LA SOCIALDEMOCRÀCIA A EUROPA

Plaça Pública, l'intent fallit d'unir l'esquerra francesa

El fundador del moviment frustra un acostament entre corrents progressistes al liderar el cartell socialista a les europees

Plaça Pública, l'intent fallit d'unir l'esquerra francesa

PHILIPPE LOPEZ

3
Es llegeix en minuts
Eva Cantón
Eva Cantón

Periodista

ver +

Si hi ha una cosa que singularitza el drama de la socialdemocràcia francesa és la celeritat amb què ho va perdre tot. Els socialistes van necessitar 17 anys per tornar a l’Elisi després de l’etapa de François Mitterrand (1981-1995), però només cinc per ser desallotjats del poder i deixar l’esquerra com un camp en ruïnes. El mandat de François Hollande (2012-2017) va ser demolidor.

Promeses electorals incomplertes, girs liberals com el de la reforma laboral i debats esquinçadors entorn de la retirada de la nacionalitat als acusats de terrorisme, en un context marcat per l’amenaça gihadista, van minar la popularitat d’un líder sense relat, sense autoritat i incapaç de contenir la divisió a les seves pròpies files.

"La situació de França va millorar, però la dels francesos no", resumeix Gilles Finchelstein, director de la Fundació Jean Jaurès en conversa telefònica amb aquest diari.

El resultat va ser que es va perdre una elecció darrere l’altra –municipals, regionals, departamentals i senatorials– i Hollande no es va atrevir a optar a un segon mandat. El candidat a la presidència va ser un membre de l’ala esquerra del partit, Benoît Hamon, que l’abril del 2017 va ser desbancat de la carrera amb un humiliant 6,36% dels vots.

Lluny del poder

La desfeta es va estendre al’Assemblea Nacional, on els socialistes van passar de 258 a 29 diputats, va continuar amb l’enfonsament econòmic i va culminar amb la venda el 2018 de la seva històrica seu del carrer de Solferino, un magnífic palauet a dos passos del Palau Bourbon.

El Partit Socialista s’allunyava del poder, també geogràficament, al mudar-se a la perifèria de París sense que, de moment, s’entrevegi la reconquesta d’un electorat que es va llançar en braçosd’Emmanuel Macron o va buscar refugi en el populisme d’esquerres de Jean-Luc Mélenchon, que es va emportar el 20% dels sufragis el 2017.

L’única llum en aquest panorama fúnebre, segons l’opinió de Finchelstein, és que existeix un espai ideològic de centreesquerra –un 25% de l’electorat– en què no hi ha cap candidat perquè Macron està més a la dreta i Mélenchon, més a l’esquerra. “El repte és tornar a ocupar-lo”, diu.

Entre el liberalisme i el populisme

Això és just el que intenta l’assagista de 39 anys Raphaël Glucksmann, fill del filòsof André Glucksmann, autor d’un documental sobre la revolució taronja i antic conseller de l’expresident de Geòrgia, Mikheil Saakashvili. El novembre passat va presentar enmig d’una gran expectació Plaça Pública, un nou moviment ciutadà, fundat junt amb l’economista Thomas Porcher i la prestigiosa militant ecologista Claire Nouvian, amb l’objectiu d’acostar les sis candidatures que es disputaran el vot de l’esquerra en les europees del 26 de maig.

El seu ideari inclou “reafirmar els valors socials, solidaris, ecològics i empresarials que han segrestat l’ultraliberalisme que es reivindica com l’únic progressisme, d’una banda, i el nacionalpopulisme, per un altre”. I davant de la urgència de reptes com el canvi climàtic, la gestió dels fluxos migratoris o la regulació del capitalisme adverteix que “és hora d’actuar i no de baralles de camarilles”.

Sobre el paper la idea era seductora, i va animar un electorat orfe que no s’identifica ja amb Macron ni està d’acord amb el tarannà furibund de Mélenchon. Però Glucksmann va acceptar a mitjans de marçl’oferta del Partit Socialista per encapçalar la seva llista al Parlament Europeu i amb aquesta decisió la unió de l’esquerra se n’ha anat en orris. Ni entre els socialistes hi ha consens.

¿Nova ‘gauche caviar’? 

Figures com Anne Hidalgo, alcaldessa de París, i Martine Aubry, alcaldessa de Lilla, recolzen l’aposta del secretari del partit, Olivier Faure, un líder que no sap el que és el carisma. Però històrics com l’exministre Stéphane Le Foll creuen, més o menys, que se li entreguen les claus del partit al fill del filòsof.

Un altre soci potencial de l’assagista, Benoît Hamon, també treu foc pels queixals. “No es prenen seriosament les eleccions europees. Els fills del buit són ells”, va dir al·ludint al títol de l’última obra de Glucksmann, curiosament una anàlisi sobre la fallida de l’esquerra.

Notícies relacionades

L’acollida no va ser millor entre els ecologistes, que lamenten que Plaça Pública serveixi de “salvavides” a un PS “agònic”. El pitjor, no obstant, és que un dels seus fundadors, l’economista Thomas Porcher, baixa del barco. “No tinc ganes de ser l’aval d’esquerres del PS ni que Plaça Pública sigui el nou embolcall d’un producte caducat”, va justificar a l’anar-se’n. Gluksmann, a qui alguns diuen que encarna una nova ‘gauche caviar’, havia promès no afegir “divisió a la divisió” però sembla que és just el que ha aconseguit.

La dada optimista és que el socialisme cotitza (una mica) a l’alça en els últims sondejos. Aconseguiria el 7% dels vots en les europees, dos punts més que abans d’anunciar-se la candidatura de Glucksmann, tot i que les enquestes continuen liderades per La República en Marxa (LREM) amb el 23% d’intenció de vot i el partit de Marine Le Pen, amb el 21,5%.