin els peus dels seus assumptes interns sense atendre al sedimentat malestar que va catalitzar les protestes.

Pragmatisme enterrat

La premsa xinesa s’agafava avui a l’hemeroteca. El 2003 es van encadenar les protestes contra una reforma legal sobre la Seguretat Nacional i els partits oficialistes van patir un daltabaix similar. Dos anys després, amb aquest capítol oblidat, van recuperar el favor del votant. Serà més difícil aquesta vegada. Les noves generacions han enterrat el pragmatisme dels seus pares i desconfien sense remei de la Xina. El llarg termini és delicat i les pròximes setmanes seran tumultuoses, amb la més que probable interpretació dels radicals que han rebut de les urnes la legitimació democràtica per a qualsevol barbàrie. «Cinc demandes, ni una menys», insistien.