Ni les estàtues queden dretes a Veneçuela

Bustos. Monuments eqüestres i rèpliques de les espases de Simón Bolívar. La crisi no deixa res dret, ni tan sols el record forçat de tants homes amb uniforme i cavall el culte del qual l’Estat es dedica a preservar.  L’equip d’IAM Veneçuela (Monuments i béns institucionals, segons les seves sigles en anglès) ha comptabilitzat el robatori de 6.812 peces d’estàtues a 12 estats del país. Això representa 297 tones de bronze. El quilogram fos es paga a sis dòlars (uns 5,30 euros) a Cúcuta, la ciutat fronterera colombiana des d’on, sota la supervisió dels EUA, es busca iniciarl’ajuda humanitària que perfori el Govern de Nicolás Maduro. Fins al novembre passat, les pèrdues materials van arribar als 1,5 milions d’euros.

Veneçuela té una especial predilecció per les figures i efígies de militars. Aquesta profusió d’escultures commemoratives de personatges armats té relació amb el fort predomini castrense al llarg de la història com a república. Entre 1830 i 1958, l’any en què és enderrocat el dictadoret amb rang de general Marcos Pérez Jímez i comencen els anys de la democràcia representativa o “puntofijista”, segons la qualificació despectiva delchavisme, els civilsa penes van governar deu anys. És el temps durant el qual la pedra i el bronze van prendre la forma de generals i coronels, colpistes i insurrectes, de noms insignes i de traïdors, per ocupar un lloc a l’espai públic.

El moviment bolivarià va afegir la seva pròpia quota de monumentalisme. Les estàtues d’Hugo Chávezes van alçar en diverses zones del país com a recordatori de l’“eternitat” del comandant. Els seus enemics ja se’n van rabejar amb dues. 

Pillatge

La desfeta econòmica ha multiplicat la violència i els robatoris. El pillatge d’objectes va acompanyar la lògica de la hiperinflació. Primer es van saquejar làpides funeràries, després esglésies i vestigis colonials. Els lladres no van tardar a trobar un negoci amb elscables telefònics. I el bronze sense oripells va portar al bronze de la glòria. Així va ser que els facinerosos van començar a desmuntar estàtues eqüestres, bustos, cossos complets, plaques: part de la memòria col·lectiva va ser sotmesa al tràfec del contraban.

Notícies relacionades

El Govern condemna la confiscació a Veneçuela de la farmacèutica espanyola SM Pharma

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

A l’estat de Mérida s’han emportat el 40% de les seves estàtues. El metall no només viatja de manera il·legal a Colòmbia. També es ven a Trinidad i Tobago, Curaçao i fins i tot almercat asiàtic. Encara desconcerta la manera d’operar dels lladres. Molts es pregunten com és possible que 300 quilos de bronze s’esfumin a la ciutat sense que existís abans una intervenció policial.

Les estàtues de civils són minoria a Veneçuela. Però queden igualades en l’onada de sostraccions. Els centenars de quilograms que es van utilitzar per retre homenatge al fra Juan Ramos de Lora, el primer bisbe de Mérida i fundador de la Universitat de Los Andes, van córrer la mateixa sort que el poeta i dramaturg Udón Pérez. L’autor de La voz del alma va morir el 1926 d’un vessament cerebral. “Tot se me’n va”, van ser les seves últimes paraules, tan actuals en el present. De la seva estàtua de dos metres a Maracaibo només en va quedar el pedestal.