"A les presons d'Assad han desaparegut prop de 80.000 detinguts"

Noura Ghazi (Damasc, 1981) va decidir fer-se advocada quan el règim de Hàfiz al-Assad, pare de l’actual dictador, va empresonar el seu pare. Tenia cinc anys. Des del 2004, amb Baixar en el poder, dedica la seva vida a defensar els detinguts arbitràriament i els desapareguts sota custòdia. El seu marit, Bassel Khartabil, conegut activista per la llibertat d’expressió, va desaparèixer sense deixar rastre el 2015. 

–¿Fins a quin punt han augmentat les detencions, desaparicions i morts a les presons d’Assad durant la guerra?

–Més del doble. En la dictadura del seu pare, la lluita més dura en drets humans ja era pels detinguts i els desapareguts. La revolució va esclatar precisament pels detinguts. N’exigíem l’alliberament, però augmentaven dia rere dia. Segons organitzacions locals i internacionals, hi ha gairebé 300.000 detinguts i desapareguts. Es considera que el 30% han mort. Ningú sap la xifra total de desapareguts, però s’acosta als 80.000. 

–¿Són igualment responsables el règim i els grups rebels i gihadistes de les violacions de drets humans?

–Sí. Els grups armats no han detingut tantes persones com el règim d’Assad, però també han exercit violència i han comès molts crims. Haurien de ser perseguits de la mateixa manera.

–¿Quan va veure el seu marit per última vegada?

–El 2015, en el meu aniversari, el 30 de setembre. Tres dies després, em va trucar des de la presó i em va dir que el traslladarien. Després vaig saber que la policia militar l’havia portat davant un tribunal d’excepció, i es va rumorejar que el van condemnar a mort. El Govern no ho va negar ni ho va admetre. No n’he tornat a saber res més.

–¿Com ha influït en la seva tasca la seva desaparició?

–M’he passat 23 anys visitant la presó central de Damasc, però des que Bassel va desaparèixer no he pogut anar-hi més. No em puc imaginar no veure’l allà. Però ara tinc sentiments més forts i més comprensió per les famílies que pateixen el mateix. 

–¿I en la vida personal?

–He descobert que el meu cas és Síria, no Bassel. Si l’han matat, estic disposada a perdonar. No m’importa el que em pugui passar. He descobert que estic molt arrelada al meu país i que no puc viure fora.

Notícies relacionades

Dos nens morts i 17 ferits en un tiroteig en una escola dels EUA

Esperanza Santos, coordinadora de Metges sense Fronteres a Gaza: "Als nens malnodrits els costa somriure"

–El conflicte sembla estancat. ¿Quins són els seus sentiments? ¿Quan s’acabarà?

–No s’acabarà, perquè ningú vol acabar-lo. És trist, ens han robat la revolució, volíem llibertat d’expressió, una societat civil, democràcia... Ara els prínceps de la guerra negocien a Ginebra i potser s’aconseguirà una pau parcial, però la nostra revolució no era per a això.