De 'Terminator' als robots assassins

La por de les persones a ser destruïdes per les nostres pròpies criatures copa el nostre imaginari des que Mary Shelley va escriure Frankenstein. Aqueta por es veu plasmada al segle XXI en el desenvolupament dels sistemes d’armes autònomes letals (LAWS, per les seves sigles en anglès), també coneguts com robots de la guerra.

El Departament de Defensa dels Estats Units considera que una arma autònoma és «un sistema que, una vegada activat, pot seleccionar objectius i apuntar contra ells sense necessitat d’intervenció humana».

L’avançada que lidera el desenvolupament d’aquesta alta tecnologia militar està composta principalment pels EUA –l’estat que més pressupost hi dedica–, la Xina, Rússia, Israel, Corea del Sud i el Regne Unit, segons la coalició internacional Stop Killer Robots. Els exemples d’aquesta indústria es concreten en diferents màquines.

Estats Units lidera l'avançada militar

Els EUA ja han provat amb èxit el X-47B, el primer avió no tripulat amb capacitat de repostar en vol sense la intervenció humana i aterrar sense ajuda en un portaavions. A més a més, també ha desenvolupat el Sea Hunter, un vehicle no tripulat que està dissenyat per navegar per la superfície i caçar els submarins enemics.

Per una altra banda, el Regne Unit ha elevat a la màxima potència la sofisticació en el dron Taranis. El seu nom fa referència al déu celta del tro i consisteix en un avió de la mida d’un autobús que es pilota des de terra i que és molt difícil de detectar. Rússia, i també altres països, estan desenvolupant tancs robòtics que deriven de versions autònomes de l’Uran-9, un tanc de combat que pot operar de forma independent o mitjançant control remot.

Israel i Corea del Sud

Israel ha creat el Harpy (harpia), un avió no tripulat d’uns tres metres dissenyat per atacar sistemes de radar amb explosius. També Corea del Sud utilitza els robots SGR-A1 per a funcions de vigilància a la zona desmilitaritzada del nord del país. Aquests robots, desenvolupats per una filial de Samsung, tenen la capacitat d’identificar i disparar a objectius a més de tres quilòmetres de distància. Segons el SIPRI, centre d’estudis sobre pau, conflicte i armament, els robots de guerra poden desenvolupar diferents funcions: la mobilitat en un espai determinat, la capacitat de reparar el propi sistema i de sobreviure, l’habilitat de cooperar amb altres màquines o humans, l’emmagatzematge i anàlisi de dades estratègiques i, l’ús de la força.

Notícies relacionades

Alerta pels robots de la guerra

Brussel·les surt en defensa de la sobirania de Groenlàndia davant els plans de Trump

El desenvolupament de l’alta tecnologia militar s’està portant a terme en un context de transició del conflicte armat. Les guerres d’avui compten amb un afegit: el rol creixent de les empreses militars i de seguretat privades. Aquesta nova tendència –la privatització de la seguretat– pot tenir conseqüències molt greus. Ho justifica Caterina García, catedràtica de relacions internacionals de la Universitat Pompeu Fabra, en un estudi sobre la conflictivitat armada: «La privatització incideix sobre el procés de transformació de la sobirania estatal, sobre la seguretat i els conflictes i sobre la governança global».

A més, pot afectar negativament en l’autonomia dels estats febles, propiciar el suport a règims repressius i qüestionar el tradicional monopoli estatal de l’ús legítim de la força. D’aquesta manera, la catedràtica manifesta que l’ús privat de la força posa en risc «els valors socials generals com la democràcia, el dret internacional, els drets humans i la protecció de civils en els conflictes». H