Periodisme extraviat

Els periodistes hem perdut l’essència del nostre treball: la veritat. Cotitza més la faula que el fet comprovat. Marquen el pas mitjans militants com Fox News, que no busquen narrar el que passa sinó subministrar material, sovint incendiari, real o fals, a un públic que exigeix alimentar els seus prejudicis. Del fang de la ignorància en broten webs d’agitació com Breitbart, creada pel supremacista blanc Steve Bannon, ascendit a assessor en cap de Donald Trump. Fa temps que estem sotmesos a la dictadura de l’espectacle, el trending topic, l’impacte i el 'prime time'. Es va extraviar l’objectiu original del periodisme: contar històries que expliquin un món complex.

Assenyalar la recessió del 2008 com la mare de tots els mals és simplista. És cert que es va aprofitar la crisi econòmica per a l’acomiadament massiu de periodistes i per retallar despeses en notícies, paciència i qualitat. Van primar les cotitzacions a la borsa de les companyies de comunicació per damunt de les exclusives. La culpa del desarmament ètic del periodisme professional, debilitat per plantar cara al repte de Trump i de líders similars, és dels mateixos mitjans: van substituir el negoci de la credibilitat per l’obediència als accionistes.

La irrupció trumpiana ens va sorprendre informant de banalitats; igual que el Brexit o el que pugui succeir a França al maig. No vam saber palpar el sentir del «carrer» perquè hem deixat de trepitjar-lo. La societat a la qual ens dirigim ens assenyala com a part del conglomerat del poder i de la defensa dels seus interessos. Encara que això sigui cert en uns casos i fals en d’altres, la ciutadania ens percep com un tot.

Va deixar de confiar en les nostres històries en el moment més delicat, quan necessita un periodisme rigorós i honest que l’ajudi a defensar-se de governs plens de tics autoritaris que amenacen el contingut de la democràcia.

Allà hi ha Donald; aquí, la llei mordassa. A França, les lleis d’emergència. Vivim un retrocés en la llibertat d’expressió. I hi ha la por; de perdre la feina, por que et fiquin a la presó per un tuit.

El president dels EUA es va fer el milhomes el juliol del 2016: «Podria disparar contra gent a la Cinquena Avinguda i no perdria vots». El pitjor és que té raó. És el primer mandatari nord-americà en dècades que es nega a presentar la seva declaració de la renda. No és el mateix que un tret, però sembla un insult a la ciutadania. Ens escandalitza Kellyanne Conway, assessora de comunicació de Trump, quan parla de «fets alternatius» per defensar que en la inauguració hi va haver milions de persones, tot i que les fotos i les dades ho desmenteixen. És la mateixa Conway que s’ha inventat la matança de Bowling Green per justificar el veto als nacionals de set països de majoria musulmana. El problema és que als votants de Trump i a una societat castigada, poc llegida i desmobilitzada, tant els fa.

Saber la veritat

'The Economist' en diu «era de la postveritat». No és nou que els líders menteixin. La novetat és que els ciutadans han deixat d’interessar-se per la veritat. Conway és brillant. I Trump ho sap quan carrega contra periodistes, actrius i jutges. És la seva cortina de fum. I funciona: més del 50% dels seus votants republicans creuen que Trump va guanyar Hillary Clinton en vot popular, tot i perdre per gairebé tres milions. Si aconsegueix imposar el seu discurs de la nació, estarà vuit anys a la Casa Blanca i el dany moral serà incalculable.

Trump torpedina la línia de flotació d’un periodisme masegat. Queden als EUA grans capçaleres, com 'The New York Times' o 'The Washington Post', però corren el risc de perdre’s en l’anècdota, d’oblidar l’autèntic desafiament. S’han publicat desenes de bones històries humanes dels afectats pel «veto musulmà». ¿Arriben al gran públic? ¿Modifiquen la percepció de la majoria? A la xarxa han sorgit centenars de mitjans de qualitat que aposten per la investigació i el reportatge, gèneres relegats a Espanya. Seran les aliances entre els mitjans tradicionals i els digitals els que fiscalitzin un president imprevisible.

Les xarxes socials encara no són alternativa suficient i sostenible, tot i que aporten veus noves i trenquen el monopoli dels mitjans tradicionals. En la transmissió massiva de la veritat s’ha difuminat la veritat. Per internet flueix molta porqueria que es presenta igualada a les bones històries, però no en una proporció més alta de la que s’exhibeix al quiosc. És la tesi de David Remnick, director de 'The New Yorker', una revista de referència i puntal de la resistència contra Trump.

Notícies relacionades

Vuit notícies falses que no s'haurien d'haver publicat mai

Manual per descobrir si una notícia és falsa

La diferència és que abans als quioscos hi havia diaris i revistes amb prestigi que separaven el que era important del que era superficial. Molts s’han deixat encomanar pel tot s’hi val, el retalla i enganxa. Deu ser més barat, però ens està matant. És un virus contagiós, com el de l’'Assaig sobre la ceguesa' de José Saramago. La credibilitat es construeix durant anys i es perd en un mal minut.

A més dels mitjans, les manifestacions, els actes de resistència i les donacions a organitzacions de defensa dels drets civils, l’oposició està en els còmics, en programes com 'Saturday Night Live'. Segons Jett Heer, editor de 'The New Republic', «la broma no derrotarà Trump, però aquesta no és la qüestió. Els acudits el van ajudar a guanyar la presidència. Potser ara ajudin a fer que els seus oponents el sobrevisquin». 'In xa’Allh'.