Bataclan, un símbol de l'emigració espanyola als anys 60

La sala Bataclan va ser aquest divendres a la nit un dels escenaris del cruent atemptat terrorista que va viure Parísun dels escenaris del cruent atemptat terrorista que va viure París. Enmig d'un concert de la banda de rock nord-americana Eagles of Death MetalEagles of Death Metal, quatre assaltants van irrompre a la sala armats amb kalàixnikovs i van començar a disparar. Tres desl terroristes es van immolar i un va ser abatut. Els assaltants van assassinar múltiples persones i van deixar desenes de ferits.

L'escriptor espanyol Jesús Ferrero ha relatat al seu blog literari en espanyol, Boomeran(g), un post titulat 'Lo que nadie dice del Bataclan'. Hi explica que aquesta sala atacada pels terroristes es va convertir en un símbol de l'emigració espanyola els anys 60 del segle passat.

Cada dissabte i diumenge, cap a les set de la tarda, es convertia en el lloc on es concentraven els joves emigrants espanyols amb la intenció de trobar parella a París, revela Ferrero, que acabat d'arribar a la ciutat de la llum va explorar -"de forma involuntària"- el món de l'emigració espanyola.  

HISTÒRIA DE LA SALA 

Segons relata Ferrero, Bataclan va deixar de ser un cine el 1969 i va reobrir les seves portes de nou com a sala d'espectacles el 1971, aquesta vegada amb una clara predilecció pel rock i en una zona privilegiada perquè els espectadors desemboquessin en bars i terrasses després dels concerts de cantants com Jeff Buckley o grups com Oasis.

Notícies relacionades

Atemptat múltiple a París (3): la investigació, en directe

Identificat el pianista que va tocar 'Imagine' ¿davant del Bataclan

Des de Lou Reed, fins a John Cale, Alain Bashung, Téléphone, Prince a Buffalo Bill, en la seva història rockera recent, o Mercadier, Fragson, Aristide Bruant, Paul Delmet i Fursy moltes dècades abans, en un enclavament on s'han venut entrades per a ballets, operetes, espectacles de varietats o representacions còmiques durant més d'un segle.

¿Què queda avui d'aquella sala? El record.  "Ara, quan el veig entollat de sang, recordo aquelles festes dominicals de les quals van sortir tantes parelles de l'Espanya emigrant, càlida i balladora", diu Ferrero al seu post. Un homenatge a la sala i a les víctimes que divendres hi van perdre la vida.