La quarta via de Renzi

El primer ministre italià, Matteo Renzi, va invitar els membres de la direcció de la seva formació política, el Partit Demòcrata (PD), a veure i estudiar la sèrie televisiva House of Cards, en què el protagonista, Frank Underwood (Kevin Spacey), està inspirat en el personatge cínic i sense escrúpols d’El Príncep de Maquiavel, fill de Florència, com Renzi. Dos anys després d’assumir la direcció del Govern italià, Renzi té pressa per avançar amb les reformes. «El país es modernitza ara o no ho farà mai», ha afirmat.

En les eleccions europees del 2014, el PD va obtenir el 40,8% dels vots, resultat que no havia aconseguit mai des del 1958. Llavors va assegurar que havia guanyat «per canviar Itàlia de veritat». Renzi va intentar tranquil·litzar l’esquerra i els sindicats, preocupats per si emprenia el desballestament de l’Estat del benestar: «Ningú vol suprimir drets, sinó donar-los als qui no els han tingut mai –els va dir–. [Al PD] Estem farts de sentir el relat de la història de l’esquerra. Ara la volem escriure nosaltres».

EL PDR

Renzi va començar a governar a vegades aliat amb l’esquerra i d’altres amb els conservadors, sempre amb determinació i sense dubtar, per posar fi a la Itàlia sortida de la segona guerra mundial. Amb l’aparent desvergonyiment del maquiavèl·lic príncep florentí. «Capitalitza de seguida el resultat», van aconsellar molts analistes a Renzi, davant les sospites que aquest jove líder ambiciós i amb ànsies de construir el que molts en diuen el «PDR» (Partit de Renzi) busqui reeditar el partit únic mussolinià.

Durant la presidència italiana de torn de la UE, Renzi se’n va anar a Brussel·les a dir que «Itàlia fa els deures» i va defensar que el pacte d’austeritat en realitat es diu «d’austeritat i creixement». Per créixer Itàlia necessitava flexibilitat, o sigui, poder endeutar-se o simplement gastar els diners que hi havia a la caixa. Un any després, la UE l’ha cregut –al novembre el sotmetrà a un examen– i la setmana passada va flexibilitzar 14.000 milions  (0,85% del PIB), quantitat que permetrà al Govern prosseguir les reformes.  La treva durarà un any. Standard & Poor’s ha posat a Itàlia la nota BBB-, amb perspectiva estable. Considera que «el Govern està aplicant gradualment diverses importants reformes estructurals». ¿Amb qui?

L’esquerra encara és en alta mar. Renzi es debat dins i fora del seu partit entre «ampliar el ventall progressista», com il·lustra el nou alcalde de Londres, Sadik Khan, o tancar el debat centreesquerra-esquerra, la divisió entre la tercera via (socialdemocràcia), així batejada per Anthony Giddens –que van seguir Gerhard Schröder a Alemanya i Tony Blair al Regne Unit–, i el socialisme de Jeremy Corbyn, l’actual successor de Blair en el laborisme, que, en opinió de Giddens, «ofereix un model ja superat».

Molts acusen Renzi de ser «un Berlusconi d’esquerres». Queda bé a la tele, no parla l’idioma dels polítics sinó el dels ciutadans, esquitxa els seus discursos amb bromes populars, explica les reformes utilitzant el power point i es comunica per Twitter. Però la comparació no s’aguanta, per la diferència de mitjans econòmics i de modals polítics i personals.

El seu problema és que Itàlia té un deute públic que, com un vestit massa petit, arrossega qualsevol reforma: 2,228 bilions d’euros (132,7% del PIB), el més alt de la UE després del grec. Aquest any el PIB potser creixarà l’1%. L’atur està en l’11,4%, els preus segueixen baixant (-0,5%) i les exportacions no s’enlairen. Segons Renzi, Itàlia acumula un retard d’almenys 15 anys en la modernització de les seves estructures estatals, i per això intenta recuperar «el que d’altres no van fer».

FRONT COMÚ

Notícies relacionades

L'alternativa Renzi

El Govern italià afronta un test crucial en les pròximes municipals

Aquesta situació no l’ajuda a establir un front comú estable amb els partits progressistes d’Europa. Amb el grec Alexis Tsipras no dialoga: «Grècia ha de respectar les regles [de la UE]. No hem reformat el mercat laboral perquè els nostres diners vagin als armadors grecs que segueixen sense pagar els impostos», va declarar. A vegades visita François Hollande, encara que el president francès sembla tenir prou problemes al seu país. A la que més freqüenta és a la cancellera alemanya, Angela Merkel, que no és de la seva parròquia política.

Els italians segueixen preguntant-se si Renzi és d’esquerres o de dretes, i l’interessat els respon: «El PD és un partit d’esquerres amb una visió reformista que es pot ampliar als més moderats». Amb aquesta perspectiva, ha organitzat a Roma una reunió dels partits progressistes de l’Eurocambra, de la qual hauria de sortir una plataforma europea d’esquerres de cara a «un creixement sostenible». Potser una quarta via del socialisme europeu, que afronti la situació actual, però també els desafiaments de la popularitat que estan adquirint l’extrema dreta i els indignats en diversos països de la UE.