"Com a humans, aquesta crisi ens desqualifica"

Va aguantar tres anys a Sarajevo, amb la seva parella i dues criatures, al barri antic de Bistrik. Només sortien de casa quan es feia clar sense bombardejos, per recollir l'ajuda humanitària, una mica d'aigua i llenya. Si queien bombes, «impotència absoluta». «Era una vida molt esgotadora, físicament i mentalment. No hi havia gas i a penes teníem electricitat; les canonades van acabar congelant-se». Alma es va buidar d'esperança i el 4 de febrer de 1995 va decidir abandonar casa seva. Va ser una de les últimes víctimes del conflicte a Bòsnia que van arribar a Catalunya buscant refugi. «Estàvem a 14 sota zero. Ens en vam anar per un túnel fins als afores de la ciutat». A partir d'allà, i gràcies a l'amistat amb el periodista català Joan Solés, va aconseguir arribar a Torroella de Montgrí en un cotxe que va poderpassar la frontera perquè els nens dormien al darrere i van entendrir el policia que feia guàrdia.

Per mediació d'una oenagé local, famílies de la zona van donar diners perquè ella i els seus dos nens poguessin viure en un pis de lloguer. Als 3 anys, els seus fills es van poder passejar pel carrer per primera cop. Alma parla sis idiomes, així que no li va ser difícil trobar feina. La primera a l'Hospital de l'Estartit, on va treballar d'administrativa i intèrpret per a tot tipus de turistes. Avui és documentalista a l'Hospital de Palamós i viu a Ullà amb el seu marit. Mai va pensar a tornar: «Tenia clar que volia una altra vida després de tres anys en què vaig contemplar com queien els valors amb els quals havia crescut». Tampoc va sol·licitar la condició de refugiada tot i que el seu perfil era de llibre. Fins que es va casar, va haver de visitar regularment el Govern Civil de Girona per tramitar permisos de residència amb els contractes de treball que aconseguia. «Era un martiri». Indignació i impotència

 

Després de rememorar aquells anys de conflicte, Alma es refereix a l'actual onada de refugiats amb una barreja de perplexitat, indignació i impotència. «Les persones que abandonen Síria han aguantat quatre anys de conflicte, és una vergonya que ens vingui de nou perquè era previsible. No podem permetre que això passi, ens desqualifica com a éssers humans. I no es tracta de solidaritat: estem obligats a ajudar. És una pena, però l'actitud d'Europa demostra que la societat que deixem als nostres fills deixa molt a desitjar. Vénen ganes de sortir al carrer i cridar».

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

Quan Catalunya va refugiar Sarajevo

"S'ha de fer alguna cosa, el que sigui, però aviat"

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat