Maleïts malparits: cop a Guinea

El que va ser possible a Fernando Poo és possible a qualsevol altre lloc». Així finalitza l'informe en què un responsable de l'Executiu d'Operacions Especials (SOE: la ultrasecreta unitat de comandos de l'Exèrcit britànic) explica l'Operació Postmaster, l'espectacular cop de mà amb què en plena segona guerra mundial es va inaugurar un nou estil de fer la guerra. Es tractava d'accions de comando darrere les línies enemigues a l'estil de les perpetrades pels protagonistes de Maleïts malparits o Els dotze del patíbul i que compartien sempre una característica: si sortien malament, el Govern britànic se'n podia desentendre. Encara que van ser pensades per portar-se a terme en territori nazi, aquella primera operació es va desenvolupar a Guinea Equatorial, que llavors era colònia espanyola.

Va consistir en el robatori d'un enorme vaixell de passatgers italià, el Duchesa d'Aosta, una de les millors unitats de la flota mercant, i de dues llanxes alemanyes, Likomba i Bibundi, amarrades al port de Santa Isabel (l'actual Malabo). Els britànics sospitaven que aquells vaixells s'usaven per aprovisionar els U-boots, els submarins alemanys que enfonsaven vaixells britànics que portaven matèries primeres de les colònies africanes.

Pla de pel·lícula

Per robar-los es va posar en marxa un pla de pel·lícula. Mentre els malparits arribaven en vaixell des de la Gran Bretanya, els espies britànics a l'illa preparaven el terreny. Per evitar que els capitans i els oficials dels vaixells estiguessin a bord, l'enllaç a l'illa del servei secret britànic, en col·laboració amb Agustín Zorrilla, un espanyol republicà, va organitzar per al 14 de gener a la nit, quan s'havia d'executar l'operació, un sopar de gala al casino al qual tots ells van ser convidats. Durant l'àpat es va fer l'impossible perquè els oficials dels vaixells estiguessin ebris per al moment de l'assalt.

Mentre aquests disfrutaven de les viandes i els licors, dues llanxes motores britàniques van entrar sigil·losament al port emparades per la foscor, ja que, per la carència de combustible, els llums s'apagaven a les onze de la nit. Els dos comandos els formaven 15 homes del SOE i 17 voluntaris, entre els quals hi havia  tres espanyols. Els espanyols havien de contestar en castellà si algú preguntava qui eren.

En una acció perfectament coordinada, els comandos, armats amb pistoles, metralletes i granades de mà, van abordar els tres vaixells i van encanonar els desconcertats tripulants, la majoria dels quals van ser  sorpresos dormint. Mentrestant, altres membres del grup col·locaven càrregues explosives a les amarres dels navilis. A les 23.40 les van fer esclatar i van tallar les cadenes que unien els vaixells al port.

En aquell interval, dos remolcadors britànics havien entrat al port i mentre un arrossegava el Duchesa d'Aosta, l'altre s'enduia les dues llanxes alemanyes. En total, l'operació no va durar més de 25 minuts. Quan els oficials dels navilis i les autoritats espanyoles van arribar al port, els quals havien sentit les explosions des del casino, els vaixells ja havien desaparegut. Van ser remolcats en aigües internacionals, on casualment els va localitzar un navili britànic que, argumentant que anaven a la deriva, se'ls va quedar per a la corona com a trofeu de guerra.

El 15 de gener, les autoritats de Santa Isabel van escriure un telegrama a Espanya: «A les 23.30 d'ahir es van posar petards al moll i les explosions van causar una gran alarma. A les 23.55, quan es va encendre l'enllumenat, es va notar que els vaixells Duchesa d'Aosta, la Likomba i una altra llanxa havien desaparegut fora de boia remolcades per vaixell desconegut». Londres va negar la seva implicació. Malgrat  això, el règim de Franco, que sospitava dels britànics, es va encendre d'indignació. El ministre d'Exteriors, Ramón Serrano Suñer, va convocar de matinada el redactor en cap del diari Arriba, al qual va ordenar un furibund editorial.

L'espectacular acció, l'autoria de la qual es va mantenir en secret durant 50 anys, forma part del llibre Els guerrers secrets de Churchill (Churchill's Secret Warriors. The explosive true story of the special forces desperadoes of WWII), que s'ha publicat a la Gran Bretanya i amb què l'historiador Damien Lewis aborda els membres del SOE, un grup de «desesperats», «la més secreta i clandestina agència d'operacions especials i d'espionatge, que va ser creada per Winston Churchill

 

perquè apliquessin el tot val en la guerra contra l'enemic». La seva missió era incendiar la rereguarda de l'enemic a Europa i llançar missions de sabotatge i subversió.

«Tenien ordres de fer fins a l'impensable contra l'enemic -explica  a aquest diari Damien Lewis-. Els membres del SOE van posar en marxa tota classe  d'innovacions. Es disfressaven com l'enemic, usaven les seves pròpies armes i parlaven el seu idioma. En grups de no pas més de quatre individus, penetraven darrere les seves línies per sabotejar-los  les infraestructures i l' armament, i segrestar i assassinar els oficials nazis. Fins i tot arribaven a robar bancs per finançar les seves operacions».

Fa 10 anys, un historiador espanyol ja va recuperar aquell episodi i el va plasmar a Objectivo África. Va ser Jesús Ramírez Copeiro. «Me'n vaig anar a Londres amb la meva dona. El Govern britànic acabava de desclassificar els arxius. Vam estar 20 dies treballant sense parar. Però va ser apassionant. Realment, Postmaster és de pel·lícula». Segons explica, els britànics «es van emportar el Duchesa d'Aosta a la Gran Bretanya, li van canviar el nom i el van utilitzar per transportar tropes».

Maletins bomba

Al SOE, els seus membres l'anomenaven la Firma o l'Org. Oficialment no existia, així que «tot era possible». «Es va crear per portar a terme operacions  políticament explosives, il·legals o inconcebibles -per la seva brutícia- que fossin assumides pel Govern britànic», diu Lewis. Disposaven d'inventors que van crear bolígrafs que disparaven o maletins bomba, un departament que després va aparèixer a les novel·les i pel·lícules de James Bond. El seu creador, Ian Fleming, va col·laborar en el SOE. Amb aquests individus es va inventar el prefix 0 (popularitzat després amb el 007 de Bond), que significava que s'autoritzava a usar tots els mitjans per eliminar l'enemic.

¿Qui eren aquells malparits, als quals Hitler, al saber que existien, va ordenar capturar i executar penjant-los amb la corda d'un piano per augmentar el seu patiment? Es tractava d'algunes desenes de voluntaris -britànics, danesos, francesos i fins i tot espanyols- que van rebre un entrenament especial. «Se'ls va ensenyar a lluitar sense temor ni prejudici per ferir, mutilar, lesionar o matar amb facilitat», diu l'historiador. Els professors van ser dos expolicies experimentats en els baixos fons de Xangai que van encarregar a la companyia Wilkinson un ganivet especial per als seus nois, de fulla llarga i forma d'estilet.

Van dominar la tècnica d'atacar per l'esquena l'enemic, passant-li el braç pel coll i fent força per ofegar qualsevol crit. Li clavaven un cop al cap per deixar-lo de costat i li tallaven d'un sol tall la jugular. També van aprendre l'estrangulació silenciosa, com abatre un home d'un cop o disparar a l'estil Xangai. Això consistia a apuntar recolzant la pistola al maluc. Això els estalviaria les dècimes de segon que es triga a elevar l'arma i els permetia ser més ràpids que el rival. S'havia de disparar tres vegades. Dues bales cap al tronc de l'oponent, més fàcil d'encertar, i una tercera al cap, per rematar.

Amb mètodes així i després del reconeixement que va suposar l'èxit a Fernando Poo -«si aquella operació arriba a fallar, el SOE s'hauria desmantellat», diu Lewis-, els malparits van terroritzar els nazis en molts escenaris, i és a Grècia on es van concentrar a segrestar i assassinar oficials alemanys. Les seves accions van acabar per generar entre els nazis un autèntic clima de terror. Lewis explica: «Alguns oficials tenien por de dormir. 'Els britànics arriben com gats i se'n van com fantasmes', deien». H

XTe modoles tionsequi tat. Bortions alit augiamet nullam adipis euguer aut iustrud mod mod eniat, sendre tisi eu faciduipit lutatem zzriuscilis nisit ipis ero essendip eu feugaitIquipsustie do conullaor alissequam, core dolorer adip eugiam nonsectet adit diating euissi tatet lutatueros aliquam ing eu faccum duis essi.

Et dions ad magnim exer summodo loreetum zzrit accumsandit, velent eu faciduis nibh eui ex eummy num quis dunt alisim quat veliqui psumsandre tet, vendit wis do et lamet wismodolorem nit, cons aut alisci et cons nit in henit in et nit augue eugiat alit

Notícies relacionades

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

L’Índia obre avui les urnes amb la victòria de Modi per descomptada

Personatge quixotesc, aventurer i obsessionat amb els herois de la història britànica, aquest capità d'artilleria havia destacat per la seva valentia a França. Va ser contactat pels responsables del SOE i se li va encarregar crear la unitat de comandos. Per fer-ho va buscar individus tan temeraris com ell, sense que li importés que no fossin britànics. Profundament antinazis, els seus nois eren una barreja d'herois i llunàtics. Molts d'ells van acabar addictes a les 'bennies'. Així es deien les pastilles de benzedrina, una amfetamina que usaven per prolongar el seu aguant en combat.

El danès Anders Lassen va ser un dels combatents més temibles dels comandaments  del SOE. Fill d'una família burgesa, s'havia entregat des de petit a la caça. A més era un expert marí. Al SOE es donava per fet que era el cap que havia matat més nazis. La seva habilitat a l'hora de matar sigil·losament va fer que anés sempre a l'avançada per obrir camí, tal com va fer a Postmaster. Va intentar que li permetessin usar arcs i fletxes en les seves accions -deia que eren silencioses i efectives-, però els seus superiors l'hi van negar per considerar aquesta arma «massa cruenta».