Els mil·lennistes de Pyongyang

Porta ulleres Ray-ban i un pin dels seus estimats líders a la seva americana italiana. Ri Ryong-woo, de 24 anys, acaba de tornar a Pyongyang després de dos anys estudiant Finances a Pequín. “Tot ha canviat. Carrers, edificis, parcs… Tot ha canviat. Carrers, edificis, parcs…Em preguntava si aquest era realment el meu país. Aquí no em falta de res”, assegura en una cafeteria de fustes nobles, refinats sofàs i escultures romanes amb aire burgès decadent.

Ri integra una classe social tan nova com escassa en una societat presumptament igualitària. Són els mil·lennistes, la generació 'jangmadang' (del mercat negre) en contrast amb les cartilles de racionament, els fills dels 'donju' o mestres dels diners. La formen a penes un 1%  de la població d'un país que més enllà dels neons de Pyongyang lidia amb problemes seriosos. Les èpoques de fam han quedat enrere però la malnutrició amenaça tres de cada quatre nord-coreans, segons l'ONU.

Són pocs però concentren les atencions de Kim Jong-un. El líder de 30 anys va estudiar a Europa i sap com es diverteix Occident. En els últims anys ha obert pistes de bitlles, parcs d'atraccions, pistes de voleibol i tennis a l'aire lliure, complexos d'esquí, cafeteries i restaurants on els privilegiats poden fondre's els diners dels seus pares. A la paga setmanal de 50 dòlars de Ri no li falten destins. L'oferta s'aproxima a la de qualsevol urbs si descomptem que tot està tancat a les 10 de la nit.

MÒBILS, MINIFALDILLES I TALONS

No costa trobar empremtes de l'occidentalització als carrers de Pyongyang. Els joves van enganxats al mòbil, les minifaldilles i els talons han enterrat el rigor i abunden pentinats lisèrgics aliens a la dotzena de talls oficials de les perruqueries tradicionals. La primera dama, Ri Sol-ju, va obrir una via que els joves segueixen amb entusiasme. També ha arribat la febre pel bisturí de Corea del Sud i s'ofereixen operacions de doble parpella per a una mirada més occidental a partir de 50 dòlars.

L'epicentre dels mil·lennistes és Pyonghattan, aguda contracció de Pyongyang i Manhattan. Als impol·luts gratacels s'ajunten negocis de manicura, botigues 'delikatessen' amb formatge francès i llet alemanya i restaurants com el que va servir a la premsa pizzes, sushi o vi espanyol en tetrabric.

“Sempre que soc fora vull tornar. Trobo a faltar la gent, el clima, la vida senzilla…”, enumera Ri Sol-sim, una noia de 21 anys amb un vistós rellotge suís. Els quatre dòlars que costa el seu 'capuccino' són la meitat d'un salari mitjà a Pyongyang. A la cafeteria abunden els joves amb anglès fluid, viatjats i amb pares en el sector del comerç exterior. D'aquest perfil cosmopolita que ha llegit premsa internacional s'espera un discurs més elaborat que el sentit durant la resta de la setmana. Potser influeix en la meva decepció la presència del guia, que desdenya el meu suggeriment d'anar-se'n a fumar a la terrassa perquè l'idioma no serà un problema.

SÓN TOT MENTIDES

Notícies relacionades

Supermercats, acomiadaments, empresaris... El capitalisme s'obre pas a Corea del Nord

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

“He vist un munt de notícies negatives sobre el meu país però són tot mentides. Aquí la gent és feliç”, promet. Ri no tornaria a Nova Delhi. “A l'Índia només hi ha pobresa, el meu país es desenvolupa molt més ràpidament”, afegeix. Tampoc troba a faltar la premsa i el cine estranger, les discoteques ni internet. Les pel·lícules propagandístiques nacionals i la limitada intranet satisfan les seves expectatives, finalitza. La declaració més explosiva en dues hores ve de Ri, el de les ulleres Ray-ban. “M'agrada més la roba estrangera” reconeix xiuxiuejant.

Després d'una tarda en la realitat paral·lela de Pyonghattan no costa creure les promeses dels mil·lennistes sobre la llibertat que disfruten. “No, ho sento, no tenim adreça d''email'”, s'excusen quan els la demano.