"Si l'Exèrcit dels EUA és a la frontera, que entri a Veneçuela"

L’oposició veneçolana, la de dins del país i la de l’exili, sap d’espera  i de frustració. "Fa 20 anys que esperem", diu amb cert sarcasme Virginia Riquelme, editora de 35 anys que fa dos anys que viu a Espanya. I així segueix. Més que mai, a l’espera, malgrat la sensació d’imminència que donen els terminis, les dates i els ultimàtums. Han expirat els vuit dies de què disposava el president Nicolás Maduro per convocar eleccions presidencials i Espanya, igual com altres països de la UE, ha reconegut Juan Guaidó com a "president encarregat" de portar a Veneçuela unes eleccions lliures.

Des de Barcelona, Virginia no perd detall de com evolucionen els esdeveniments a Veneçuela, però ha decidit mantenir les expectatives controlades. "Hem estat moltes vegades a punt, a punt [d’enderrocar Maduro], però després ha resultat ser que no", recorda, sabedora del que costa gestionar la frustració. Expectant, espera ara els passos a seguir tant pel règim de Maduro com per l’oposició. Constata que aquesta vegada és diferent –recolzament internacional a l’oposició, crisi humanitària i econòmica al país sense precedents...– i per això confia que Maduro caigui. Però no a qualsevol preu. No si per a això s’ha de produir una intervenció militar dels Estats Units. "El suport internacional és necessari, però no una intervenció", diu, convençuda que la comunitat internacional pot jugar moltes cartes per ajudar l’oposició.

"Recolzo el més dràstic"

Als antípodes, Shirleys Noriega, de 32 anys, amb residència a Espanya des de fa 11, no té dubtes. "L’única solució és una intervenció militar", assegura aquesta veneçolana especialista en l’equipament de sales d’escalada. "Recolzo el més dràstic", diu sense que li tremoli la veu. Igualment es reconeix molt esperançada que Maduro no aconsegueixi mantenir-se més temps en el poder. I sap que el recolzament de la comunitat internacional no és altruista, que respon a interessos econòmics. "No m’importa el motiu", assegura, per afegir que l’únic que vol és una solució a l’extrema penúria a la qual està sotmesa el poble veneçolà. "Neixen nens a terra, les mares es dessagnen... no hi ha res a Veneçuela", explica.

"Si, com diuen, l’Exèrcit nord-americà és a la frontera amb Colòmbia, que entri", sentencia Shirleys, que conclou: "M’agradaria que entressin a posar una mica d’ordre, perquè el poble està en desavantatge davant l’Exèrcit de Maduro, que mata i reprimeix quan vol".

L’Exèrcit, decisiu

Notícies relacionades

Sánchez minimitza l’amenaça de Trump i s’escuda en la política comercial de la UE

Un Consell Europeu dividit evita adoptar mesures contra Israel

Antonio José Hernández, estudiant de 19 anys, tot just fa un mes que és a Barcelona, on ha vingut a estudiar economia, i destil·la optimisme. "Aquesta vegada, a diferència del 2014 i el 2017, l’oposició marca un camí a seguir", assegura, amb la sensació que, en aquesta ocasió, la conjuntura és diferent i pot significar l’èxit de l’oposició. La clau, segons el jove, rau en l’Exèrcit veneçolà: "Mai he recolzat una intervenció militar provinent de l’estranger, perquè penso que ha de ser el mateix Exèrcit veneçolà el que decideixi".

A Mercedes Reguant, professora universitària veneçolana que fa 14 anys que és a Espanya, li costa dir-ho en veu alta: "Si és per sortir de la situació que travessa el país i restaurar la democràcia, sí que estaria a favor d’una intervenció militar estrangera a Veneçuela". Ella ho té clar: "¡Aquesta vegada crec que sí!".