El turment etern de Carrie Lam

L’anodina buròcrata Carrie Lam semblava el 2017 un saludable relleu al llevantí Leung Chun-ying, que havia monopolitzat els odis a la Revolta dels Paraigües dos anys enrere. Prometia diàleg i generoses inversions socials per "ressuscitar l’esperança de les noves generacions" i remarcava la pau com a prioritat. Avui suporta les manifestacions més grans a la història de Hong Kong i els menors índexs de popularitat de l’era postcolonial, els antigovernamentals contesten les seves invitacions a negociar exigint el seu cap i és dubtós que conservi la confiança de Pequín. Lam, artífex de la pitjor crisi social a la Xina en tres dècades, està amortitzada.

No hi ha compassió dels activistes amb Lam. Protagonitza molts dels seus degradants càntics i és caracteritzada com Pinotxo, al costat d’esvàstiques o besant-se amb el president xinès, Xi Jinping. Ni les seves desesperades crides a l’assossec, ni els aclariments que la polèmica llei d’extradició és "morta" ni les seves tossudes disculpes amb ulls vidriosos han llimat l’odi. "Són llàgrimes de cocodril. No ens en fiem, d’ella. Ens ha ignorat massa temps i no ens representa. Brindaré quan marxi", relatava la Jennifer, d’uns vint anys, durant l’última vaga general.

Serà l’inesperat fermall a una carrera d’èxit. Lam, quarta de cinc germans, va créixer en un dels ínfims pisos del cèntric i populós districte de Wanchai. Del seu pas per una escola catòlica ha recordat que va plorar en l’única ocasió en què no va ser la primera de la classe. A la Universitat de Hong Kong va alternar els colzes amb l’activisme social, recordat aquests dies a la premsa local amb fotos en manifestacions amb el seu pentinat a raspall i gruixudes ulleres. Va estudiar un postgrau a Harvard i va tornar a Hong Kong per bolcar-se en una carrera funcionarial cuinada a foc lent que li ha portat per 21 càrrecs en 39 anys.

De fermes conviccions

Lam ha col·leccionat sobrenoms, des de l’obligat "Dama de ferro" als misògins "mainadera" o "infermera" per apagar-li els focs els seus companys homes. No es discuteix la seva intel·ligència, la seva dedicació (no dorm més de tres o quatre hores) ni unes conviccions fermes que afronten amb l’arrogància. El 2007, ja com segona del Govern, es va enfrontar als manifestants que pretenien conservar un moll de l’època colonial: va ignorar vigílies i vagues de fam i va enviar el picot. El seu tacte escàs ha generat tempestes. Va defensar la pujada de l’edat de jubilació al·legant que treballa 10 hores als 60 anys i recentment va desdenyar els activistes com a "revoltosos".

Tampoc falten episodis que embelleixen biografies: com a responsable de l’àrea social va estimular un fons privat per ajudar els orfes de l’epidèmia del SARS el 2003 i durant la Revolta dels Paraigües va dialogar amb els joves quan només rebien menyspreus del seu superior. Finalment va assumir que només estaven d’acord en que estaven en desacord.

El 2017 va ser elegida com a cap executiva amb 777 dels 1.200 vots del comitè que representa gremis i organitzacions socials. A Pequín li atreia la seva reputació d’eficaç buròcrata i l’illa rebia a la menys dolenta de les opcions després de desempallegar-se de Leung. El disgust va emergir aviat quan Lam va esquivar el cantonès pel mandarí en el seu discurs d’investidura. Els seus ditirambes dedicats a Xi van apuntalar les acusacions de titella de Pequín. Són tan indiscutibles com injustes: no ho és menys que els seus predecessors ni ho serà menys que els seus successors perquè no és un problema de noms sinó de sistema.

Reacció tardana

Lam esprem la jornada per atendre personalment les cartes dels ciutadans. Dos anys enrere va aprovar el pagament d’un onerós tractament a una dona amb paràlisi que li havia suplicat ajuda. A començaments d’any va rebre cinc cartes d’una mare desesperada: la seva filla havia sigut assassinada a Taiwan i el culpable, detingut a Hong Kong, no podia ser jutjat per assassinat allà perquè la llei local no contempla el seu enviament. La resta és història. Lam va tirar endavant la llei d’extradició sense consultar Pequín ni els seus socis de Govern, va desatendre les primeres manifestacions com va fer amb el moll i la seva rectificació final, ja amb l’illa aixecada en armes, va ser considerada escassa i tardana.

En el seu programa social hi ha hagut més bones intencions que resultats. No ha pogut o volgut embridar els magnats immobiliaris amb forts llaços amb Pequín i el seu elefantíac projecte de vivendes socials en terreny guanyat al mar ha sigut criticat pel seu cost. La congelació dels salaris impedeix l’accés a la vivenda a uns joves que no se senten representats per una cap executiva amb ingressos anuals de 600.000 euros i casa oficial.

Xerrada divulgada

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

Els antigovernamentals l’atien sense pietat i Pequín no li estalvia el turment, no se sap si com a purga per incendiar-li l’excolònia o per negar-li la victòria als activistes. Investigacions periodístiques han revelat que Pequín ha rebutjat les seves súpliques de dimissió i els seus suggeriments de cedir en les exigències menys utòpiques dels manifestants per tornar la pau social. En una xerrada davant d’empresaris revelada aquesta setmana per l’agència Reuters repeteix que li agradaria marxar després d’una profunda disculpa pel "profund caos" provocat.

És improbable que Lam disfruti ben aviat de la seva jubilació somiada amb el seu marit a la seva mansió de la campanya anglesa. La seva sortida anticipada exigiria un procel·lós i aspre procés de substitució quan Pequín té la quota de problemes coberta amb la guerra comercial, la declinant economia i les eleccions a Taiwan. És més probable que aquests dies lamenti haver desatès aquell consell que va rebre quatre dècades enrere sobre com bregar amb els estudiants quan va ser elegida delegada de curs: "No els intentis controlar. Inspira’ls".