El final de la principal guerrilla llatinoamericana

La guerrilla llatinoamericana més gran es va acomiadar del teatre d'operacions amb música. La conversió de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) en grup polític, formalitzada en la seva XX Conferència, ha tingut aquest divendres un tancament que anys enrere hauria desafiat les ments més imaginatives. En lloc de les consignes que durant dècades van cridar els seus integrants a “vèncer o morir”, sobre l'escenari hi va haver Totó Momposina, la conegudíssima cantant de 'Prende la vela' que ha guanyat el Grammy Llatí amb què “l'imperi” premia els noms destacats de la indústria discogràfica. El Cholo Valderrama, Doctor Krápula i Alerta Kamarada van ser altres dels que van amenitzar el festival de l'adéu a les armes. La firma de la pau amb l'Estat colombià obliga les FARC a començar a parlar en passat de la seva pròpia existència. Ser un museu de si mateixa, fins al punt que, ben aviat l'“exguerrilla” es proposa convertir l'inexpugnable paratge El Diamante on funcionava la comandància en un parc temàtic dedicat a recordar la seva pròpia història.

Després d'aquesta última conferència on la guerrilla ha ratificat la seva decisió d'abandonar la lluita armada per convertir-se en un moviment polític, Cartagena de Indias serà escenari dilluns d'una jornada històrica on les FARC i el Govern tenen previst rubricar la pau.

'Según Guerrilla y población civil. Trayectiria de las FARC 1949-2013', el voluminós estudi del Centre Nacional de la Memòria, la insurgència s'ha considerat hereva de les lluites agràries dels anys trenta del segle XX i de l'onada de violència dels anys cinquanta. D'aquí ve que, en els seus començaments, es definissin com un grup politicomilitar d'autodefensa. El seu origen pagès va fer que des de les ciutats se la percebés com a expressió del vell país rural si se la compara amb altres guerrilles que van sorgir al país en el context de la guerra freda.

UNA VIDA EN QUATRE CAPÍTOLS

Els especialistes reconeixen quatre moments en la vida de les FARC. El primer, des del seu naixement i fins al 1978, la mostra com un actor marginal però amb legitimitat social. Entre 1978 i 1991 intervé amb més vehemència en el conflicte armat. Després crea la Unió Patriòtica (UP) per buscar una sortida pacífica a l'enfrontament però la majoria dels seus dirigents són assassinats.

El tercer període (1991-2008) és el més paradoxal, en cert sentit. Com assenyala el citat estudi, les FARC van donar el seu salt quantitatiu quan menys s'esperava: després de la caiguda del Mur de Berlín. “Es va anar aproximant -inicialment de manera vergonyant i després obertament- als circuits de les drogues il·lícites, a l'intercanvi amb bandes criminals, i a l'ús de mecanismes de corrupció característics del clientelisme atàvic per obtenir fons”, exposa l'estudi.

INDICIS DE NEGOCIACIÓ

En dues oportunitats -durant els Governs de Belisario Betancur, primer, i després amb el president Andrés Pastrana-, les FARC es van asseure a negociar. L'ensenyament que van deixar aquestes experiències en molts colombians és que només van mirar de guanyar temps per aprofundir una expansió tècnica, financera i finalment territorial.

El que va créixer alhora va ser l'aparell estatal i, amb el suport dels EUA, Colòmbia va ser escenari d'una guerra diferent, amb més efectes sobre la població civil. La política de Seguretat Democràtica d'Álvaro Uribe els va assestar a les FARC cops duríssims. 

L'últim període, del 2008 al present, és el que va portar a la solució negociada del conflicte. La societat va haver de superar prejudicis i desconfiances enfront d'una guerrilla que havia fet del segrest un dels seus instruments, havia regat el territori amb mines antipersonals, reclutat adolescents i tenia més d'una topada amb els pobles originaris.

Notícies relacionades

Els EUA reinicien els assajos nuclears després d’acusar altres països d’haver fet el mateix

Un vot volàtil

Només el president Juan Manuel Santos, un dels executors de la política contrainsurgent més dura i eficaç, tenia a Colòmbia la legitimitat per arribar a l'acord. Entre altres coses ho ha guiat el sentit comú: el país no podia seguir gastant gairebé un 4% del seu PIB en defensa a costa de l'educació, la salut i les infraestructures.

D'ara endavant, les FARC hauran de trobar el seu lloc per la força dels vots i no dels fusells. Saben que no tenen garanties d'èxit. Tampoc els quedava cap més camí. Es mantenen per ara en activitat altres grups: l'ELN i els paramilitars reciclats. Però la desactivació de les FARC ofereix un horitzó fins fa poc insospitat perquè el llenguatge de les bales emmudeixi de manera definitiva.