Anar al contingut

ENTREVISTA

"Si la comunitat internacional no actua en la crisi de Nicaragua ho lamentarà"

L'activista nicaragüenca Francisca Ramírez denuncia la greu situació que assola el seu país per les polítiques repressives de Daniel Ortega

Víctor Vargas Llamas

"Si la comunitat internacional no actua en la crisi de Nicaragua ho lamentarà"

Eclipsada pel caos veneçolà, la crisi política i econòmica que fueteja Nicaragua des de la primavera passada gairebé passa de puntetes entre l’actualitat informativa de Llatinoamèrica. Milers de ciutadans protesten contra les polítiques de Daniel Ortega, que reprimeix les veus discordants amb la gran cruesa que revelen els més de 600 morts i el miler i mig de segrestats. Molts nicaragüencs s’aventuren a l’exili per preservar la vida i poder denunciar els excessos que pateix el seu país. D’entre totes aquestes veus cobra protagonisme la de Francisca Ramírez, la Chica, capdavantera de la lluita camperola i feminista, que integra la caravana #SOSNicaragua amb què es tracta de visibilitzar la greu situació del país centreamericà. Aquesta setmana han fet escala al centre La Bonne, a Barcelona. 

¿Com és la situació a Nicaragua perquè vostè i moltes altres persones s’hagin vist obligades a exiliar-se?

La situació és greu. El moviment camperol va protestar ja el 2013 contra la concessió per crear el projecte del canal intraoceànic i el passat 18 d’abril els estudiants van sortir al carrer contra la crema [pel que sembla intencionada] de la reserva biològica d’Indio Maiz, resultant durament reprimits i ja amb alguns assassinats. Exigim justícia i que cessi la persecució del règim dictador d’Ortega, que està massacrant el seu poble. Després de tants assassinats, segrestos i persecució no ens quedava més que intentar salvar la vida i anar a l’exili per continuar denunciant que Ortega és un assassí cruel.

"Som un país petit, sense petroli ni molts recursos per oferir. Però demanem ser escoltats"

Francisca Ramírez

Activista nicaragüenca

Els focus mediàtics estan donant absoluta prioritat a la crisi de Veneçuela. ¿Se senten oblidats per la comunitat internacional?

Sí. Som un país petit i sense petroli ni molt a oferir. Demanem ser escoltats.  Ens reprimeixen i empresonen. No hi ha llibertat d’expressió, ni al carrer ni en xarxes socials. Molts periodistes estan exiliats. Hi ha 777 presos polítics en condicions inhumanes a presons on els torturen. Cada dia hi ha segrestos, empresonaments, assassinats... Ortega comet crims de lesa humanitat i la UE i l’OEA en són conscients. Els hem advertit que si no s’impulsa un mecanisme per a una sortida pacífica i democràtica, les conseqüències seran fatals. O la comunitat internacional no intensifica la pressió per a la sortida immediata del dictador Ortega o ho lamentarà i ho lamentarem. És tan deplorable el discurs de molts països que veuen com es violen drets humans...  

La realitat de Nicaragua és el reflex d’una Amèrica Llatina que, amb comptades excepcions està virant decididament a la dreta.

Nicaragua no lluita per ideologies, ni per l’esquerra ni per la dreta, sinó pel dret a viure com éssers humans. Hi ha comunitats indígenes desplaçades i assassinades, en perill d’extermini per arrabassar-li els seus recursos naturals, la propietat de la terra. Per obtenir tot això, Ortega passa per sobre dels drets de les persones.

¿Com s’explica aquest gir copernicà de Daniel Ortega, líder de la revolució sandinista i que avui sembla més pròxim a la ideologia del règim de Somoza?

En aquells anys, molts nicaragüencs es van atipar de la dictadura de Somoza, van decidir aixecar-se i molts van donar la seva vida per alliberar aquesta Nicaragua. Ell, que va viure tot allò ha sabotejat tot aquest esperit. És trist que avui també molts nicaragüencs hagin de donar la vida per aconseguir la veritable democràcia.  Avui hi ha temor d’un conflicte armat. I la comunitat internacional ha de saber que si no contribueix a buscar una solució com més aviat millor haurà de carregar amb la tremenda responsabilitat de les conseqüències.

"El poble lluita però els qui ho han de fer s’allunyen, influïts pels grans capitals i el Govern"

Francisca Ramírez

Activista nicaragüenca

Vostè és un referent del poble nicaragüenc amb una trajectòria molt diferent del de la majoria d’actors polítics. ¿Què aporta una líder camperola a l’escena política?

Ens convertim en lluitadors pels drets de les persones perquè les veus dels qui ho han de fer i tenen aquesta responsabilitat s’allunyen influïts pels grans capitals i per aquest Govern. Al poble no té cap més remei que lluitar.

¿Com es viu el repte de l’apoderament de la dona en la societat nicaragüenca?

Les dones a Nicaragua hem tingut un paper fonamental en la lluita pels drets. Tot i que ens miren de minimitzar, lluitem per tenir drets i que s’escolti la nostra veu en la presa de decisions per al destí de la nostra pàtria. Les dones som molt importants perquè tenim una altra visió, però el compromís l’hem d’adquirir tots, ciutadans i ciutadanes.

"Ni l’ACNUR ni les oenagés s’ocupen de la situació de crisi humanitària dels desplaçats nicaragüencs"

Francisca Ramírez

Activista nicaragüenca

Un altre dels seus fronts oberts és el faraònic projecte del Canal Interoceànic amb què Ortega prometia treure de la pobresa al país.

Ortega és especialista a dividir el poble de Nicaragua. Ens van dir que era la sortida de la pobresa de Nicaragua, però no ens van dir que van crear normatives per realitzar una concessió a un empresari xinès, entregant les nostres terres . Normatives que ens deixaven indefensos, sense drets, desposseïts, expropiats forçosament. Destruint el llac Cocibolca i tot l’entorn natural per a aquest propòsit econòmic. Una sola persona no pot decidir pel destí de tots. Als camperols no ens interessen els diners si no tenim les nostres terres, la nostra empresa i la nostra pròpia mare.

¿Quina és la situació dels desplaçats?

Molts de nosaltres, entre 40.000 i 80.000, estem a Costa Rica, a la qual agraïm la seva acollida. Però també allà la vida és molt difícil, sense seguretat, sense alimentació, amb fins a 50 persones vivint sota el mateix sostre. És una autèntica crisi humanitària en la qual no tenim una vida digna i tot i així no comptem amb el recolzament de l’ACNUR ni de cap organització humanitària que s’encarreguen dels desplaçats.