28 d’oct 2020

Anar al contingut

DRAMA HUMANITARI A L'ÀSIA

L'infern dels rohingyes

Més de 700.000 refugiats musulmans de Birmanina que van fugir de les massacres i les violacions, sobreviuen amuntegats en camps d'acollida a Bangladesh

Les màfies locals aprofiten la desesperació dels desplaçats i els recluten sota engany per fer treballs forçats o exercir la prostitució

Ricard Garcia Vilanova

L'infern dels rohingyes

Als turons de Cox’s Bazar, al sud-est de Bangladesh, s’amunteguen des del setembre més de 700.000 rohingyes. Tots ells hi han arribat després d’haver sigut expulsats de Birmània. I tots tenen una història de terror a explicar. De violacions, massacres, poblets arrasats i propietats saquejades. El malson de Rokeya Begum, una dona de 35 anys, va començar fa sis mesos, quan els militars van irrompre a Nakkain Dang, el seu poble natal. Rokeya explica que els militars birmans els van obligar a sortir de les cases i els van robar tot el que van trobar d’utilitat. I la cosa va anar a més. «Els soldats i els monjos torturaven la gent, violaven les nenes... Van disparar al meu marit i al meu fill petit. Mohammad va perdre la cama per culpa d’ells».

Per això, Rokeya viu la seva nova vida de refugiada amb resignació. «No és una bona casa, però estem contents d’estar aquí. Si acabem morint en aquest camp ens estarà bé, el que no volem és tornar mai a Nakkain Dang», sentencia. L’atac de l’Exèrcit birmà els va deixar sense res. «No vaig tenir temps ni d’endur-me’n el burca, només els meus quatre fills», relata mentre es venta per alleujar-se de la sufocant calor que envaeix la tenda.

Mohammad Jubayer, el seu fill de 8 anys, només esborra el somriure quan ensenya les durícies que li han sortit a les mans de caminar amb el bastó de fusta que ha de fer servir a l’haver perdut la cama. «El que més m’agrada és aprendre llengua i l’àrab a la madrassa», diu somrient, i confessa que el seu somni és que quan sigui gran li  creixi una nova cama.

El tràfic sexual

A pocs metres hi ha Saiedul Amin, que té set filles i un fill. Com a cap de família, admet que després de mig any ja s’estan fent a la idea que no podran tornar a Birmània. «Ens hem assabentat que, després de cremar casa nostra, els soldats la van enderrocar, i allà mateix hi estan construint vivendes per a una altra gent budista». Ho saben perquè encara queden rohingyes que s’han resistit a fugir i els han explicat com estan intentant esborrar del mapa la seva existència. La majoria no té documents d’identitat, així que no podran provar mai que són ciutadans birmans.

La desesperació que es viu als camps també ha sigut usada per les màfies per enganyar els refugiats. Segons va confirmar una investigació de la BBC el març passat, dones adolescents i nens són temptats a sortir dels camps amb la promesa d’una vida millor i, en canvi, acaben sent víctimes de la prostitució i de treballs forçats. L’oenagé Help xifra en prop de 2.500 les dones i nens que han desaparegut als camps des del setembre víctimes de màfies. El diari local Dhaka Tribune va xifrar en 352 les persones detingudes per les autoritats de Bangladesh en relació amb aquests grups criminals.

Aquesta era la principal preocupació de Safika, de 40 anys, quan les seves quatre nebodes es van quedar òrfenes. «Els soldats ens ho van robar tot, pegaven a la gent. A la meva germana la van violar i la van matar. Vaig trobar les quatre nenes soles, així que vaig decidir emportar-me-les a Bangladesh». Explica que la seva idea és quedar-se encara uns anys amb Tahara, de 15, i Sukh Tara, de 12, però a les dues grans, Rojina i Janmat, de 18 i 16 anys, les hauran de casar perquè la situació no és sostenible. «Només ens tenen a nosaltres, no poden viure soles, però no les podem mantenir a totes».

Les germanes ajuden la seva tia amb les feines domèstiques. Però quan han de respondre quin és el seu somni, què esperen aconseguir en els pròxims anys, es bloquegen, no saben què dir. Segons els treballadors de Save The Children que les acompanyen, aquesta mena de reaccions formen part del trauma que arrosseguen.

Conflictes amb la població local

La massiva arribada de famílies rohingyes en un país on un terç de la població viu per sota del llindar de la pobresa ha aixecat polseguera entre la població local. Els bangladeshians es queixen que les seves vivendes no són gaire millors que les tendes dels refugiats i que, en canvi, ells no reben ajudes de les oenagés. I no només se senten ignorats, a més denuncien que els refugiats fan les seves mateixes feines per menys diners i que, des de la seva arribada, han augmentat els robatoris i el tràfic de drogues.

Un grup de dones han anat a queixar-se dels seus nous veïns a l’oficina d’un líder local d’Ukhiya. Gofur Uddin Chowdhury anota le seves demandes i confirma que no és un problema aïllat. «Hi ha 12.000 persones afectades, 4.000 cases, 2.200 hectàrees de Kutupalong fins a Balukhali. Han ocupat zones que usàvem per plantar arròs, vegetals... També han ocupat escoles i fins i tot la meva oficina, on s’han instal·lat les forces de seguretat».
    
Uddin denuncia que no reben cap mena de compensació i proposa una solució si no els poden tornar a Birmània. Planteja que els tanquin en camps de confinament «com els que hi ha al seu país». Sanjida Iesmin, de 20 anys, és una bangladeshiana afectada. Els rohingyes van ocupar el seu terreny, van arrencar-ne la vegetació i van instal·lar-hi les seves tendes. «Al meu jardí hi tenia molts arbres, un parell de cabres es van morir perquè no tenia amb què alimentar-les i vaig haver de vendre la vaca. No són bona gent, les dones no es cobreixen, i els homes prenen yaba (heroïna). El meu marit s’ha enganxat a la yaba per culpa seva. En aquests moments som refugiats envoltats de rohingyes».

Un ministre birmà defensa una repatriació urgent

El ministre d’Afers Socials de Birmània, Win Myat Aye, que va visitar la setmana passada els campaments per a refugiats rohingyes a Bangladesh, admet que aquestes persones viuen «en condicions molt males» i advoca per començar el programa de repatriació com més aviat millor, tenint en compte els riscos que comporta la temporada de monsons.

Les autoritats birmanes van assegurar dissabte que havien repatriat la primera família rohingya, però tant Bangladesh com l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR) van dir que no tenien constància d’aquest trasllat. Els dos països veïns segueixen sense concretar l’acord de repatriacions voluntàries que van segellar al gener. El ministre va afirmar que els retornats podran sol·licitar una targeta de verificació, amb què se’ls registrarà. Podran demanar la nacionalitat en un termini de cinc mesos.