«'Aquest any, sí', Veneçuela»

Des de la distància. Els gairebé 7.500 km que separenBarcelona de Caracas són prou tirada per disposar de la perspectiva amb què seguir la realitat de Veneçuela sense els condicionaments que el règim de Maduro imposa als mitjans. Però la llunyania és tan immensa que també alimenta la frustració dels qui es lamenten per no poder ser allà, ara que es cou el futur del país. La majoria de veneçolans que han fixat la seva residència a la capital catalana assisteixen amb una barreja de sentiments alsesdeveniments a la seva pàtria.

“Els escenaris que veig són entre un de dolent i un altre de pitjor. Voldria pensar que pot ser l’inici d’una sortida pacífica, però no veig senyals de pacifisme en el Govern de Maduro”, relata Andrea Daza, doctora en Comunicació. Tampoc li transmet massa garanties el recolzament d’un país com Espanya: “¡Si demà mateix et pot deportar!”. Els presagis, en general, no són encoratjadors per a un país que ja viu instal·lat en la vulnerabilitat, on qualsevol activitat cotiadiana és complexa i envoltadad’incertesa. “¡Una transferència bancària et pot portar un dia sencer! Una cosa que tarda minuts en un país normal. Però és clar, Veneçuela fa massa que va deixar de ser un país normal”, relata Guillermo Bermúdez, que amb prou feines porta quatre mesos a Europa.

Guillermo descriu la realitat diària com a “aclaparadora, aclaparadora i anguniosa”, amb “criminals que campen al seu aire” davant de la “corrupció tremendament generalitzada” entre policies i militars. Aquest artista plàstic parla de “la gran ansietat que afecta qualsevol” i diposita totes les seves esperances quel’Assemblea Nacional acabi per acaparar el suport majoritari de la comunitat internacional, garant imprescindible “per recuperar la normalitat democràtica”.

Toxicitat

Juan Valdez creu que el recolzament del’Organització d’Estats Americans i dels EUA, entre d’altres, fa pensar que el drama bolivarià pot arribar al final. A la violència d’“una xusma que imposa la seva llei amb impunitat” i al “lamentable funcionament de la sanitat” hi suma l’escassetat d’alimentació i medicines i els estratagemes especulatius que s’acarnissen amb les famílies amb menys possibilitats. “Moltes pensions allà són de tot just 6 dòlars. ¿Què pots fer amb aquest capital quan un litre de llet i una tros de pa ja costen 5 dòlars? I els jubilats que viuen a l’estranger ni tan sols cobren aquesta ínfima paga”, es lamenta.

Un entorn tòxic que costarà desencallar davant la inexistent separació de poders i que desperta el recel de Valdez, que fonamenta la seva reflexió en experiències recents. “En les eleccions del 2015l’oposició controlava dues terceres parts de la Cambra, però de poc va servir després que el chavisme es tragués de la màniga el nomenament a dit de 13 nous magistrats del Tribunal Suprem amb qui, al final, res ha canviat”, explica.

Notícies relacionades

Dues-centes vegades Caracas

El Regne Unit rep una xifra rècord d’immigrants en un dia electoral clau

Control als alts despatxos i, també, als carrers, com recorda Carlos González. “El Govern es recolza en els col·lectius [organitzacions comunitàries que recolzen el règim] i en la seva violència per controlar el poble i mantenir-lo emmordassat”, descriu aquest veneçolà, barceloní des de fa 7 anys. Li encantaria deixar sortir l’eufòria a borbolls, però el suport internacional obtingut fins al moment no li sembla un argument definitiu. “M’agradaria dir que [Maduro] se’n va, que ‘aquest any, sí’, com diem els culers. Però no em fio d’un context com l’actual, tan superficial, on el nacionalisme i el populisme guanyen més pes en el concert internacional”, diu.

Tampoc obvia la singularitat que assola el seu país. “Pot arribar la normalització política i la recuperació econòmica, però res d’això permetrà reparar tant caos, almenys a curt o mitjà termini. Hi ha una crisi social, de valors. Els joves creixen en un entorn desolador, i molts dels que més valen marxen del país quan poden. Una descapitalització que posa més en quarantena el futur que es mereix aquest país”.