Santos, de flagell de la guerrilla a la recerca de la pau

Juan Manuel Santos i Rodrigo Londoño Echeverri, àlies 'Timochenko', no tenien res en comú tret del fet d'estar en dos llocs diferents de la trinxera. El primer té les arrels en l'elit política colombiana. L'altre va adquirir el seu nom de guerra a la selva: una sèrie de caigudes i morts naturals el van posar al cim de les FARC. La història els va col·locar en una mateixa escena: tots dos de blanc i amb el “balígraf” a la mà per firmar l'acord de pau que vol posar fi a un enfrontament de 52 anys i gairebé 300.000 víctimes.

El premi Noble de la pau  atorgat a Santos no es pot deixar d'entendre com una resposta a la victòria del 'no' a l'acord de pau en el recent plebiscit celebrat en aquest país. El premi Nobel pot funcionar com un nou contrapès en moments en què els seguidors de l'expresident Álvaro Uribe busquen redissenyar el full de ruta pactat a l'Havana entre el Govern i les FARC. La notícia es coneix al seu torn enmig de l'escandalosa confessió de Juan Carlos Vélez, el cap de campanya del 'no', que sense pèls a la llengua va reconèixer com es van manipular les xarxes socials amb informacions falses sobre l'acord de pau.

Notícies relacionades

El Nobel premia els esforços de pau de Santos a Colòmbia

L’accent local d’un corrent global

El dues vegades cap d'Estat és un home de l'elit més selecta del seu país, amb un oncle avi, Eduardo Santos Montejo, que va ser president entre el 1938 i el 1942, i propietari d''El Tiempo', el diari més influent de Colòmbia. Juan Manuel Santos va arribar a ser el seu subdirector i a destacar-se en l'exercici del periodisme. Ja havia adquirit notorietat als 24 anys com a representant de la Federació de Cafeters. La combinació d'un dot natural per al poder i la “legitimitat d'origen” que li atorgava el cognom li va facilitar l'accés a càrrecs de rellevància en governs de diferent procedència. Com si pel liberal César Gaviria, que el va designar al capdavant de la cartera de Comerç Exterior, o el conservador Andres Pastrana, que el va tenir com a ministre d'Hisenda, l'important hagués sigut, en cert sentit, tenir a prop seu un Santos.

L'OFENSIVA CONTRA LA INSURGÈNCIA

Santos va ocupar després la cartera de Defensa d'Uribe i va participar en l'ofensiva contrainsurgent que va atacar amb duresa les FARC i va aconseguir la caiguda de Raúl Reyes, el llavors número dos de la guerrilla, i l'alliberament d'Ingrid Betancourt. A penes arribat a la presidència, el Govern de Santos, encara molt marcat per la política de Seguretat Democràtica d'Uribe, va castigar en dues ocasions més amb força la guerrilla: en menys d'un any van caure el seu principal comandant, Alfonso Cano, i el seu cap militar, Jorge Briceño Suárez, més conegut com 'el Mono Jojoy'. És en aquest context que emergeix la figura de Timochenko i que es comença a recórrer el lent i sigil·lós camí que els va portar a tots dos a donar-se la mà a Cuba.