'Lusitania', un torpede a les tripes d'Amèrica

Dijous que ve farà cent anys de l'enfonsament del transatlàntic Lusitania per un torpede alemany al davant de les costes d'Irlanda, en un dels grans des-astres de la navegació de passatgers de tots els temps. El vaixell es va enfonsar en només 18 minuts i hi van morir 1.195 persones. El fet que hagués salpat de Nova York, i que 123 de les víctimes mortals fossin nord-americanes, va influir en l'entrada dels Estats Units en la primera guerra mundial.

Tot just tres anys abans, en l'enfonsament del Titanic, l'abril de 1912, més de 1.500 persones havien trobat la mort, però ningú esperava que passés una altra gran desgràcia quan l'1 de maig de 1915 el Lusitania va salpar del moll 54 de Nova York amb destí a Liverpool.

Un anunci premonitori

Les 1.959 persones que anaven a bord no semblaven ser conscients del perill que corrien. Anglaterra i Alemanya estaven en guerra des de feia nou mesos i l'Ambaixada alemanya havia publicat uns dies abans en diversos diaris nord-americans l'anunci següent: «Es recorda als viatgers que tinguin la intenció de travessar l'Atlàntic que existeix l'estat de guerra entre Alemanya i els seus aliats i la Gran Bretanya i els seus aliats; que la zona de guerra inclou les aigües adjacents a les Illes Britàniques i que, segons advertències formals del Govern Imperial Alemany, els vaixells que portin la bandera de la Gran Bretanya, o de qualsevol dels seus aliats, són susceptibles de ser destruïts en aquestes aigües i que els passatgers que viatgin per la zona de guerra en vaixells de la Gran Bretanya o dels seus aliats ho fan pel seu compte i risc».

 

Malgrat les negres nuvolades, el Lusitania va salpar de Nova York tal com estava previst. Ningú es pensava que els alemanys serien capaços de torpedinar un dels transatlàntics més luxosos del món, un quatre xemeneies de la companyia Cunard que uns anys abans havia batut el rècord de velocitat en la travessia de l'Atlàntic; un vaixell on els 552 passatgers de primera classe podien admirar els ascensors, l'escalinata, les columnes corínties, la cúpula de nou metres d'altura i els mobles estil Lluís XIV del menjador principal, decorat amb caoba i elements daurats.

El veterà capità Turner

En el seu llibre Lusitania, el hundimiento que cambió el rumbo de la historia (Ariel), el nord-americà Erik Larson explica molts detalls d'aquell vaixell botat el 1907 i equipat amb 25 calderes que consumien grans quantitats de carbó. Fins i tot estant ancorat, el Lusitania consumia unes 140 tones al dia. Quan estava en marxa, els 300 fogoners carregaven mil tones al dia per generar el vapor que feia girar les enormes turbines.

Era tal la grandesa del Lusitania que, segons Larson, «un passatger va observar que si mai calgués una nova arca de Noè, era partidari de llogar el Lusitania, perquè va calcular que hi havia  lloc per a una parella de tots els animals existents i més encara». El capità William Turner era un veterà de 58 anys nascut a Liverpool que el 1910 havia convertit el Lusitania en el primer vaixell que aconseguia fer la travessia de Liverpool a Nova York en menys de cinc dies.

Davant d'un desplegament de tecnologia i luxe com aquest, ningú esperava un atac dels submarins alemanys. Tot i això, el destí del capità Turner es va creuar a les 14 hores i 10 minuts del 7 de maig, al davant de la costa irlandesa de Kinsdale, amb un submarí alemany capitanejat per un jove de 32 anys, Walter Schwieger, que no va dubtar a torpedinar el Lusitania.

Notícies relacionades

Guardar la carta de la guerra

Trump intenta esquivar el malestar social culpant la immigració i Biden

 

El transtlàntic es va enfonsar en 18 minuts i el seu casc recargolat, amb un gran esvoranc en un costat, continua allà, a 91 metres sota l'aigua, al davant del port irlandès de Kinsdale. Els alemanys van argumentar que estaven convençuts que a la bodega del vaixell hi havia material bèl·lic camuflat. Però això no es va aclarir mai. El que sí que és clar és que hi viatjaven 1.959 persones i que només 764 van aconseguir salvar-se.