HISTÒRIA D'UN CAPTIVERI (2)
Un Guantánamo a les muntanyes del nord de Síria
En aquest capítol, Marginedas relata un mes en una presó d'Alep, on torturaven civils dia i nit. Després, el van concentrar amb la resta dels ostatges occidentals en un lloc que volia imitar el presidi dels EUA a Cuba.
Aquesta és la presó de l’ISIL, precursor de l’Estat Islàmic, a Alep, on va passar Marginedas el primer mes. Va ser abandonada el gener del 2014, pels combats entre grups rebels. Els interns van ser executats. /
Totes les crisis d'ostatges comencen de manera similar: els segrestadors en capturen tants com poden en un període relativament curt. Després, els captius passen de milícia en milícia, de grup en grup, fins que algú que té plans per a ells finalment se'n fa càrrec.
El meu segrest no va ser cap excepció: després de capturar-me als voltants de la ciutat de Hama, el 4 de setembre del 2013, vaig anar canviant de mans fins que vaig ingressar definitivament, la nit del 5 al 6, a una presó adscrita a l'Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL, que posteriorment va passar a denominar-se simplement Estat Islàmic, EI) d'Alep, la segona ciutat de Síria. Allà em vaig estar fins a finals de setembre tancat sol al quarto dels comptadors, una mena de cel·la d'aïllament, sense finestres ni respiradors, i sotmès pels meus guardians a maltractaments verbals, temptatives d'acoquinar-me i execucions fingides. El menjar era escàs i no arribava a satisfer les necessitats nutricionals d'un adult: un pa de pita i un grapat d'olives al matí, i un altre pa de pita a la nit, amb un bol de mongetes o d'arròs blanc per sopar.
Era una situació extrema, però gairebé d'agrair, ateses les condicions dels altres reclusos, tots ells civils sirians: aquests no només patien gana, insults i intimidacions, sinó que eren torturats de manera recurrent amb bastons, porres, alicates, cadenes i descàrregues d'electricitat potents. Molts d'ells s'estaven hores estirats al passadís, emmanillats a les calefaccions, sense que ni tan sols l'estrèpit del ventilador que penjava del sostre de la meva habitació aconseguís mitigar els xiscles que venien de l'altre costat de la porta. En ocasions, els crits i les súpliques procedien d'algú encadenat a menys d'un metre de l'entrada de la meva estança. En aquells moments era com si estiguessin torturant a l'interior del meu mateix receptacle.
UN SASTRE AMABLE / A excepció d'una sola nit en la qual vaig compartir cel·la amb un sastre d'Alep -un home amable que deia que no sabia per què havia sigut detingut per les milícies de l'ISIL, sense cap indici de donar suport al règim de Baixar al-Assad i que estava a punt de ser alliberat amb cicatrius aparatoses a l'esquena i a les cames a causa dels cops rebuts-, mai em van permetre veure els companys de presó ni conversar amb ells: només notava que hi eren a partir dels esgarips que deixaven anar, que s'ensenyorien de la presó en els moments en què eren apallissats, o quan els guardians m'acompanyaven al lavabo, amb els ulls embenats, i ensopegava sense voler amb els seus cossos inerts.
En aquells moments no era conscient de les decisions importants que s'estaven prenent sobre el meu destí; però durant aquell mes d'aïllament, en aquell lloc terrible, els meus captors dilucidaven si era qui deia que era, és a dir, un periodista que havia vingut a Síria per transmetre al món exterior el patiment dels civils, o un agent que treballava per a algun servei d'espionatge estranger. Si haguessin optat per la segona opció, els meus dies s'haurien acabat amb un tret a la templa, com molts altres en aquella presó.
Cap a finals de setembre, els captors van decidir creure's que era un reporter, i vaig passar a engrossir, aquesta vegada de manera oficial, la categoria d'ostatge de DAISH, acrònim en àrab de l'Estat Islàmic. I un matí em van informar que em traslladarien. Va venir un grup a la meva cel·la, em van embenar els ulls, em van emmanillar, em van agafar pels avantbraços i em van portar enlaire fins a una furgoneta. A bord d'aquell vehicle, assegut a terra, entre seient i seient, amb un llançagranades RPG recolzat sobre l'espatlla perquè notés que m'estaven vigilant estretament, vaig travessar el que vaig deduir que eren els carrers d'Alep, fins que vaig arribar a un edifici abandonat als afores de la ciutat, on em van introduir en una cel·la petita de tot just 20 metres quadrats.
La sorpresa va venir quan em vaig treure la bena dels ulls: allà hi havia molts dels ostatges occidentals que havien sigut capturats per l'ISIL durant els mesos anteriors. Els seus casos els havia llegit a la premsa abans d'emprendre el viatge cap a Síria, inclosos els dels nord-americans James Foley i Steven Sotloff i el del britànic David Haines, que els nostres segrestadors van acabar decapitant l'estiu passat; també el de l'anglès John Cantlie, que en aquests moments fa vídeos propagandístics per a l'Estat Islàmic des de Síria i l'Iraq. L'alegria de trobar-me amb companys de professió en les mateixes circumstàncies em va fer contemplar el futur amb una mica d'optimisme, i presagiar, molt equivocadament, un final ràpid i feliç de tot allò.
ALS INICIS / Però en realitat la tragèdia acabava de començar: l'objectiu d'aquest moviment de concentració era anar agrupant en un mateix lloc tots els ostatges capturats per l'ISIL en diferents punts de Síria, amb un destí: una mansió luxosa pròxima a la frontera amb Turquia, on 19 captius homes -periodistes, cooperants i altres ciutadans procedents de països com Espanya, França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya, Dinamarca, els EUA, el Regne Unit i Rússia- havíem d'estar sota la responsabilitat directa dels que gestionaven el segrest, els tres musulmans d'origen britànic als quals vam anomenar Els Beatles, un malnom que després la premsa de tot el món va assumir.
La intenció aparent dels segrestadors era recrear un Guantánamo per a presos occidentals, imitant les condicions de reclusió dels presos radicals a la presó de la base dels EUA a Cuba. Per a això ens havíem de vestir amb unes granotes taronges i memoritzar en àrab un número dibuixat a l'esquena. A partir d'aquest moment no ens van cridar pel nom, sinó pel número d'identificació.
La disciplina d'aquell lloc corresponia amb el tracte que els nostres captors coreligionaris asseguraven que rebien a la base nord-americana de l'illa caribenya. Per exemple, de manera repetida, els guardians entraven a la cel·la i, perquè es divertissin, ens feien cantar a l'uníson, de cara a la paret i amb les mans recolzades al mur, la cèlebre cançó dels anys 70 Hotel California, del grup de rock Eagles, a la tornada i lletra de la qual havien introduït algunes modificacions d'acord amb la ideologia
extremista que professen:
«Welcome to Osama's lovely hotel,/ Such a lovely place,/ Such a lovely place./ Welcome to Osama's lovely hotel,/ But you could never leave/ And if you try/ You will die….» (Benvinguts a l'adorable hotel d'Osama [en referència a Ussama bin Laden],/ quin lloc tan encantador,/ quin lloc tan encantador./ Benvinguts a l'adorable hotel d'Osama,/però tu mai te'n podràs anar/ i si ho intentes/ moriràs).
Una o dues vegades per setmana, un dels guardians entrava de nit a la cel·la per instruir-nos en la seva versió rigorista i cruel de la religió islàmica. Els seus ensenyaments no ampliaven el que ja sabíem del profeta, de les seves obres o de les aportacions que havia fet a l'humanisme universal. L'únic que pretenien era que memoritzéssim en llengua àrab, una vegada i una altra, frases, oracions i sures de l'Alcorà, el llibre sagrat musulmà, de les quals n'hi havia molts que ni tan sols aconseguien entendre el significat.
Notícies relacionades«Aprendre l'islam amb aquesta gent és com aprendre el cristianisme amb el Ku Klux Klan», va comparar, de manera brillant, un company.
DEMÀ: Història d'un captiveri (3). 'En mans del gihadista John'.
