El gran misteri de les restes humanes de la nunciatura

L’esquelet d’una probable adolescent i altres ossos trobats sota del paviment d’un edifici a Roma ha ressuscitat el que als anys 80 va ser un entrellat internacional de categoria, amb veritats, mentides i falses pistes. Dan Brown va quedar curt. Els esquelets –aquesta setmana potser se sàpiga si els ossos pertanyen a una persona o més– han sigut descoberts en el que va ser la vivenda del porter de la Nunciatura o ambaixada de la Santa Seu davant d’Itàlia. Una vil·la regalada al papa Joan XXIII.

Després d’una bronca sonora del porter de la nunciatura a la seva dona, aquesta va desaparèixer. Eren les mateixes setmanes del 1983 en què també van desaparèixer Emanuela Orlandi, de 15 anys, i Mirella Gregori, de la mateixa edat. Entre elles no es coneixien. La segona era filla del propietari d’un bar; la primera, d’un funcionari del Vaticà. L’interès policial, judicial i mediàtic apunta a Orlandi, perquè la seva desaparició va ser investigada com a possible xantatge al Vaticà, ¿de qui i amb quin objectiu?

Falta de rigor

En aquests 35 anys, dues investigacions judicials sobre el cas van ser tancades (el 1997 i el 2016) per falta de proves. Però la descoberta dels esquelets divendres passatha obert un nou sumari per homicidi. Tot i que ningú ha explicat per què, abans fins i tot de realitzar qualsevol anàlisi forense, des dels primers minuts es va associar l’esquelet amb el nom d’Emanuela Orlandi. “Abans d’escriure titulars i treure conclusions, s’ha de saber el sexe de la persona i l’edat dels ossos”, va criticar Greg Burke, director de la sala de premsa del Vaticà. Petició que va caure en sac foradat perquè totes les altres coses resultaven més morboses.

Es tracta d’un “tot” que va succeir entre el 1981 i el 1984. El 13 de maig del 1981 el turc Mehmet Ali Agca va disparar contra Joan Pau II. Va ser arrestat el búlgar Serguei Antonov, cap de la Balcan Airlines a l’aeroport de Fiumicino, presumpte cap dels serveis secrets del seu país, que presumptament havia fet la feina bruta per compte del KGB soviètic. La “pista” tenia la seva lògica: el Papa polonès estava desestabilitzant Polònia.

Govern paral·lel

Cinc dies després els magistrats de Milà van descobrir la llista dels membres de la lògia maçònica “tapada”, Propaganda 2 (P2), veritable govern paral·lel i ocult a l’elegit democràticament. Hi estaven inscrits, a més de mafiosos i agents secrets, diversos cardenals que Joan Pau I volia fer fora del Vaticà, però va morir inesperadament al cap de 30 dies de ser elegit (1978).

L’any següent (1982), el cadàver de Roberto Calvi, anomenat també el ‘banquer de Déu’, va aparèixer penjat sota del pont de Blackfrairs del Tàmesi, a Londres. En el mateix període, la magistratura italiana va divulgar una ordre d’arrest contra l’arquebisbe Paul Casimir Marcinkus, president de l’Institut per a les Obres de Religió (IOR), vulgarment conegut com ‘el banc del Papa’. El mateix any l’Argentina va intentar apoderar-se de les illes Malvines, colònia britànica, i va declarar la guerra a Londres.

Pagament de 400 milions de dòlars

El 1984, el Vaticà va pagar, a Ginebra, 400 milions de dòlars als creditors del Banco Ambrosiano, dirigit per Calvi, malgrat que Joan Pau II s’hi oposava. Aquest institut, l’estatut del qual prohibia posseir més del 5% de les accions, havia sigut “escalat” (15%) per Calvi amb l’ajuda de l’arquebisbe Marcinkus (IOR) amb presumptes diners de la màfia, que, al no rebre'ls de tornada, va matar presumptament Calvi i va comprometre Marcinkus. Joan Pau II el va exiliar.

El turc Agca va ser tret de la presó per a un interrogatori i se li va permetre declarar en públic que sabia on era Emanuela, però a canvi demanava la seva llibertat. Es va escriure que l’escenificació era obra del SISDE, el contraespionatge italià.

Aquells anys l’IOR va començar a actuar com a tràmit per finançar Solidaritat, el primer sindicat polonès lliure a l’URSS, amb probables diners dels EUA. En aquell període el cap de la CIA va ser rebut diverses vegades per Joan Pau II al seu despatx per il·lustrar-li la “imminent invasió” de Polònia de Moscou.

Devolució anònima

En aquest marc, Emanuela Orlandi va desaparèixer el 22 de juny del 1983 al sortir d’una classe de música. Tocava la flauta, un instrument que temps després seria tornat anònimament a la família. Aquell dia un senyor vestit de clergue, anomenat Renatino De Pedis, cap de la Banda de la Magliana, l’esperava dins d’un vehicle per “acompanyar-la” a casa seva dins del Vaticà, on no va arribar mai.

“Darrere d’aquesta història hi ha una veritat tan pesant i incòmoda que es tendeix a no deixar-la aflorar”, diria anys després Pietro, germà d’Emanuela. “Emanuela està morta”, va dir també Giancarlo Capaldo, el magistrat que va portar el primer sumari. “És al cel”, va respondre el papa Francesc a Pietro, el germà. “És un delicte amb rerefons sexual”, afegiria Gabriele Amorth, cap mundial dels exorcistes, revelant que hi havia un reclutador de noies adolescents per a un grup de pederastes, amb un “gendarme vaticà implicat i també una ambaixada davant de la Santa Seu”.

L’advertència de la germana

L’escola de música formava part del complex de Sant’Apollinare, al costat de Piazza Navona, en ple centre de Roma. La germana Dolors, que la dirigia, avisava sempre les noies que es mantinguessin allunyades del rector, Pietro Vergari. És el mateix que va acceptar a la seva església la tomba de Renatino De Pedis després de ser assassinat en una venjança, tomba situada al costat de sarcòfags de papes i bisbes. “Estic molt tranquil”, va dir al saber que l’investigaven.

Si els ossos trobats a la nunciatura resulten d’Emanuela, la família Orlandi i l’opinió pública continuarà preguntant-se per què el Vaticà va obrir una línia telefònica secreta dedicada als presumptes segrestadors, a la qual va trucar nombroses vegades un home anomenat “l’americà”, pel seu accent. O qui va enviar a la mare d’Emanuela una carta anònima en què es descrivia com es va treure el cadàver d’“una noia jove” de l’interior de Sant’Apollinare. O quin paper tenia una cinta gravada amb la veu d’Emanuela de fons, mentre algú proposava un intercanvi entre la noia i el turc que va disparar al Papa.

Preguntes sense resposta

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

I també, ¿per què es va inculpar els búlgars sobre una cosa que el mateix Joan Pau II va dir no haver cregut mai”, pista alimentada des dels EUA i rebutjada per Moscou? ¿Per què Calvi i Marcinkus van escalar el Banco Ambrosiano i van finançar míssils a l’Argentina contra la Gran Bretanya amb diners aliens, a més de finançar el sindicat Solidaritat?  ¿Per què el banc del Papa es va prestar a finançar la desestabilització de Polònia i quin era, tenint en compte el segrest d’Emanuela, el xantatge al Vaticà, que tots els interrogats han afirmat ser de tipus econòmic?

“No es descarreguin sobre el Vaticà unes culpes que no té”, va dir Federico Lombardi, llavors portaveu del Papa. Si és així les respostes no són totes en els ossos trobats a quatre centímetres sota terra a la mansió del porter de la nunciatura.