Anatomia del mur de Trump

El 26 de juny de 1960 s’inaugurava la plaça de toros Monumental de Tijuana. A l’arena, els toreros Alfonso Ramírez el Calesero, Rafael Rodríguez el volcán de Aguascalientes i Antonio del Olivar. Prop de 22.000 persones van assistir a la lídia dels sis braus de la ramaderia de José Julián Llaguno. Quina tarda. A 50 metres del xivarri, la frontera amb els EUA, aleshores una línia més testimonial que efectiva, un mur virtual marcat per les fites que va establir el tractat de Guadalupe Hidalgo, el 1848, amb el qual Mèxic va cedir bona part del seu territori, i per la venda de La Mesilla als nord-americans, el 1953, que va establir el límit definitiu. Gairebé 70 anys després, l’únic que segueix intacte és la plaça de toros, per cert, la primera que es distingeix de Mèxic a vista d’ocell des del Pacífic. A l’altre costat, ja en territori ianqui, el parc internacional de l’Amistat, la qual sembla haver-se volatilitzat entre els dos estats després que Donald Trump hagi anunciat la seva intenció d’aïllar el sud de la superpotència amb un nou i sofisticat mur. ¿Però com és la línia que separa els dos països? ¿Com és la vida al voltant de la divisòria? ¿I què és i com afectarà el controvertit pla del president?

Al sentir Trump, hi ha gent que potser es pensarà que la frontera és un cartell de benvinguda i un xi­ringuito d’hamburgueses i nachos. Res més lluny de la realitat. El ­primer que s’ha de tenir clar és que el mur ja existeix en 1.050 dels 3.141 quilòmetres que separen els dos oceans. És una muralla amb moltes formes, més o menys ­adaptada al terreny, sigui l’espai entre ciutats o el cru desert. Hi ha blocs en creu de 2,5 metres que aturen cotxes però no vianants, tanques de filferro, barreres de xapa o ferro. Torres de control, drons, càmeres, sensors de moviment, raigs X. Hi ha trams amb una segona i una tercera paret, llocs en què un pont i una garita desgastada separen els estats. Després hi ha el Rio Grande o Río Bravo, segons a quin costat es pregunti, que exerceix de clivella natural al llarg de 2.000 quilòmetres, fins a la seva desembocadura a l’Atlàntic. Tot plegat, per cert, vigilat per 20.000 agents.

Tot això no és sufi­cient per al president, que ha fet cèlebre l’expressió «bad hombres» per referir-se a tot el que, segons la seva manera de veure-ho, no hauria d’entrar en terres nord-americanes, on es calcula que viuen uns 11 milions d’il·legals (el 59% són mexicans). «Construirem un mur alt, poderós i bonic», va dir Trump a mitjans del 2015, quan pocs es prenien seriosament la seva candidatura republicana. Hillary Clinton, la rival demòcrata, rebutjava la idea. Irònic, ja que va ser el seu marit, Bill Clinton, qui el 1993 va impulsar, amb l’operació Guardià, la construcció d’un primer mur a Texas, concretament, a El Paso. El van seguir trams de Califòrnia i Arizona. Per construir la tanca, els EUA van utilitzar el material sobrant de la primera guerra del Golf (1991). L’Exèrcit va col·locar en terres kuwaitianes milers de planxes metàl·liques perquè els avions poguessin aterrar. Acabada la contesa, aquestes làmines es van traslladar a la frontera, es van posar dretes, i ¡pam!: mur. També el tram fluvial té límits visibles, aprovats el 1997 (operació Rio Grande); encara que, bàsicament, disposa d’una vigilància més virtual que física: el corrent ja s’encarrega d’ofegar el somni de la terra promesa.

¿Tanta tecnologia va aconseguir evitar que la immigració intentés arribar a l’Amèrica acabalada? Rotundament, no. El que va passar és que la gent es va haver de jugar la vida pels deserts de Chiuahua o Sonora, per les muntanyes o pel riu; que els coyotes (els guies per travessar) van apujar de preu pel plus de perillositat. Durant els últims 20 anys, es calcula que prop de 6.000 persones han perdut la vida intentant passar.

COLADOR DE DROGUES

I del tràfic de drogues, millor ni parlar-ne: túnels amb electricitat en què hi cap una vagoneta o una moto, avions no tripulats, rampes, canons, catapultes… Feta la llei, feta la trampa: aquesta gent té diners. Per no dir que entre el 27% i el 40% dels il·legals van entrar al país en avió, esbossant un somriure en el control de passaports. La seva visa caduca i s’hi queden; sense papers.

El que sí que ha aconseguit la frontera i els seus 40 punts d’accés regulat, ja des de la seva creació, és generar comunitats. A mitjans del segle XIX es distingia algun ranxo. Posem com a exemple el cas de Tijuana, amb 1,4 mi­lions d’habitants; Mexicali (700.000) o Ciudad Juárez (1,4 milions). I al costat nord-americà, San Diego, amb 1,4 milions de ciutadans (el 1940 n’eren 200.000), o El Paso (700.000). Bona part de la seva activitat econòmica, però també cultural, idiomàtica i tradicional, està condicionada per la qüestió fronterera. Els experts coincideixen que tancar més l’aixeta ofegaria la regió a tots els nivells. I als dos costats.

Malgrat tots els elements físics que separen els EUA de Mèxic, Trump va firmar el 25 d’agost l’ordre executiva que autoritza la construcció del mur. Un projecte del qual se sap entre res i poc.  «Començarem a construir-lo d’aquí uns mesos», va avançar en una entrevista televisiva al gener. Tindrà una altura d’entre 10 i 14 metres (va arribar a parlar de més de 30 metres) i una longitud d’uns 1.600 quilòmetres, però no se sap si es mantindrà l’estructura ja existent o si es derruirà i es partirà de zero. Segons Trump, no hauria de superar els 13.000 milions de dòlars, però alguns experts augmenten la factura fins als 25.000 milions. El líder republicà insisteix que Mèxic pagarà l’obra: «Serà un impost o un pagament, però passarà». El president mexicà ja li ha dit que no compti amb els seus pesos.

¿I què diuen els números? Les xifres no semblen recolzar la urgència del projecte. Les deportacions d’immigrants, per exemple, van registrar el 2015 el nivell més baix des del 2007 després de tres anys de caiguda sostinguda, i les devolucions en calent no tenien nivells tan baixos des del 1966. Tampoc les deten­cions suggereixen una emergència na­cional: 462.388 el 2015, la xifra més baixa des del 1971. En aquesta última dada, si solament es pren com a referència els mexicans, mentre que el 2006 van ser arrestats 1,1 milions de ciutadans d’aquest país, fa dos anys en van ser 268.000.

Notícies relacionades

Un tribunal frena que Irlanda del Nord pugui deportar immigrants a Ruanda

L’exadvocat de Trump assenyala l’expresident en el judici del cas Daniels

Així doncs, dos països que convivien en aparent pau, amb els seus pros i els seus contres, ara són incòmodes companys de pis, de continent. Si aixecaran un envà o mantindran el pladur, si es passarà de la tanca al mur, ja es veurà.