L'economia i la restricció de llibertats a Hong Kong estimulen l'emigració de molts dels seus ciutadans

El nihilisme de Sophie grinyola amb els seus 21 anys i les seves ulleres vermelles arrodonides. “Hong Kong està condemnat. No caurà demà, però ho farà abans o després. I jo no vull ser aquí per veure-ho. Taiwan, Austràlia... tant fa. Vull anar-me’n”, explica davant la seu parlamentària saquejada. Alguns joves anticipen una heroica lluita fins al final i molts d’altres anuncien la seva fugida.

Els recels cap a Pequín han catalitzat els corrents migratoris de les últimes dècades. Molts van deixar enrere l’illa quan Londres i Pequín van negociar l’entrega als 80 i uns quants més se’n van anar terroritzats després de veure els tancs a Tiananmen el 1989 a l’intuir el que els queia al damunt. L’èxode es va repetir en les vigílies de l’entrega de Hong Kong a la Xina el 1997. Molts hi van tornar després de comprovar que Pequín complia amb rigor la fórmula d’“un país, dos sistemes”, que garanteix les llibertats i drets de l’època britànica. Aquesta onada, encoratjada per la llei d’extradició i les protestes que la van tombar, s’ha estès per primera vegada als joves, superats per un context econòmic i polític inquietant.

El miracle econòmic 

Cap regió es va aprofitar més del miracle econòmic xinès. L’illa va moure a l’interior les seves fàbriques, es va erigir en capital financera d’Àsia i va multiplicar els seus milionaris. El vent ha canviat. Avui pateix la competència de Singapur i efervescents ciutats de l’interior com Xangai o Shenzhen. Hi escassegen els bons treballs, i els endèmics problemes de vivenda s’han aguditzat. A l’illa es collen 7,5 milions d’habitants, la mateixa població que a Catalunya però en un territori 30 vegades més petit. Hong Kong lidera la classificació mundial del metre quadrat més car. Només un 11% té casa en propietat i més de la meitat dels lloguers superen els 20.000 dòlars de Hong Kong quan el salari mitjà se situa en els 16.400.

La generació de joves que ocupa els carrers serà la primera que viurà pitjor que els seus pares i acusen els xinesos de l’interior del gruix dels seus problemes. En la premsa local se’ls ha descrit com a plagues de llagostes: empenyen els preus immobiliaris al cel i desborden els serveis de l’illa, des dels hospitals a les universitats. La llet en pols per a nens és il·lustrativa: un escàndol del sector a la Xina continental el 2008 provoca encara que les farmàcies hongkongueses ‘esgotin les seves reserves.

Un futur negre

Molts temen que la presumpta voluntat de Pequín de convertir l’excolònia en una altra ciutat xinesa més suposi la seva tomba. “Els inversors que no confien en el sistema judicial xinès deixaran també de confiar en Hong Kong i mouran els seus béns a altres capitals asiàtiques”, jutja Susan, estudiant de ciències de 19 anys. El sistema judicial independent, pronostica, rebentarà pels embats xinesos. “Veig el futur polític molt negre. Dir que pateixo ansietat és quedar molt curta”, finalitza.

A la Xina continental no abunda la comprensió cap a les protestes. Es pregunten per què els hongkonguesos disfruten de llibertats negades a la resta, els enfurisma que ocupin els carrers i demanen mà dura contra aquests planyívols vocacionals. A l’illa es veu diferent. La desaparició de llibreters i empresaris als seus carrers que van emergir mesos després en comissaries de l’interior va causar una angoixa comprensible. Els joves ara es comuniquen per Telegram, cuiden el que pengen a les seves xarxes socials i prenen altres precaucions habituals a l’interior. Hong Kong és encara un paradís en el context nacional i la pressió social ha tombat totes les lleis que atemptaven contra la seva singularitat, però preocupa que l’empenta xinesa acabi vencent la resistència.

El desig de marxar

“Som xinesos però tenim valors diferents. Aquí no tot s’aconsegueix amb diners, hi ha unes lleis que tots respectem. Els nostres principis històrics estan cada dia més amenaçats”, assegura Joseph. També vol marxar però, com tants altres estudiants, no té mitjans. “Començar una nova vida a l’estranger requereix molts diners i aquí és impossible estalviar, fins i tot si vius amb els pares,” assenyala. La desesperació per la falta de solucions explica que molts surtin al carrer i s’arrisquin a llargues condemnes de presó.

Hong Kong no ofereix xifres d’emigració, però els indicis suggereixen un augment dramàtic. Una enquesta de la Universitat Xinesa de Hong Kong revelava l’any passat que el 51% dels joves entre 18 i 30 anys ja pensaven a emigrar, a Facebook i Youtube abunden consells per accelerar el procés i els seminaris informatius registren rècords de públic.

La llosa de la llei d’immigració

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

Les sol·licituds s’han van incrementar un 30% després de l’intent d’aprovar la llei d’extradició, calculen des d’una agència d’emigració que exigeix l’anonimat. Els més acabalats trien el Canadà, Austràlia i el Regne Unit, mentre els estudiants opten per destinacions més properes i barates, com ara Taiwan o el sud-est asiàtic. La tramitació d’aquesta llei va terroritzar el gremi de milionaris perquè a la Xina no és infreqüent el transvasament de la llista Forbes a la presó per raons legals gasoses. Molts han accelerat l’enviament de les seves fortunes a l’estranger en les últimes setmanes. “Els que avui emigren són homes d’ingressos mitjans i alts, amb família, que temen per la seva seguretat i la dels seus estalvis. Abans pesaven les raons econòmiques i ara les polítiques”, expliquen des de l’agència.

Hong Kong col·lecciona senyals preocupants. L’economia declinant, les pressions xineses i la fuga de talent jove confabulen contra l’illa. Però la combativitat social contra les amenaces confirma la seva resiliència. “Jo també volia anar-me’n. En aquests cinc anys que han passat des de la Revolta dels Paraigües havia perdut l’esperança, creia que els hongkonguesos ja no tenien ganes de lluitar. Aquestes manifestacions m’han convençut del contrari. Em quedaré per lluitar per la meva ciutat”, assenyala Kelly, financera de 25 anys.