Anar al contingut

EL DILEMA EUROPEU

¡Visca Europa!

La campanya electoral de les eleccions europees promet no estar a l'altura del que està en joc

Ramón Lobo

¡Visca Europa!

Jean-Francois Badias

A Notre-Dame va cremar un símbol de França i Europa. Els seus danys a la coberta i a l’interior podrien representar una prolongació simbòlica dels desperfectes estructurals de la UE, sotmesa a diverses tempestes simultànies: el 'brexit', l’increment de la xenofòbia i l’alça dels partits d’extrema dreta, la immigració convertida en un problema de seguretat i Donald Trump elevat a amenaça global. A diferència del temple, aquí no hi ha bombers jugant-se la vida, només curiosos en espera del miracle, o de l’ensorrament.

Entre el 23 i 26 de maig, ciutadans europeus dels 28 països que componen la UE elegiran 751 parlamentaris en l’única institució de la Unió que neix de les urnes. El que decideixin els britànics –participen després del retard del 'brexit' a l’octubre– ajudarà conservadors i laboristes a mesurar el to de la seva opinió pública, cada vegada més fastiguejada d’un embolic que mereixia ser en un guió de Billy Wilder o, si ens posem tràgics, en una obra de William Shakespeare. En les eleccions locals hi va haver un fort vot de càstig. Un bon resultat dels renascuts liberal demòcrates s’hauria de llegir com a exigència d’un segon referèndum.

Discursos buits

Malgrat els formidables desafiaments internacionals i les alarmes que anuncien una desacceleració econòmica, el debat està constret al 'brexit' com a problema, mai com a oportunitat. Cap cap d’Estat o primer ministre s’atreveix a proposar una altra Europa, més enllà dels eslògans i els discursos buits.

Una altra Europa seria potenciar l’estructura política que va quedar relegada pel que l’esquerra postcomunista anomena “l’Europa dels mercaders”: diners, sí; valors, potser més tard. Una altra Europa seria apostar per l’Estat del benestar i la defensa de valors consubstancials de la democràcia, com la igualtat d’oportunitats i els drets socials.

Diuen que no és el millor moment per parlar d’una ciutadania i un passaport europeu, o per impulsar una política exterior comuna i un Exèrcit fora, o al costat, de l’OTAN. No ho és per les turbulències nacionalistes que premien la tribu. Però és ara quan més es necessiten superherois, com els visionaris que van establir les bases del que avui és la UE, i ho van fer sobre una Europa assolada després de la Segona Guerra Mundial. Hi van participar vencedors i vençuts.

No estar a l’altura

El llibre 'Una lección olvidada', de Guillermo Altares és un viatge per totes les Europes, des de les cavernes a les guerra als Balcans. Aquells que necessiten una identitat, real o inventada, per respirar, obliden que la nostra identitat europea neix al Renaixement. És aquesta cultura comuna, malgrat les innombrables guerres, la que ens forma com a persones.

La campanya electoral promet no estar a l’altura del que està en joc. ¿N’hi ha alguna que ho estigui? A França es parla més d’'armilles grogues’ i d’una victòria de Marine Le Pen que dels reptes del continent. Alemanya ha entrat en un postmerkelisme anticipat en el qual la clau és saber quants escons traurà Aliança per a Alemanya, el partit xenòfob.

Veurem si sobreviu a aquestes eleccions la coalició de govern a Itàlia entre la Lliga Nord i el Moviment Cinc Estrelles (M5S). La sensació és que Matteo Salvini se’ls ha menjat a tots.

Tot en joc

No se salven de l’onada xenòfoba ni els idealitzats escandinaus. Pot aconseguir un gran resultat el Partit Popular danès, d’extrema dreta. També, l’ara anomenat Els Finlandesos, que es va treure l’adjectiu “veritable” en un particular viatge lingüístic al centre. Aquest és el debat: els veritables (nosaltres, blancs) davant els falsos (els altres, els negres, els musulmans, les feministes). Aquests comicis els beneficien perquè la ciutadania sent que no es juga res en ells quan es juga tot, que pot fer bromes o bufetejar el sistema al votar forces que prometen destruir-lo des de dins.

El to i fons del debat general el marca aquesta extrema dreta xenòfoba, allà entren tots, des de la dreta democràtica a una part de l’esquerra, seguint-los el pas per no perdre vots. Els enemics de la UE, que són legió, la redueixen a Europa madrastra i acusen Brussel·les de ser un instrument del capitalisme, com si hi hagués alternatives més enllà de la de tornar al capitalisme de rostre humà.

La UE ha construït un espai de diàleg i progrés, i evitat una altra guerra (si exceptuem Iugoslàvia). És un assoliment extraordinari. Només junts podrem competir amb els EUA i la Xina, només junts podrem posar límits a una presidència tòxica que tracta pitjor els seus aliats i amics que dictadors com Kim Jong-un. Només junts podrem tenir veu en un món polaritzat en el qual es parla poc del més gran dels reptes: el canvi climàtic que amenaça el futur de l’espècie humana.