Amb menys drets, més insegurs

Kandahar, Afganistan, desembre del 2001. Tres joves ociosos observen amb curiositat els periodistes desplegar-se pels voltants de la preciosa mesquita de la cúpula blava  la recerca d'afganesos amb qui prendre "el pols del carrer". Fa poc que els 'marines' han ocupat la ciutat. “¿Saps per què us bombardegen els americans?”, pregunta un periodista a un dels nois. “No”, respon. “¿Saps què és l'11-S?”, torna a la càrrega. “No”. “¿Saps on és Nova York?” “No”.

L'Afganistan va ser el primer pas en el camí del nou ordre mundial que va néixer, amb molt de dolor, amb els atemptats de l'11 de setembre del 2001. La reacció de l'administració George Bush a l'atac ordenat per Ussama bin Laden des de les muntanyes afganeses va tenir dues cares. A nivell exterior, va llançar “la guerra contra el terror”; a nivell interior, la Patriot Act va canviar la relació entre els ciutadans nord-americans i el seu Govern. Aviat, a l'estela de Washington, es van anar redefinint les regles del tauler internacional amb una paraula fetitxe que tot ho justifica, que tot ho engloba, que tot ho disfressa: seguretat.

SENSE DRETS, MÉS INSEGURETAT

“El món post 11-S es caracteritza pel discurs que has de cedir les llibertats per aconseguir més seguretat. Fora de les fronteres se salten les lleis de la guerra i es vulnera el dret internacional humanitari, i dins se salten o es voregen perillosament els límits de l'Estat de dret”, raona Jesús A. Núñez Villaverde, codirector del Institut d'Estudis sobre Conflicte i Acció Humanitària.  La paradoxa és que un món en el que s'erosionen, es sortean o es vulneren els drets civils i els drets humans és un món, per definició, més insegur. “A més, ens posa al mateix nivell que els terroristes” --apunta Núñez-- ja que per a ells no hi ha dret internacional, ni Estat de dret ni lleis de la guerra”. “En el nou concepte de seguretat s'ha canviat la presumpció d'innocència per la presumpció de veracitat: tot lo que el poder diu és veraç i ets tu el que has de demostrar que ets innocent en cas de que es violin els teus drets”, explica David Bondia,  president del Institut de Drets Humans de Catalunya.  De Edward Snowden a Guantánamo, dels bombardejos amb drons a la 'ley mordassa', del desmembrament del Pròxim Orient a la dona de Niça a la que dos gendarmes van desposseir de roba en la platja, el món post 11-S es defineix per l'equació menys llibertat (menys drets) i més inseguretat.

París, 16 de novembre del 2015. “França està en guerra”, anuncia solemnement François Hollande arran dels atemptats gihadistes de París que es van saldar amb més d'un centenar de morts. Han passat 14 anys des de l'11-S, l'autor de l'atemptat no és Al-Qaida sinó l'Estat Islàmic, però el discurs d'Hollande és calcat al de Bush: mesures de seguretat interna i bombardejos contra els feus dels terroristes en un llunyà país del Pròxim Orient o d'Àsia Central. No és ni de bon tros l'únic atemptat islamista que hi ha hagut en el món des de l'11-S. A Europa, a Àsia, a Àfrica, per descomptat al Pròxim Orient, l'amalgama de franquícies i llops solitaris d'Al-Qaida primer i l'Estat Islàmic després han escampat el terror i assassinat a centenars de persones. “Si alguna cosa hem après en aquests 15 anys és que no hi ha solució militar al problema del terrorisme”, afirma Núñez, que afegeix: “Això no vol dir que la resposta davant l'amenaça no sigui necessari un component militar, però no pot ser el component únic ni el principal, com per desgràcia passa”.

PRÒXIM ORIENT, EN FLAMES

A cavall de “la guerra del terror”, EUA i els seus aliats de les Açores van envair l'Iraq i van crear les condicions socials i polítiques que van afavorir l'aparició primer de la insurgència i després de l'Estat Islàmic. Van destruir el país i van incendiar el Pròxim Orient. “La guerra de l'Iraq formalitza la doctrina de la guerra preventiva fora del paraigua de l'ONU”, recorda Bondia. Abu Ghraib i Guantánamo es van convertir en símbols de la línia que Washington havia creuat en la seva  "lluita contra el terror”. “Es van conculcar les normes del dret internacional. Per usar la força armada abans era necessari la legítima defensa o l'autorització del Consell de Seguretat de l'ONU. Així, es va crear un món molt més perillós”, afirma Bondia. “Ara com ara som menys lliures i segurs”, sosté Núñez, que afegeix: “El terrorisme internacional és una amenaça real però no és una amenaça existencial. Una amenaça existencial és la proliferació d'armes de destrucció massiva i el canvi climàtic. Des de l'11-S s'ha sobredimensionat aquesta amenaça, s'han equivocat en una resposta purament militar i així ens va”.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ja no és el ‘llanito’ solitari

Minuts abans del discurs d'Hollande, a Washington Barack Obama explica una vegada més per què es nega a enviar tropes a Síria en la lluita contra l'Estat Islàmic. "Suposem que anéssim a enviar 50.000 tropes a Síria. ¿Què succeeix si hi ha un atac terrorista generat des del Iemen? ¿Enviem més tropes allà? ¿O potser a Líbia?", es pregunta Obama abans que Hollande anunciï accions bèl·liques. EUA segueix sent la gran i única potència gràcies a la seva preponderància militar, econòmica, tecnològica i cultural, però la mateixa naturalesa de la "guerra contra el terror" (un enemic difús, uns objectius inabastables, un camp de batalla sense fi) va fer que Washington, i la resta del món, descobrís els límits del poder nord-americà en aquesta contesa interminable. L'Afganistan i l'Iraq mostren que els EUA no poden liderar-ho tot a tot arreu, com després es va veure en conflictes com el de Líbia i Síria. I en aquest espai van sorgir altres actors, com Rússia, que va saber aprofitar les escletxes (a Geòrgia, a Ucraïna, a Crimea, ara a Síria) per tornar a l'escena internacional com un actor capital.

LA LLUM D'EUROPA

I de forma paralela, en aquests 15 anys la llum d'Europa d'ha anat difuminant. 2 de setembre del 2015. El cadàver del nen de 3 anys Aylan Kurdi apareix en una platja de Turquia. La vergonyant reacció a la crisi dels refugiats, l'augment de la xenofòbia encarnada en islamofòbia, el seguidisme a la 'doctrina Bush' per afrontar l'amenaça de terrorisme, el discurs de la por, la incapacitat per construir una identitat europea musulmana són la guinda a dues grans crisis (l'econòmica i la institucional) que han perjudicat de gravetat el projecte europeu. Sense els valors que la van veure néixer, la UE és un vaixell a la deriva en aquell lloc incert, fosc i perillós que és el món post-11-S.