El pacte entre Itàlia i Líbia maquilla però no resol la tragèdia migratòria al Mediterrani central

La crisi humanitària i política que esquinça el Mediterrani central està lluny de resoldre’s quan es compleix avui un any de l’acord entre Itàlia i el Govern libi de Trípoli, amb el qual Itàlia es va situar en l’avançada de la Unió Europea (UE) per posar fi al flux migratori per via marítima. El 2017 hi va haver menys arribades i menys morts registrats, però la ruta no s’ha tancat i les denúncies de violència i tortura als països de trànsit dels immigrants han augmentat. Començant per Líbia.

L’acord de Roma, al qual després van seguir els pactes amb les milícies de Bengasi i, al març, amb les tribus del sud de Líbia, es va firmar després d’un any, el 2016, en què la crisi migratòria havia arribat a un dels seus punts àlgids, amb un total de 181.436 migrants rescatats, segons dades del Ministeri de l’Interior italià. La situació va produir llavors un gir al Govern del progressista Paolo Gentiloni, que va decidir rehabilitar les mesures de l’antic Tractat d’Amistat del 2008, firmat llavors per Silvio Berlusconi i el dictador libi Muammar Gaddafi.

Amb això, Itàlia va prometre a Líbia diners i suport tècnic a canvi de control migratori. I va complir. A l’abril, Roma va entregar als guardacostes de Líbia –país que mai s’ha adherit a la Convenció per als Refugiats– les primeres quatre llanxes patrulleres, pagades amb un fons de 200 milions d’euros també destinat a «campanyes d’informació» i «desenvolupament socioeconòmic» de les comunitats líbies i suport als organismes de l’ONU per a les migracions (OIM) i els refugiats (ACNUR). Així mateix, Itàlia ha entrenat 153 guardacostes i militars libis.

Els libis van anunciar que s’encarregarien dels rescats a les seves aigües territorials i, aleshores, al mes de setembre va començar la guerra entre les diferents oenagés que actuaven al Mediterrani central i a Itàlia. La missió europea Frontex, que també té vaixells a la zona —juntament amb una altra missió de l’OTAN i vaixells militars europeus—, va acusar les oenagés d’acostar-se massa a les costes líbies i Itàlia els va demanar que firmessin un codi de conducta per reglamentar els rescats. Quatre de les organitzacions no governamentals es van negar a firmar aquest document, entre elles Metges Sense Fronteres (MSF), que poc després va suspendre les operacions. Altres oenagés van prendre la mateixa decisió poc després.

Crisi traslladada, no resolta 

«Ha sigut un pla molt articulat per traslladar la crisi més al sud, a terra ferma, amb la finalitat de restar-li visibilitat», diu Stefano Angenziano, coordinador d’operacions per als projectes de migració de l’oenagé MSF. Organització que, com totes les altres oenagés que operen al Mediterrani, ha denunciat reiteradament l’actuació de la Guàrdia Costanera líbia, pel rescat al mar amb mètodes poc ortodoxos d’unes 200.000 persones el 2017, segons xifres d’Amnistia Internacional (AI).

Notícies relacionades

Vídeo de la venda d'esclaus a Líbia

Així maltracta la Marina líbia els immigrants al mar

Un dels últims incidents va tenir lloc al novembre, quan l’oenagé Sea Watch va denunciar maniobres líbies per impedir a un grup d’immigrants pujar a un bot d’emergència. L’operació va acabar amb cinc persones mortes. L’embarcació utilitzada pels libis era la Ras Jadir, una de les donades per Itàlia a les autoritats nord-africanes, sobre les quals a més a més també pesen acusacions de complicitat amb els traficants. En paral·lel, va saltar l’escàndol dels mercats d’esclaus a Líbia.

«A més a més d’inhumà, el pla italià amaga el risc de ser ineficaç a llarg termini, ja que a Líbia el control d’una zona o d’una altra canvia constantment de mans. Tot depèn dels diners», diu Riccardo Noury, portaveu d’AI. Amb aquest argument s’han criticat també els acords amb les tribus, destinats a blindar la frontera meridional del país, cosa a la qual va seguir la decisió d’Itàlia el desembre passat d’activar una missió militar a Níger, la finalitat de la qual sembla precisament no assentar tota l’estratègia a Líbia. El 2017 la xifra de persones arribades per mar va baixar fins a les 119.369 (el 34% menys que l’any anterior).