Història de dues ciutats en una

«Mira el futur», diu la Gisela, mare soltera de tres fills i assenyala amb un dit l’avió que travessa el cel deBuenos Aires. Voldria ser a qualsevol lloc menys a «Villa 31». Si viatgés podria contemplar des de les altures les cicatrius de la capital argentina, els seus18 universosdel’exclusió. Els anomenen «vila misèria».

Ella viu en un d’aquests territoris on s’amuntega el 5,7% d’una població de tres milions. No a qualsevol.  «La 31» és més que un barri, una ciutat que es despulla davant la mirada dels que travessen l’autopista, surten de la terminal de ferrocarril o l’observen des dels balcons dels hotels cinc estrelles, els centres comercials i els edificis luxosos dels barris Retiro o Recoleta. Dues ciutats en una.  

El també conegut com abarri Mújicaés excepcional per la seva doble condició de ser vist i permetre els seus més de40.000 habitantsmirar «els altres» a través d’unmur translúcid: el traçat del ferrocarril i l’avinguda del Libertador.

10.000 vivendes precàries

Hi va haver un temps en què la Villa 31 va ser petita però amb cada desgràcia socioeconòmica es va estendre com un organisme. Ara ocupa 32 hectàrees. Sobre la seva superfície de carrers majoritàriament sense nom s’apilen10.000 vivendes precàriesque de vegades allotgen pares, fills i avis. La meitat dels que les habiten són peruans, bolivians i paraguaians.

El Jacinto va venir de Trujillo fa 10 anys. A l’arribar va quedar imantat davant la imponència dels edificis contigus. Tot tan a prop i lluny alhora. El Jacinto ven espècies.«Si el dòlar puja sempre passa alguna cosa dolenta», diu. El que connecta els dos mons és lavariable inflacionària.

El 56% dels ciutadans de «la 31» són nens i joves. Molts amb prou feines mengen a l’escola. No pocs s’inicien en la droga, la delinqüència o l’alcohol. Alguns ni tan sols coneixen què hi ha més enllà, a només un pas.  

«Ecosistema»

«Això és un ecosistema. Si voleu, podeu no sortir», afirma Cristián, un funcionari del Govern de la ciutat que estableix nexes entre les autoritats i els habitants. «Aquí hi ha de tot». Estrats, jerarquies, poders. Pobres, molt pobres, propietaris i llogaters, fins i tot rics, a la seva manera. Fins i tot Rubén Orlando, un perruquer molt famós dels anys noranta, hi va obrir el seu local, atès perperruqueres transvestides.

La majoria de les cases tenen reixes. Els veïns es protegeixen d’un entramat complex de delinqüència, bandes, narcotràfic i fins i tot menors que veuen les sèries televisives sobre Pablo Escobar i el volen imitar.«Plom», criden com ell, de l’altre costat del carrer 10. A la nit ressonen pels seus raconstrets i crits.

Són les tres de la tarda de l’últim dia de campanya electoral. «Vota’l, ja saps, la urbanització va venir amb ell». Des d’uns altaveus sona la publicitat de l’alcalde de la capitalHoracio Rodríguez Larreta. La seva gestió ha canviat part del rostre de la vila: va asfaltar carrers, va començar a construir clavegueres i desenes d’edificis, a més de donar títols de propietat. 

Unes 200 famílies ja habiten les noves construccions que van rebre com a hipoteca. Horacio, com el presenta la publicitat, es vanta d’haver fet més coses que els alcaldes precedents. Així i tot és molt possible que perdi les eleccions perquè és un aliat estratègic del president Mauricio Macri.

Sabatilles utilitzades

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

«La nevera mata el maó», diu la Celia, que no arriba a final de mes i per això li comprarà al seu fill un parell de sabatilles de segona mà al mercat ambulant que ofereix objectes robats a l’«altra banda» de la ciutat. El Martín viu a «la 31» des de fa 34 anys i Larreta no li cau tan malament.

«El problema és el seu cap», diu. Macri n’és veí. La seva mansió és aBarrio Parque, on vota. Des del seu jardí potser se li cola la perspectiva de la villa. «L’anomeno Hood Robin perquè ha tret als pobres per donar als rics». El Martín també assenyala amb un dit la frontera etèria que separa escandalosament les dues ciutats. Aquest límit intangible diu molt de la manera en què els argentins conviuen amb una pobresa que ha arribat a pics històrics: de tan manifesta pot tornar-se invisible.