Adaptar-se al sistema: així triomfen els Verds a Alemanya

Els Verds estan de moda a Alemanya. Després de més d’una dècada divagant per un tauler polític en el qual tenien una capacitat d’influència molt limitada, la formació ecologista viu el moment més dolç de la seva història. Eufòrics per un 20,5% dels vots que els van catapultar a la segona posició en les eleccions europees de maig, el partit es prepara per a un nou impuls que els porti de nou al Govern federal.

Situats com a nova nau capitana dels partits ecologistes europeus, els verds alemanys fins i tot amenacen de forçar un adeu abans de temps de la cancellera Angela Merkel. Els últims sondejos donen a la formació de centreesquerra fins i tot un 26,5% dels vots que els situaria com a primera força d’Alemanya i que podria sepultar el Govern, una cosa impensable fa pocs mesos.

Aquesta realitat cada vegada més sòlida es deu a la capacitat ‘atrapa-ho-tot’ del partit. Aprofitant-se del cansament d’un bipartidisme en declivi, els verds han captat 1.370.000 vots delssocialdemòcrates  (SPD), però també 1.250.000 delsconservadors  (CDU/CSU) i més de mig milió de l’esquerrà Die Linke i els liberals (FDP).

Adaptar-se al sistema

L’actual èxit verd no es pot entendre sense la seva transformació profunda. Forjat a començaments dels 80 a l’oest alemany, aquest “partit antipartit” va néixer com a protesta del moviment ciutadà ecologista, feminista i contracultural. Va funcionar i van anar guanyant pes al parlament, però l’heterogènia barreja de corrents progressistes va acabar contribuint a una fragmentació interna.

La facció més conservadora i pragmàtica, els ‘realos’, van prendre el control del partit i van cooptar el missatge de les creixents lluites emancipadores per portar-lo a posicions més acomodades que no qüestionaven al poder.L’ecologisme marxista i antisistema va ser marginalitzat per abraçar un capitalisme neoliberal que van pintar de verd. Van claudicar a l’statu quo a què s’oposaven per fer-hi carrera.

Canvi de principis

La metamorfosi verda es va completar el 1998 amb l’entrada al Govern. Malgrat néixer com un partit pacifista i antimilitarista, el seu líder i ministre d’Afers Exteriors, Joschka Fischer, va recolzar ferotgement el bombardeig de Iugoslàvia i va recolzarl’OTAN  per portar Alemanya a una intervenció armada prohibida a la seva Constitució i repudiada pels seus ciutadans. Convertits en els grans aliats de Washington a Berlín, els verds fins i tot van recolzar la guerra de l’Afganistan el 2001.

“Una vegada el partit va renunciar a aquesta pedra fundacional, totes les altres coses es van posar en venda”, va assenyalar l’historiador Joachim Jachnow el 2013. Amb aquest gir les bases van quedar fragmentades i un terç dels afiliats van abandonar el partit. Els anys i les butaques van desdibuixar la democràcia interna del partit i van posar fi a la limitació de mandats.

Decepció en el Govern

Després d’anys sent defensors de la redistribució econòmica, la directiva va recolzarl’Agenda 2010, el pla de reformes neoliberals del canceller Schröder, que va flexibilitzar el mercat laboral i va retallar drets dels treballadors. La decepció va créixer al veure que molts dels impulsors del partit es van apuntar a les portes giratòries per treballar per als que abans havien sigut els seus enemics.

Fins i tot van renunciar a un dels seus pilars, la lluita antinuclear, i van allargar la mà a la poderosa indústria. La traïció als seus principis va ser massa per als seus votants i el 2005 una jove Merkel els va apartar de tota aspiració de poder. Tot i que més endavant el partit reprendria la seva promesa antinuclear, va ser la mateixa cancellera qui, en una astuta jugada després de la catàstrofe de Fukushima, es va fer seva la seva reivindicació i va anunciar el tancament de les centrals nuclears del país.

Ecologisme liberal

En la següent dècada els verds han basculat del 6% al 10% dels sufragis. No obstant, en els últims mesos el partit ha arribat a unes xifres històriques. A més d’enfilar-se en el daltabaix bipartidista, el seu èxit actual mira la posició conservadora amb què governen al ric ‘land’ de Baden-Württemberg des del 2011, tot i que això suposi contradiccions com recolzar el dièsel i una restricció migratòria més gran. “Els verds del sud són com una CDU descafeïnada”, explica el politòleg Franco Delle Donne. Abonar-se al centre els ha permès arribar a un segment més gran de la població.

El seu ecologisme liberal vol reformar el sistema sense canviar-lo, fer una societat més justa i sostenible, però sense qüestionar el lliure mercat. Aquesta satisfactòria fórmula, que inclou un impost verd i una política fiscal més relaxada, explica que siguin el partit més votat a les grans ciutats, pels ciutadans amb una educació universitària més gran i que rebin el recolzament de funcionaris, autònoms i assalariats, però molt menys de la classe treballadora.

Notícies relacionades

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Els EUA ajudaran amb 95.000 milions de dòlars Israel, Ucraïna i Taiwan

Amb un terç dels vots de menors de 30 anys sota el braç, els verds poden deixar de ser el partit de moda per consolidar-se com un referent polític a Alemanya. A això també pot contribuir la popularització de dues de les seves reivindicacions centrals:l’ecologisme  i el feminisme. No sense raó, la protecció del medi ambient va ser la principal preocupació dels alemanys en els comicis europeus (48%) i els verds van ser el segon partit preferit per les dones (24%).

Tot i que el territori de l’antiga Alemanya socialista ha sigut el seu taló d’Aquil·les, el partit sembla començar a trencar aquesta última frontera. En les eleccions del 2017 van aconseguir tan sols un 5%, el pitjor registre de tots els partits. No obstant, aquest 2019 les coses estan canviant: els afiliats a l’Est s’han disparat un 20% i el partit apunta a grans millores en els tres estats orientals que celebren eleccions aquesta tardor. El vent bufa a favor seu.