Tot per la pàtria turca a Afrin

Mehmet estava parlant per telèfon dins de la seva botiga quan, diumenge a la tarda, un morter va caure davant de la seva porta. Els vidres es van trencar, les mercaderies de l’establiment van rebentar i es van cremar i ell va sortir-ne disparat. A l’aixecar-se es va adonar del que havia passat i va entrar en pànic. «Jo estava bé, però sabia que als pisos superiors hi havia la meva família. La meva filla petita era a casa», explica Mehmet, ell amb tot el cos cobert de benes però amb la filla il·lesa al costat. Vint-i-quatre hores després que caigués el morter, Reyhanli, a la vora de la frontera amb Síria, sembla tranquil·la. Però els vidres i la runa segueixen on els projectils els van deixar. Els veïns ronden. Alguns miren; altres intenten ajudar.

Aclamació i banderes

Al migdia, per davant de la botiga destruïda de Mehmet, hi passen un grup de joves en moto. Criden, xiulen i esperonen la gent. Són uns deu i intenten que el soroll de les motos els acompanyi. Tots porten banderes de Turquia penjades a l’esquena: celebren l’operació que Erdogan ha començat contra el cantó sirià d’Afrin.

«El poble turc vol viure en pau –diu Mehmet–. Els que hi ha darrere d’aquests atacs no ens podran dividir. Fins i tot en l’estat en què estic jo aniria a fer la guerra per la meva pàtria. Pel meu país, per la meva Turquia. Fins i tot amb aquestes ferides hi aniria».

El que era la finestra de l’habitació de la seva filla avui és un forat a la paret, i tots els vidres estan escampats pel terra. La noia, per sort, era en una altra habitació. Ningú més en la família de Mehmet va resultar ferit. Ells van tenir sort. El morter va impactar al carrer i la metralla va destrossar la façana de l’edifici. A la calçada, el projectil va xocar contra un cotxe en què viatjava un refugiat sirià: l’únic mort.

Uns minuts després, a la mateixa ciutat turca de Reyhanli, van caure un parell de morters més. Per aquests atacs, llançats per les milícies kurdosirianes de les YPG des de l’altre costat, 30 persones van resultar ferides.

18 civils morts

Des de l’altre costat. Passada la frontera, al cantó d’Afrin, hi ha les YPG, una força que rep –o rebia– el suport nord-americà, però que és considerada un grup terrorista per Turquia. Per això, dissabte, Ankara va començar una ofensiva militar per ocupar el cantó.

Des d’aleshores, segons les YPG, 18 civils han mort a Afrin a causa dels bombardejos de l’aviació turca. La coalició internacional, l’aliada de les YPG, no s’ha pronunciat sobre l’ofensiva i aquesta milícia, que ha lluitat durant anys contra l’Estat Islàmic amb el suport d’Occident, se sent abandonada.

«Demanem que la coalició assumeixi les seves responsabilitats. Hem sigut bons aliats fins ara», van dir en un comunicat les Forces Democràtiques de Síria (SDF), una coalició liderada per les YPG.

Sense treva

França ha demanat a Turquia que «freni». Erdogan ho descarta: «No retrocedirem a Afrin –va afirmar ahir el president turc–. No necessitem el permís de ningú ni pararem fins que l’operació contra aquestes organitzacions terroristes s’hagi acabat».

I tot Turquia celebra les seves paraules. Tota, això sí, menys la liberal i prokurda, representada per l’HDP. Els altres partits del país, tant partidaris com opositors d’Erdogan, han beneït la invasió d’Afrin, considerada com un dret nacional per lluitar contra la guerrilla del PKK, que té molts membres dintre de les YPG.

Les televisions turques retransmeten durant les 24 hores com l’Exèrcit turc bombardeja posicions «terroristes»; com ocupa pobles abans controlats per «terroristes»; com Turquia doblega els «terroristes».

Però a Reyhanli, a la frontera amb Afrin, la guerra no és una cosa que passa a milers de quilòmetres, a través de les 20 polzades d’un plasma penjat a la paret. Des de fa temps, expliquen els seus habitants, molts veïns han marxat: els que tenen més diners se n’han anat a Istanbul. Els que menys, a ciutats més pròximes.

«Pensem amb la meva dona a enviar el nostre fill de 8 anys a Antakya, on viuen els seus oncles. L’hi vam comentar al nano, però va dir que no», comenta gairebé amb orgull Mustafà, un veí de Reyhanli a qui no li agrada gaire la gent que opta per anar-se’n. «Els turcs no hem de tenir por. Aquesta és la meva ciutat i aquest, el meu país. Aquesta és una guerra justa i nosaltres som gent forta. ¿El meu fill no té por? Jo tampoc».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

    

Mustafà, diumenge, s’estava prenent un te quan li va caure a pocs metres un dels tres morters que van impactar a Reyhanli. Des d’aleshores, explica, està una mica més alerta que abans. Només una mica: «Si un s’hi fixa es poden sentir els avions turcs volant a l’altre costat de la frontera. I, si no hi ha vent, se sent com deixen anar les bombes», explica Mustafà, que riu i s’apunta amb el dit l’orella. Mehmet i Mustafà són víctimes d’aquesta guerra. Mehmet i Mustafà aproven aquesta guerra.